“I ara, on deixo el meu arxiu?

manel armengol arxiu fotografic fotoperiodisme report.cat
Armengol al seu pis amb algunes de les caixes. Foto: José Luís Gómez Galarzo

El proper 1 de febrer es compliran quaranta anys d’una de les fotografies més emblemàtiques de la Transició. És la imatge que el fotoperiodista Manel Armengol va prendre el 1976 al Passeig de Sant Joan quan cobria una manifestació pacífica –sota el lema Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia i organitzada per l’Assemblea de Catalunya– que va ser reprimida violentament per la policia. Aquelles fotografies, censurades a Espanya, van veure la llum en prestigiosos diaris i revistes de l’estranger com The New York Times, Paris-Match o Time.

A dia d’avui, però, aquella fotografia, així com la resta de l’arxiu d’Armengol, esperen un destí incert mentre el seu autor calcula amb neguit els dies que resten perquè es faci efectiu el desnonament del pis de Barcelona on ha passat els darrers vint anys de la seva vida. Un cop més, la crisi deixa a la cuneta a un dels referents del periodisme català.

De referent a oblidat
Nascut a Badalona al 1949, Manel Armengol era un periodista de formació que complementava els seus articles amb imatges pròpies. Poc a poc els companys de professió n’hi anaven demanant més, i així va ser com la seva carrera va anar passant de l’escriptura a la fotografia. Arran de la instantània d’aquella càrrega policial, –tota una icona reproduïda en nombroses ocasions– amb només 26 anys Armengol va saltar a la fama. Era l’inici d’una carrera com a fotògraf de renom que el portaria a treballar en països com els Estats Units o la Xina. Una època en què va col·laborar amb prestigioses publicacions.

 

manel armengol transicio espanyola fotoperiodisme report.catImatge de la càrrega policial que es va convertir en una imatge icònica. Foto: Manel Armengol

 

A inicis dels anys vuitanta un accident de llarga recuperació l’obligaria a abandonar el fotoperiodisme. A partir de llavors es centraria en l’àmbit de la fotografia arquitectònica i en la fotografia de paisatges. Col·laboraria amb revistes especialitzades a més d’experimentar amb imatges de gran format. Als anys noranta també treballaria com a professor universitari i a la dècada dels 2000, l’etapa madura de la seva carrera, va realitzar diferents exposicions. En total, ha participat en una vintena, entre individuals i col·lectives.

Però l’arribada de la crisi econòmica ha castigat de ple el tram final de la seva trajectòria professional. “Des del 2012 no tinc encàrrecs de ningú”, reconeix. La manca de feina i els conseqüents problemes econòmics han provocat que als 66 anys estigui a punt de ser desnonat del pis de lloguer on vivia. “Jo ja no faig fotos, faig caixes”, diu resignat. Es refereix a les caixes on aquests dies està empaquetant el seu arxiu, format per 150.000 fotografies entre negatius i diapositives, i a les quals cal sumar els 500 llibres de la seva biblioteca.

El proper 25 de gener és la data límit, el dia que ha de deixar el pis de 170 metres quadrats, situat a la Dreta de l’Eixample, per anar-se’n a viure a Tiana, a una petita cabana de fusta de 24 metres quadrats que havien adquirit els seus pares. “Un lloc sense cèdula d’habitabilitat i on no tindré adreça oficial”, afirma. Un petit espai on, evidentment, els seu extens arxiu no hi té cabuda.

 

manel armengol arxiu fotografic fotoperiodisme report.catEl fotògraf amb part del seu arxiu que encara no ha empaquetat. Foto: José Luís Gómez Galarzo

Algunes institucions han mostrat interès en l’obra d’Armengol. Aquest és el cas de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i de l’Arxiu Nacional de Catalunya. A Armengol l’interessa especialment aquest últim ja que ha estat l’únic que ha proposat adquirir la seva obra a canvi d’una compensació econòmica. Però la provisionalitat del Govern de la Generalitat –primer en funcions i ara tot just constituït– ha alentit la presa de decisions. “Ningú no concreta res”, assegura preocupat mentre el compte enrere del desnonament no s’atura. El 25 de gener cada cop està més a prop.

“Estic absolutament desorientat. No sé com me’n sortiré d’aquesta”, reconeix. “Estic a punt de jubilar-me amb una misèria de jubilació d’autònom”, afegeix dolgut ja que la pensió que li quedarà es calcula pels darrers anys cotitzats, els pitjors de la seva carrera. Aquests dies, però, la principal preocupació és on deixarà el seu arxiu. Tampoc demana tant. “Tan sols necessito una petita habitació amb unes condicions mínimes, que no tingui grans oscil·lacions de temperatura perquè sinó afectaria als negatius, les diapositives i les còpies en paper”, argumenta.

I mentre una part de la professió periodística, accelerada i imbuïda per les novetats tecnològiques, s’entreté amb passió quasi infantil comentant tuïts i compartint vídeos virals carregats de banalitats, Manel Armengol, amb la mirada cansada pel cúmul de problemes que li venen a sobre, mira les caixes que contenen el conjunt de la seva obra, testimoni d’una part important de la nostra història, i li dona voltes a una única i insistent pregunta: “I ara, on deixo el meu arxiu?”

Actualització 14:45 (19 gener) : Unes hores després de donar-se a conèixer a Report.cat la situació de Manel Armengol, l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) ha acceptat fer-se càrrec d’un dipòsit provisional de l’arxiu

Jordi Rovira

12 comments

  1. És signe d’una societat increíblement injusta abandonar els seus artistes,els ulls dels temps de la ciutat.
    Les fotografies d’Armengol són imatges a les que torno sovint,retrats d’una ciutat,la nostra, que ja no existeix.
    Desitjo de tot cor el millor destí per les fotos sempre respectant i ajudant al seu autor.
    Manel,espero que tot acabi de la millor manera possible.

  2. La meva situació no és gens llunyana de la Manel Armengol. Considero que en part som nosaltres els culpables d’aquesta situació. No és tolerable que ens respectem tant poc com per regalar tot el nostre patrimoni a institucions que no ens donin res i que no vetllin per la cultura del país . El nostre patrimoni és nostre i si el país el vol ha de vetllar per la vida del propietari i autor. En cas contrari crec que el més apropiat és cremar-lo en una plaça pública o vendre’l a qui el valori. Prou d’abusar dels autors i propietaris de l’obra fotogràfica i el seus drets!

  3. Així és com tracta Catalunya els seus periodistes??? Quina vergonya!!! I quina estranya metàfora de la nostra societat podrida i corrupta. Manel Armengol, per desgràcia, s’erigeix en símbol de la Catalunya actual, més preocupada pels diners que no per les persones que han treballat i lluitat per aquest país.

  4. Tot això passa en un país que és una vergonya. Maltracta a la seva gent més valuosa i que tots com a col.lectiu necessitem, destrueix una ciutat, la seva cultura… Això és TERRORISME! No hi ha dret. Espero que algú ajudi al mestre Armengol. No pot ser que els seus arxius se’ls tracti amb més cura.

  5. Em sap molt greu per en Manel Armengol, en l’esperança que trobi una sortida digna per al seu arxiu i la seva situació personal. (( Felicitacions per a l’autor del reportatge ))

  6. Una fotografia de la carga policial al Passeig sant Joan va ser publicada al dia seguent a la primera de Mundo Diario, i un parell a pàg. Interiors. Les hemeroteques son testimoni.

  7. Potser estaría bé que organitzés una subhasta per aconseguir diners per pagar-se la casa? Segur que existeixen organitzacions que podrien ajudar-lo a fer difusió i organitzar-la.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *