Qui estima l’extrema dreta?

L'extrema dreta al Parlament Europeu. D'esquerra a dreta: Salvini (Lliga Nord), Vilimsky (FPÖ austriac), Le Pen, Wilders i Annemans (VB belga) | Foto: Euractivcom (Flickr)
L'extrema dreta al Parlament Europeu. D'esquerra a dreta: Salvini (Lliga Nord), Vilimsky (FPÖ austriac), Le Pen, Wilders i Annemans (VB belga) | Foto: Euractivcom (Flickr)

Nit electoral holandesa del 15 de març de 2017. Geert Wilders, líder de la ultradreta del país, racista, euroescèptic i candidat pel Partit de la Llibertat, apareix davant dels mitjans per acceptar la seva derrota i assegurar que “farà una oposició implacable”. Amb unes previsions que el feien guanyador i que li havien arribat a atorgar més d’una trentena d’escons (partia de dotze), l’ultradretà es conformava amb la vintena, content, deia, d’haver quedat segona força.

Unes declaracions calmades que contrarestaven amb els titulars quasi eufòrics dels mitjans de la resta d’Europa, on se succeïen expressions que parlaven de com Holanda havia “frenat” la ultradreta o sobre com Brussel·les “respirava tranquil·la”. Els mateixos mitjans que durant l’últim any havien fet gran la figura de Wilders cobrint cada una de les seves passes i magnificant cada una de les seves sortides de to, ara feien una passa enrere per parlar de derrota de la xenofòbia i triomf de la llibertat.

“Primer es va avivar la por magnificant la tirada de Wilders –analitza en relació als comicis el periodista de Público, José Vicente Barcia– per després buscar com a alternativa un partit conservador i, finalment traslladar al carrer la victòria de la dreta moderada com una victòria de la llibertat”. “Ara bé, dir que les eleccions holandeses frenen el populisme és un insult a la intel·ligència”, afegeix.

Propagació del fenomen

I és que, amb una estranya combinació entre por, respecte, admiració i fascinació, els mitjans d’arreu estan col·laborant a engrandir, fins i tot a sobredimensionar, les expectatives electorals dels partits populistes i d’extrema dreta. I, tot i no guanyar, discursos i accions xenòfobes com les del UKIP a Gran Bretanya durant el Brexit o les de Geert Wilders a Holanda estan calant en una societat occidental faltada de líders i de propostes noves. I estan omplint tots els titulars possibles amb declaracions escandaloses, accions no políticament correctes o afirmacions que inciten a l’odi i ratllen la il·legalitat en una Europa que ja sembla haver oblidat la seva història més recent.

Sense anar més lluny, el citat líder de l’extrema dreta holandesa va passar per un procés judicial per haver incitat a l’odi durant un dels seus mítings. I no és l’únic. El francès Jean-Marie Le Pen –pare de l’actual líder del Front Nacional, partit que ell mateix va fundar i encapçalar– creu que els camps de concentració nazis van ser “un detall” de la història; els líders grecs d’Alba Daurada utilitzen un logo-esvàstica; a Itàlia el partit Força Nova es declara neofeixista i ha realitzat campanyes públiques contra l’homosexualitat; els dirigents d’Alternativa per Alemanya proposen que s’utilitzin armes de foc a la frontera per evitar l’entrada de refugiats; a Finlàndia s’ha expulsat al diputat James Hirvisaari després que se’l fotografiés als passadissos del Parlament saludant a un company amb la salutació nazi; els membres del Partit Croata del Drets Purs han profanat monuments dedicats a les víctimes de l’Holocaust i a Hongria la tercera força del país, Jobbik, ha proposat la creació de camps d’internament per la població gitana. “L’atenció dedicada a Le Pen, Wilders, Frauke Petry, Timo Soini o Michaloliakos, per no parlar de Kaczynki o Orbán, ha enfortit l’extrema dreta europea”, assegura Higini Polo, expert i doctor en Història Contemporània, qui creu que els mitjans, amb el desig d’aconseguir notícies i històries que captin l’atenció del gran públic, “han conreat inevitablement el sensacionalisme, la histèria i els escàndols polítics”.

La líder del Front Nacional francès, Marine Le Pen, durant un dels seus mítings de campanya | Foto: HispanTVLa líder del Front Nacional francès, Marine Le Pen, durant un dels seus mítings de campanya | Foto: HispanTV

Perduts en el canvi de paradigma

En contra de la globalització, l’euro, la immigració o la UE, i amb un discurs populista molt similar al del nord-americà Donald Trump, fa més de mitja dècada que la presidenta del Front Nacional, Marine Le Pen, intenta netejar la cara al partit francès d’ultradreta. De moment ha aconseguit, igual que Trump, mobilitzar des dels aturats (es calcula que un 38% la votaran) al sector obrer de baixos ingressos (col·lectiu amb intenció de vot del voltant del 30%) fins als joves (un 31% assegura sense embuts que és la seva candidata).

I, igual que el flamant president nord-americà, el seu equip ha concentrat esforços en les xarxes socials (per tenir una “relació amb els francesos directe i sense filtres”, en paraules de David Rachline, el seu director de campanya) i ha aconseguit donar la imatge d’estar en constant tensió amb uns mitjans generalistes que han comprat el seu canvi d’imatge i que no podrien haver-la beneficiat més.

I, com ja va passar al 2016 als Estats Units, les grans capçaleres, perdudes en un canvi de paradigma que no entenen, encara no han sabut reaccionar. Per Damian Thompson, autor de Los nuevos charlatanes, això s’explica perquè vivim en un moment en el qual “idees que abans no haurien tingut volada ara es comparteixen en xarxes i són acceptades per les persones cultes de la societat”. Una estratègia, apunta, sense ètica, però “molt efectiva”.

Per la seva part, pel catedràtic de periodisme Carlos Elías, fins ara els mitjans “creaven climes d’opinió i establien què era políticament correcte, però això ha canviat”. Actualment els mateixos polítics són mitjans de masses. Quan Trump va guanyar les eleccions comptava amb 13,5 milions de seguidors a Twitter, superant el rotatiu més influent del món, The Wall Street Journal. Per tant, “és el president nord-americà una font d’informació o un mitjà de comunicació de masses en si mateix?”, es pregunta Elías. I aquí no tenim en compte que, segons alguns estudis, durant la campanya electoral dels Estats Units, Trump va tenir una cobertura mediàtica que, si l’hagués hagut de pagar a preu de publicitat, li hauria costat 4.000 milions de dòlars. Tota una ganga.

L’humor, l’únic que plantar cara

La informació es propaga avui per Wikipedia o pels canals i murs de les xarxes socials. Llocs a on les fake news (notícies falses), pronunciades moltes vegades pels mateixos líders populistes i polèmics, campen sense cap mena de fre. I els únics que semblen haver trobat la fórmula per a desacreditar-los són els encarregats de fer humor als mitjans nord-americans. Periodistes satírics com John Oliver o programes com Saturday Night Live estan fent pensar a una audiència que demana una crítica més àcida i real de l’actualitat. Per Sophia McClennen, co-autora del llibre Is Satire Saving Our Nation?, els mitjans tradicionals es prenen massa seriosament les absurditats d’aquesta mena de personatges. “Molts creuen que el periodisme ha de mostrar totes les cares d’una història, però el que ha de fer és explicar la veritat. I avui en dia buscar la veritat és força divertit, perquè les mentides i bestieses són tan absurdes… que no pots evitar riure. Aquí és on el periodisme de sempre s’ha d’adaptar”, assegura.

Així, en vídeos que es viralitzen al cap de poques hores de ser emesos, periodistes i humoristes ridiculitzen i posen en dubte de forma contrastada i brillant el que diuen els polítics i el que cobreixen puntualment els mitjans. Un mirall i una crítica que han de trobar també el seu lloc dins el món del periodisme tradicional per donar així a l’audiència el que actualment demana. En cas de no fer-ho, el públic virarà cada cop més cap a l’únic reducte de pensament crític: el de l’humor i la sàtira política.

Escriure a Report.cat

Anna Galdón

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *