El llarg camí del ‘feminicidi’

La violència contra les dones s’explica amb llenguatges ben diversos
La violència contra les dones s’explica amb llenguatges ben diversos

Dies enrere, el ministeri de l’Interior anunciava un informe en què s’havien entrevistat homes que havien assassinat a les seves parelles o exparelles per “establir un patró de conducta”. En aquell mateix estudi també anunciaven que volen posar en marxa un “formulari de valoració policial de risc de feminicidi”. A diversos mitjans com TV3 o El Mundo, es va citar textualment el comunicat, utilitzant per primer cop el terme “feminicidi” per referir-se a un assassinat masclista.

Altres mitjans com El País utilitzen el concepte només en els casos que s’han donat a l’Amèrica Llatina. Tanmateix, tots l’han utilitzat sense posar en context a l’audiència en cap moment. En realitat, fa temps que el terme s’utilitza en espais feministes i des de mitjans alternatius, però encara no ha acabat d’arribar al debat públic tot i que fa temps que es planteja.

Van ser les escriptores Diana Russell i Jill Radford les que l’any 1992 van establir ‘femicide’ com a concepte per expressar la violència generalitzada contra les dones que acaba en molts casos en assassinat, però es va començar a sentir més quan l’antropòloga mexicana Marcela Lagarde el va adaptar a l’espanyol i també hi va teoritzar.

Morir pel simple fet de ser dona

Així, Lagarde va definir-ho com a genocidi cap a les dones, que no només es donava en els casos en què hi havia “afinitat afectiva” sinó també per desconeguts. Li dona també un contingut polític, ja que avisa que aquests assassinats ocorren per sistema perquè el silenci i l’omissió impregnen tant la societat com l’Estat, que és el responsable de prevenir-lo i eradicar-lo.

Per tant, el que implica el concepte de ‘feminicidi’ és dotar de contingut polític els assassinats masclistes, tractant-los com un tot i no com a fets aïllats i traient-lo de l’espai privat –de la parella o exparella– per portar-lo al públic. Per aquesta raó, molts grups feministes demanen que es faci un pas més i es tregui a l’arena pública, no només als mitjans sinó també a l’àmbit judicial, per exemple.

El primer pas, però, es el llenguatge. És un terme relativament nou però del qual el seu ús s’ha anat fent cada cop més habitual, primer perquè es va començar a parlar de les desaparicions i assassinats de les dones de Ciudad Juárez i després perquè es va incloure als llibres d’estil de gran part dels mitjans de comunicació de Llatinoamèrica i està tipificat com a delicte en diversos països.

Tot i que el seu ús no sigui generalitzat, està reconegut com a neologisme dins el TERMCAT. Jordi Solé, del servei d’assessorament lingüístic de la CCMA ésAdir, explica que “des del punt de vista lingüístic és una paraula ben formada” i afegeix que “calia una paraula per resumir el significat, ja que descriu una realitat concreta”.

Tanmateix, afegeix que “el seu ús als mitjans es un criteri més periodístic que lingüístic”, i que la terminologia específica per referir-se als assassinats masclistes depèn del llibre d’estil de cada redacció. De moment, però, en cap dels llibres d’estil dels mitjans generalistes s’hi inclou referència al terme.

Perspectives a les redaccions

Com titulava Josep Maria Huertas, cada taula, un Vietnam. En cada redacció, qui s’encarrega dels casos de violència masclista busca la millor manera d’explicar-los per a què s’entenguin. Així, Enric Borràs, periodista de l’ARA utilitza ‘assassinat masclista’ mentre que Noemí López Trujillo, periodista d’El Español, parla de ‘violència masclista’ i Anna Celma, de La Directa, fa servir ‘feminicidi’. Les raons i les perspectives de cadascú són ben diferents i són un exemple del debat que comporta el terme.

Borràs troba “més contundent” parlar d’‘assassinat masclista’ que de ‘feminicidi’ i creu que per al lector és molt més fàcil d’entendre. A més, explica que no s’ha trobat encara amb el debat de cara. López Trujillo va en una línia semblant al periodista català, però matisa certs aspectes. Ella creu que es un terme que s’ha d’anar introduint però que no es pot exigir de cop als mitjans, perquè la gent no ho entendria.

De totes maneres, apunta que utilitza ‘violència masclista’ en comptes de ‘violència de gènere’ perquè aquest darrer terme només fa referència al casos molt concrets d’assassinat, que són el que es produeixen en l’àmbit de la parella o per una exparella. La periodista d’El Español diu que és un bon moment per començar a generalitzar el terme ‘feminicidi’ ja que els assassinats de dones a l’Estat espanyol està empitjorant alhora que es fa visible.

“Els mitjans generalistes ens dirigim a persones que estan a nivells molt diversos d’empoderament”, afirma. Per això creu que s’hauria d’introduir, però “poc a poc i obrint camí des de les trinxeres, des dels mitjans alternatius”.

Per la seva part, Anna Celma explica que van començar a utilitzar ‘feminicidi’ per parlar d’assassinats fa uns tres anys. Ho van fer amb la voluntat de no deixar de banda altres assassinats de dones que queden fora de les estadístiques oficials del Govern espanyol, per una banda, i per l’altra perquè volien destacar “que no es tracta d’assassinats sense relació entre sí, sinó que estan arrelats a una cultura patriarcal”.

Women in Black feminismImatge d’arxiu d’una manifestació d’activistes del grup Women in Black en contra de la violència i la guerra | Foto: Women in Black

Pas previ de la construcció del relat

“El llenguatge és un camp de batalla”, apunta Noemí López Trujillo. L’ús del llenguatge mai és innocent en tant que és a partir de les paraules que es construeixen realitats i imaginaris, a base d’omplir conceptes de significats. Tanmateix, és quelcom canviant que es desenvolupa des de la societat i a partir dels seus canvis.

La periodista i codirectora del Màster en Gènere i Comunicació de la UAB, Isabel Muntané, pensa que s’ha de començar a incloure el terme ‘feminicidi’ “per donar contingut i intenció política als assassinats de dones”. És a dir, s’inclou un terme que abasta una dimensió major al considerar que el fet que un home mati a una dona és el final de tota una cadena de violències masclistes que ha anat patint.

Muntané creu que és un concepte que pot crear consciència i que pot servir com una manera de trencar estereotips sobre la violència masclista i educar a la societat. López Trujillo coincideix amb ella i afegeix que un “terme un poc més cridaner pot ser més pedagògic”, tot i que creu que la pedagogia s’ha de fer amb molta cura. “Has de saber on trepitges i on són els límits, però no has de deixar de trepitjar fort”, apunta.

Enric Borràs explica, en canvi, que el concepte no és igualment aplicable aquí que a Amèrica Llatina i que la càrrega de ‘feminicidi’ és diferent a causa de les característiques de cada territori. “El context del masclisme és diferent a Catalunya que a Llatinoamèrica. El nivell d’assassinats no és comparable. Aquí el masclisme hi és, però s’ha de mirar que no hi ha una plaga com a Mèxic, per exemple”, afirma.

Segons aquest periodista, els professionals de la comunicació haurien d’anar a remolc de les veus expertes que hagin debatut el tema abans. A més, incloure ‘feminicidi’ és, segons Borràs, “fer un pas sense fer el previ” en el sentit que encara està el debat obert sobre el genèric masculí. Per la seva part, Muntané fa una reflexió semblant. “S’ha de canviar tantes coses primer que la inclusió de ‘feminicidi’ es un pas brutal. Però hem d’insistir, canviar l’imaginari”, assegura.

No són xifres, són dones

El debat està obert des de fa temps en molts d’àmbits però s’hauria de poder portar a una esfera més generalista. Tanmateix, el llenguatge i el seu ús no és res que es pugui forçar i, com bé apunta la periodista d’El Español, no es pot exigir i implantar-lo per la força perquè sinó s’acabarà per no utilitzar.
S’ha d’explicar i contextualitzar per donar a conèixer totes les implicacions. S’ha de debatre i escoltar. El que no s’ha de perdre de vista en cap moment, però, és que independentment de la terminologia que s’utilitzi els assassinats masclistes s’han de contextualitzar sempre. És crucial fer una bona informació per a què les dones que han mort no es converteixin en simples xifres. “Com a societat, estem immunitzades davant aquests assassinats, acaben sent números”, adverteix.

López Trujillo, juntament amb altres redactores, es dediquen a explicar cada cas des de la perspectiva de la víctima. “No pregunto als veïns, poso en context l’assassinat de cada dona, deixant de banda els detalls morbosos”, explica. També hi suma la visió de, com a mínim, una experta que expliqui diferents factors i “aporti certa informació que el lector no s’esperava trobar”.

El context i les veus expertes són essencials per donar una visió global, més enllà de les xifres sobre què suposa cada dona assassinada. En trenta anys, els mitjans espanyols i catalans han passat de parlar de “crims passionals” a “violència masclista”, tot i que encara queda camí per recórrer i altres temes a assolir, que no es poden fer només des del periodisme. Ara bé, la tasca que es fa des dels mitjans és important, ja que formen part de la pedagogia i formació de l’opinió pública i de la concepció de la realitat. Com un cop li van dir a López Trujillo, “hem d’intentar que no siguin cadàvers anònims que s’amunteguen als titulars”.

Neus Suñer

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *