Iñaki Gabilondo: “Si els polítics fossin golfistes, els periodistes seriem els caddies”

Iñaki Gabilondo durant la seva entrevista amb Adrián Caballero per Report.cat
José L. Gómez Galarzo

Iñaki Gabilondo té 72 anys i, com ell diu, la llum pagada per al que li queda de vida. És per això que, malgrat no està retirat, parla sense embuts sobre el que considera és el periodisme avui en dia. Va ser a Barcelona per participar en el Cicle Futur del Col·legi de Periodistes i va concedir una entrevista on va parlar del terratrèmol en que s’ha convertit l’actual situació de la professió i les “ganes d’avorrir-se” que té davant un any electoral que preveu “crispant”.

 

Has participat al Cicle Futur parlant dels canvis que la professió periodística ha patit i els que estan per vindre. Tenint en compte que la teva experiència dels darrers deu anys t’ha fet treballar a ràdio, televisió i, fins i tot, a un mitjà digital, trobes diferències en l’adaptació a aquests canvis?

És una mica difícil fer un resum però crec que tot està canviant. I ho està fent perquè s’està produint un terratrèmol. Durant aquest fet, preguntar què li passa a un aspecte de la societat és una mica difícil perquè està tot sent agitat pel terratrèmol. Al món del periodisme tenim un doble terratrèmol: el dels canvis tecnològics i el de la crisi econòmica.

La ràdio és, potser, el mitjà menys afectat per aquests terratrèmols perquè és un mitjà que parla l’idioma de les noves tecnologies, encara que sembli mentida. Les noves tecnologies parlen d’un corrent incessant de la informació, cosa que també fa la ràdio. A més, les noves tecnologies obren un espai de participació, cosa que la ràdio ha fet des de sempre, tot i que en menor mesura. De la mateixa manera que l’idioma de les noves tecnologies ha sorprès, i molt, als mitjans escrits, a la ràdio no li sorprèn un joc d’informació fluida perquè és el que ha fet tota la vida. Està passant, això sí, un fenomen que sí em sorprèn: estan convergint tots els mitjans fins a tal punt que en un temps potser no sabrem on va començar tot. Ara mateix, les pàgines web d’una ràdio, una televisió o un diari són idèntiques. Tots volen fer tot: vídeo, imatge, text… Crec que és només un previ del que està per vindre.

La sacsejada, en el fons, és absoluta i s’està cobrant un preu molt alt en mitjans que no poden sobreviure i en col·legues nostres que estan caient com fulles d’arbre. S’està produïnt un fenomen que, a la fi, és difícil de saber com evolucionarà. Parlar d’això no és més que un exercici d’endevinació. Estem enmig d’un terratrèmol molt gran i tu imagina’t que ara ens poséssim a debatre sobre cóm quedarà tot després del terratrèmol! Només et puc dir que cauran arbres, cases, teulades… i que ho farà sobre el cap de molta gent.

 

Aquest deu ser el risc d’un cicle periodístic anomenat Futur.

El futur està molt bé, però és sempre un exercici de prospectiva fallit. El futur projecta l’actual situació a un any vista, per exemple. Però el problema està en que entre avui i dintre d’un any poden passar 500 coses que alterin la realitat. És complicat fer vaticinis però sí podem marcar unes línies de què és l’ofici, el que segurament seguirà sent, allò que haurà de mantenir-se com l’epicentre del periodisme, on són els riscos més evidents, etcètera.

 

Voldria mostrar-te aquesta imatge, corresponent al 28 de gener, on podem veure els principals diaris espanyols amb la mateixa portada, una publicitat del Banc Santander. Se que per tu la major autocensura que hi ha al periodisme és l’atur perquè així ho has comentat en diferents ocasions però que et transmet una imatge com aquesta?

Em transmet moltes coses en molts plànols diferents. Per una banda, un fet cert: vivim a una societat on la publicitat és present. No podem mesurar el seu impacte si no és vivint en un món sense res de publicitat. Nosaltres vivim rodejats de publicitat. Per tant, podem dir que això és una situació completament familiar per als nostres ulls. El que hi ha al fons de la pregunta és si aquesta imatge posa de manifest la fragilitat dels mitjans de comunicació davant un poder econòmicament tant gran com el del Banc Santander. Potser sí. Seria una metàfora, gens petita, del que li està passant a la societat i a la democràcia amb els poder financers, que estan apoderant absolutament de tot. Doncs el mateix podríem dir que està passant aquí. Cal dir que aquell dia és un dia feliç pels mitjans, ja que aconsegueixen respirar una mica millor econòmicament. En aquesta imatge també queden reflectides les paradoxes que té aquest ofici.

 

Seria interessant que algú fes una llista dels temes interessants que es quedaran al calaix fins al Nadal per culpa dels embolics sobiranistes i electorals

 

Fa uns mesos el CIS posava el periodisme com la segona professió menys valorada. Pot tenir aquesta imatge part de culpa o hem fet altres coses malament?

Per començar diré que en els quasi 50 anys que porto a la professió he conegut el periodisme com la professió millor valorada, com la pitjor i fins i tot com la que esta al mig de la classificació. No li fem gaire cas a les fotos fixes de les coses. En segon lloc cal tenir en compte que és la segona pitjor valorada perquè la primera és la política i aquesta ho és per la mateixa raó que el periodisme. La població veu la política i el periodisme com germans bessons d’una mateixa realitat. El retret que se li fa a la política també se li fa al periodisme. Per dir-ho d’alguna manera, si el polític és un golfista, nosaltres som el seu caddy. Mentre el desprestigi de la política es va fent més gran, el nostre l’acompanya.

 

Canviant una mica de tema, fa un any vas dir al teu videoblog que “Cataluña se’n va”. Pensava preguntar-te cóm ho veies ara però fa poc, en l’entrevista que vas concedir a Pablo Iglesias, vas dir “Cataluña ja s’ha marxat”. Creus que ja no hi ha reconciliació possible?

Fa poc vaig participar a la Universitat Blanquerna presentant un llibre i m’acompanyava l’ex president Montilla. Vam coincidir que en aquest tema hi ha moltes subtileses. Quan vaig dir allò i després ho he confirmat, el que vull dir és que entre Catalunya i Espanya s’ha trencat un vincle de compromís, de projecte compartit. No parlo de cóm s’armarà o desarmarà la relació política o administrativa, sinó que vull reflectir com una generació de joves crec que ja han passat fulla i per ells Espanya és una realitat administrativa com podria ser per a mi l’OTAN. No es viu cap relació, ni afectiva ni d’implicació. Aquí a la gent l’importa molt poc el que li passi a La Rioja l’any que ve. S’ha produït una desvinculació d’aquesta acció col·lectiva. S’ha perdut també el vincle afectiu, que no vol dir que abans ens donéssim petons, però sí enteníem que pertanyíem al mateix equip. Això ara s’ha trencat. Crec que s’ha ferit la sensibilitat d’una societat ofenent-la.

En aquest sentit, crec que ara mateix hi ha un distanciament molt gran que pot ser resolt políticament de la manera que sigui, si es que es resol. Crec que Catalunya no trobarà l’encaix a Espanya si Espanya no canvia. Catalunya mai podrà encaixar-se en una Espanya que no canviï, i aquesta mai ho farà mentre no accepti la seva realitat plurinacional. Espanya és una nació de nacions. Diguem que Espanya és el nom que li posem a la nostra voluntat d’estar junts.

 

En aquest divorci o distanciament, quin paper creus que han tingut, i tenen, els mitjans de comunicació de Madrid i Barcelona?

Molt gran. Tots aquests processos no es poden portar a terme sense una actuació determinada dels mitjans de comunicació. Per exemple, l’esclat de l’antiga Iugoslàvia no es pot entendre sense el paper dels mitjans. En aquest cas, no només tenen el seu paper els mitjans favorables o desfavorables, sinó aquells que han fet que el tema traspassés la qüestió política i l’han ‘encanallat’.

 

I quin paper creus que tindran els mitjans a la carrera electoral respecte a Podemos? Creus que a mesura que s’apropin les eleccions veurem editorials més polaritzades?

Quan vaig estar amb Pablo Iglesias en l’entrevista que ell em va fer a mi, va començar a parlar de les fustigacions de les que estava sent víctima. Li vaig respondre que ell era professor de Polítiques i que imagino que a la Facultat s’aprèn també el joc brut de la política. Si entres en l’escenari de la política on xiulen les bales, fa vent, pedrega i hi ha camps de mina. És el normal. No podien pretendre entrar en escena amb les pretensions que tenen i que no comencessin a ploure bombes atòmiques als seus costats. Això serà impressionant.

 

Que s’iniciï una guerra política és el normal. Però no se què penses de que aquesta es traslladi al camp del periodisme. No estaríem confirmant que som el caddy de la política?

Això és difícil de negar. De forma subtil o directa, molts partits estan en campanya però també molts mitjans de comunicació, que o viuen adscrit a partits o militen en ells de forma ferotge. A les tertúlies televisives podem trobar magnífics periodistes que han decidit militar de forma descarada en favor d’una determinada opció. Aquest any serà insuportable en aquest sentit. Si pogués, aniria a fer un curs de japonès a Osaka perquè això no hi haurà qui ho suporti. Com que cada cita electoral alimentarà la següent, això pot ser increïble i inclús per segons qui fins i tot divertit.

 

Per un periodista, serà divertit o millor li recomanem també el curs de japonès?

No ho sé. Cada periodista és un món. La gent al carrer em diu “estareu contents! Que divertida és l’actualitat!”. Jo, sincerament, tinc unes ganes d’avorrir-me! Jo porto divertint-me més del que volia més de 40 anys i ara del que tinc ganes és que això sigui un lloc normal, on la realitat sigui plàcida, tranquil·la, almenys una temporada. Com a periodista, no tinc cap desig diferent que com a ciutadà, per això vull saber un temps què és això de viure tranquil i fer un periodisme avorrit, parlant de les coses que estan en el debat de la vida quotidiana i no de tots aquests embolics.

Seria interessant que algú fes una llista dels temes interessants que es quedaran al calaix fins al Nadal per culpa d’aquests embolics. Un catàleg de temes en marxa que quedaran suspesos fins que passi la cataracta electoral. Un altre amb els temes que s’acceleraran, com nomenaments, inauguracions, etc. Per excés o per defecte, ambdós catàlegs són anomalies.

 

Sona a tema molt interessant per qualsevol periodista

La veritat és que sí. Fixa’t per exemple en el tema de les universitats, el debat que existeix entre el 3+2 i el 4+1. No tinc una opinió molt tancada del tema però el que és evident és que això està immadur i tots els rectors hi estan en contra i una divisió d’opinions bastant important al voltant. La pregunta és: a què ve aquesta pressa? Doncs no ho sé, però té a veure amb l’any electoral que vivim. És un d’aquests assumptes que no podria tenir una altra explicació sense el context d’any electoral. Un exemple més dels temes que aniran apareixent com llampecs i seran al centre de la taula sense que ningú sàpiga perquè. Serà, en definitiva, un any molt crispant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.