El millor fotoperiodisme, en un clic

Steve McCurry india fotoperiodisme report.cat
Festival Holi al Rajasthan, India al 1996. Foto: Steve McCurry

Amb Internet i les xarxes socials el fotoperiodisme té més presència que mai. Així doncs, cada cop són més els reconeixements que reben els professionals que treballen darrere una càmera. Però no només això, sinó que gràcies a la seva feina, la societat ha aprés a veure el món a través de fotografies, en molts fragments màgics d’escenes congelades. A quilòmetres de distància dels criticats paparazzi, els fotoperiodistes són autèntics mestres en captar fragments de realitat.

“Una fotografia és un secret sobre un secret, com més t’explica, menys en saps”, sentenciava Diane Arbus. I sota aquest lema són cada cop més els professionals que s’enrotllen la corretja de la càmera al braç i arranquen a córrer entre xiulets de bala, manifestacions i crits, per immortalitzar allò que sembla inimmortalitzable i mostrar-nos escenes que probablement mai arribarem a veure amb els nostres propis ulls.

Buscar explicar-ho tot en una imatge que trasbalsi l’espectador i li faci notar que sap molt d’aquella imatge, però no sap massa del món que l’envolta. Així doncs, despertar curiositats, ganes de saber i, en definitiva, remoure consciències, és la base que empeny a molts fotoperiodistes a arriscar-se per a captar el millor d’una escena. Tant és així, que algunes de les imatges que ens han arribat de la mà de les diferents edicions del World Press Photo semblen més aviat pròpies d’una pel·lícula de ficció que del segle XXI.

Però, qui són ells? Per què s’hi dediquen i què els dóna la fotografia que arriben fins i tot a arriscar la vida? Ens endinsem dins el perfil de deu fotoperiodistes internacionalment reconeguts que fotografien diferents àmbits de la realitat i ens ho mostren a les seves pàgines web:

  1. Tino Soriano, un viatge a tot color

Aquest barceloní resident a Banyoles divideix la seva passió per la fotografia entre el fotoperiodisme i les imatges fruit de nombrosos viatges. Ha rebut premis que van des del World Press Photo a l’Humanity Photo Award de la Unesco, qui l’ha guardonat fins a nou vegades. Les seves temàtiques preferides són els viatges i la medicina. La passió d’aquesta última fins i tot l’ha dut a aconseguir reconeixements de la Organització Mundial de la Salut. Les seves fotografies acostumen a ser molt coloristes i d’un gran impacte visual. Tot i això, també ha treballat edicions en blanc i negre que han tingut una gran acceptació. Un altre aspecte a destacar, és el sentit de l’humor que desprenen moltes de les seves fotografies.

L’excel·lència periodística, en un clic Un festival de vudú a Haití, al 1998. Foto: Tino Soriano
  1. Emilio Morenatti, compromís en escenaris difícils

Aquest fotògraf nascut a Saragossa, criat a Jérez de la Frontera i resident a Barcelona, sempre ha manifestat un profund interès i compromís per la informació sobre desastres naturals, guerres i situacions de conflicte. Tal és la seva implicació en aquest tipus de fotoperiodisme que, l’any 2009 va ser víctima d’un atemptat mentre viatjava amb militars nord-americans a prop de Kandahar (Afganistan). A causa d’aquesta explosió van haver-li d’amputar un peu. Afortunadament, la seva devoció per les imatges va seguir completament intacta i des d’aleshorees ha continuat fent fotografies en tota classe d’escenaris abruptes.

A més, la seva passió pel continent africà l’ha dut a crear una associació que pretén fer visibles alguns dels principals problemes que pateixen molts dels seus habitants. Així, amb la periodista Núria Tamayo, l’any 2001 van impulsar l’ONG Iniciativa Periodística Solidària “Por África”, que ja acumula diversos reportatges i reconeixements. L’objectiu d’aquesta iniciativa és difondre la silenciosa però imprescindible tasca de les organitzacions humanitàries que treballen als diferents països de l’Àfrica, on desenvolupen programes de cooperació.

Emilio Morenatti fotoperiodisme report.catUna nena paquistaní al camp de refugiats de Jalozai al 2009. Foto: Emilio Morenatti
  1. Joao Silva, acariciant la línia de la vida

Joao Silva també és fotoperiodista de guerra. L’objectiu de la seva càmera s’ha mogut entre fusells i batallons per l’Àfrica, els Balcans, l’Àsia Central i Rússia, entre d’altres. Durant els anys noranta va cobrir l’Apartheid i diferents disturbis especialment convulsos a Sudàfrica. Silva va formar part del Club del Bang-Bang amb tres fotoperiodistes més; Greg Marinovich, Ken Oosterbroek i Kevin Carter.

Silva ha estat premiat amb diversos guardons com el famós World Press Photo o la Ordem da Liberdade, entre molts d’altres. Les seves fotografies, tant en blanc i negre com en color, han estat descrites com a cops de puny a l’ànima de qui les mira. En tan sols una imatge és capaç de reduir i copsar la brutalitat de la guerra d’una manera salvatge i real. També cal destacar un tràgic accident que li va canviar la vida; l’any 2011 va perdre les dues cames en explotar-li una mina mentre treballava a l’Afganistan.

Els treballs de Silva són autèntiques galledes d’aigua freda en la somnolència de la letargia social ja que, en analitzar-les, els espectadors de seguida es pregunten: “Com podia ser tan a prop? No li podien fer mal?” I és que Silva s’apropa en escenes perilloses, frega la sang amb la jaqueta i prem el botó que ha d’obrir l’obturador amb una professionalitat i experiència difícils de trobar. En veure les seves galeries queda palesa la dansa on acaricia constantment la línia que separa la vida de la mort, però amb uns resultats espectaculars.

joao silva marie us iraq fotoperiodisme report.catUn marine ajuda al seu company durant un combat a l’Iraq l’any 2006. Foto: Joao Silva
  1. Samuel Aranda, amb el fotoperiodisme a l’ADN

Samuel Aranda és un jove fotoperiodista de Santa Coloma de Gramanet que va començar a treballar com a tal als 19 anys i, amb només vint-i-un, ja va viatjar a l’Orient Mitjà per a cobrir el conflicte palestino-israelià. La seva obra es va popularitzar arran d’una fotografia de la primavera àrab, mitjançant la qual va guanyar el World Press Photo of the Year i el Premi Nacional Espanyol de fotografia. A la imatge es pot veure a una mare que abraça el seu fill ferit durant els enfrontaments contra el govern del president Ali Abdullah, a Sanaa (Iemen). Aranda ja porta quinze anys documentant conflictes, migracions i problemàtiques socials en països com a Pakistan, el Líban, a Colòmbia o la Xina. Publica habitualment al New York Times i és membre de Panos Pictures, agència fotogràfica especialitzada en temes socials i compromesos.

Samuel Aranda fotoperiodisme report.catUna mare i el seu fill es troben en un hospital el Iemen. Foto: Samuel Aranda
  1. Maysun, un flash de feminisme

Maysun és una de les poques dones que es dediquen al fotoperiodisme en països en conflicte. Tot i que va néixer a Saragossa té arrels palestines que, segons explica, han estat les que l’han empès a documentar-se sobre l’Orient Mitjà i, en especial, Palestina.

El seu nom complet és Maysun Abu-Khdeir. Natural de Jerusalem, el seu pare va arribar a Espanya al 1966 per a estudiar medicina i ja no va poder tornar a marxar al seu país. Arran del seu passat, Maysun treballa com a fotògrafa documental i, entre els seus treballs trobem “Existir és resistir”, un projecte que mostra la identitat palestina d’una manera clara i sense filtres. Maysun veu aquest projecte com una manera d’entendre la seva pròpia identitat i, tal com ho expressa ella mateixa, fins i tot com un deure moral.

Amb la companyia de la seva càmera ha recorregut zones en conflicte per Líbia, Síria, Palestina, Tailàndia, Egipte o Kosovo, per retratar la vida de les persones que viuen entre conflictes armats i totes les identitats que s’hi amaguen. Maysun també és una gran activista social i fèrria defensora dels drets humans. La periodista explica que ser fotoperiodista de guerra i dona forma un còctel socialment molt complex. “Sempre sembla que hem de demostrar doblement que estem capacitades per a fer la mateixa feina que un home. Fins i tot entre companys apareixen comentaris sorprenentment sexistes”, afirma. Maysun reivindica la igualtat de sexes i ho fa, també, a través del seu objectiu.

plastic life maysun noia myanmar fotoperiodisme report.catUna nena de Myanmar juga amb unes faldilles de plàstic en la deixalleria on treballa recollint peces. Foto: Maysun
  1. Ricard Garcia Vilanova, explosions càustiques de color

Ricard Garcia Vilanova és un fotoperiodista freelance català. Ha estat el primer i únic periodista gràfic que ha estat a Síria des de l’inici del conflicte. Així mateix, l’any 2011 i durant les primaveres àrabs es va infiltrar a Jabal al-Zawiya i va assistir a les primeres manifestacions contra el règim de Baixar al-Àssad. Una de les seves particularitats és que combina l’ús de la seva càmera fotogràfica amb una altra de vídeo i que, en totes dues, fa servir un objectiu de gran angular. Les seves fotografies són d’un enorme impacte visual i, sovint, l’espectador tarda uns segons en posar-se en escena, com si li haguessin tirat un globus de pintura als ulls.

Com a freelance d’El Mundo, Garcia Vilanova va ser víctima d’un segrest a Síria per part de membres de l’ISIS durant sis mesos, conjuntament amb els periodistes Javier Espinosa i Marc Marginedas. Va ser alliberat el 29 de març de l’any passat després de 194 dies de captiveri.

soldats afganistan ricard garcia vilanova fotoperiodisme report.catUns soldats es recuperen després d’una ofensiva a l’Afganistan al 2010. Foto: Ricard Garcia Vilanova.
  1. Gervasio Sánchez, la revolució a cop de clics

Gervasio Sánchez és periodista de formació, professió i passió. Com a fotoperiodista independent (treballa en molts mitjans, sobretot a l’Heraldo de Aragón) ha cobert nombrosos conflictes armats. Així mateix, a partir de l’any 1992 va començar a cobrir la Guerra de Bòsnia i la resta de països balcànics, arran de la violenta desintegració de l’antiga Iugoslàvia. A més, és director del seminari de fotografia Albarracín, una trobada formativa clau dins el sector del fotoperiodisme a l’Estat espanyol. Sánchez està compromès en tots els escenaris que fotografia i sovint en parla a través de Desastres de la guerra, un bloc col·laboratiu amb l’Heraldo de Aragón, que mostra les realitats de diferents zones en conflicte com ara els Balcans o el Sàhara Occidental, entre d’altres.

Sarajevo gervasio sanchez fotoperiodisme report.catLa biblioteca nacional de Iugoslàvia, destrossada a l’agost de 1992.  Foto: Gervasio Sánchez
  1. Bernat Armangue, primer pla de l’horror

Bernat Armangue és un jove fotoperiodista de Barcelona que ha cobert diversos esdeveniments històrics de gran rellevància. Va iniciar-se com a fotoperiodista de guerra l’any 2008, durant les eleccions violentes a Kenya. Posteriorment, va cobrir diversos escenaris en moments conflictius i de gran tensió com el conflicte israelo-palestí, la guerra de Líbia o la transició política d’Egipte. Moltes de les seves fotografies es caracteritzen per ser primers plans, o en alguns casos fins i tot primeríssims primers plans, de persones en situacions extremadament tenses i emotives. Cal destacar la imatge “L’últim petó”, que mostra a un home besant la mà d’un familiar sense vida al dipòsit de cadàvers de l’hospital de Shifa, a la capital de Gaza. Aquesta fotografia va aparèixer destacada a Stories del World Press Photo 2013.

bernat armangue world press photo 2013 ultim peto fotoperiodisme report.cat ‘L’últim petó’ és una de les fotografies més conegudes d’Armangue. Foto: Bernat Armangue
  1. Walter Astrada, autèntica vocació

Walter Astrada és un fotoperiodista argentí que no escatima oportunitats ni esforços per a mostrar-nos que la violència més cruel i sagnant acostuma a venir de la mà dels homes. Amb només tretze anys va assistir a una exposició fotoperiodística de l’Associació de Reporters Gràfics de la República d’Argentina i en va quedar tan impactat que va decidir que aquella seria la seva professió. Va començar a estalviar i, a poc a poc, va aconseguir prou diners per a comprar-se una càmera manual i inscriure’s a un curset de fotoperiodisme. Llavors poc sospitava que s’acabaria convertint en un fotoperiodista de guerra mundialment reconegut. La seva proximitat a l’hora de treballar ens deixa un llegat d’algunes de les millors imatges dels últims anys.

violencia kenya walter astrada fotoperiodisme report.catUn nen aixeca les mans espantat davant d’un jove, presumiblement militar. Kenya, 2007. Foto: Walter Astrada
  1. Steve McCurry, caçador de retrats

Steve McCurry és un fotoperiodista nord-americà mundialment reconegut. La fotografia que el va catapultar al reconeixement públic d’una manera més visible és la icònica nena afgana refugiada que a l’any 1985 va aparèixer al National Geographic, revista de la qual ja és un fotògraf de capçalera. No obstant això, la seva carrera va iniciar-se l’any 1978, quan va cobrir la Guerra d’Afganistan. Posteriorment va treballar en altres conflictes armats com la guerra Iraq-Iran o la Guerra del Golf.

Com a dada curiosa destacar una anècdota que denota el seu interès per aconseguir fer arribar les instantànies més enllà dels murs de tota repressió. Durant el conflicte d’Afganistan, McCurry es va haver de posar les vestimentes del país per passar inadvertit a l’hora de treballar. Els controls eren estrictes, però ell va aconseguir treure els carrets de les fronteres afganes cosint-se’ls a la roba.

Les seves imatges van ser de les primeres que van fer visible el conflicte arreu del món i van aconseguir una amplia difusió. Arran d’això, va guanyar la medalla d’or Robert Capa al millor reportatge fotogràfic a l’estranger.

home maquina de cosir riu steve mccurry fotoperiodisme report.catUn home salva de l’aigua la seva màquina de cosir durant les inundacions a Porbandar, India. Foto: Steve McCurry
Sílvia Garcia Farreny

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *