Nou situacions ridícules dels blocs electorals

Fora blocs electorals
Imatge de la campanya contra els blocs electorals

A cada campanya electorals, els mitjans de comunicació públics, tant catalans com espanyols, es veuen obligats a aplicar els anomenats ‘blocs electorals’. Això provoca les queixes de molts professionals de la informació i des del Col·legi de Periodistes de Catalunya ja fa una dècada que es lluita per la seva desaparició. Una de les queixes més conegudes és la vaga de firmes de TV3 i Catalunya Ràdio. Però no són els únics que ho denuncien. En aquesta campanya, molts periodistes de diversos mitjans públics catalans porten una xapa reivindicativa contra aquesta anomalia que no es dóna en cap altre país europeu. Però, en què consisteixen els blocs electorals? En poques paraules, són els minutatges i l’ordre d’aparicions en els informatius dels partits polítics durant la campanya, en funció de la representació parlamentària de cada formació.

És el mateix sistema que s’aplica als espais gratuïts de propaganda electoral, ignorant doncs el criteri dels periodistes. Els blocs són fruit d’una interpretació restrictiva i interessada de la llei que fan els partits polítics i que han aconseguit imposar a través de la Junta Electoral Central, l’òrgan que arbitra i modera el procés electoral. És un mecanisme que, en teoria, pretén preservar el pluralisme però que ha derivat en uns còmputs matemàtics que vulneren la llibertat d’expressió. És a dir, que els partits acaben influint en les escaletes dels informatius, en contra del criteri dels periodistes. I això, comporta situacions ridícules que ajuden a entendre les constants queixes dels professionals:

 

1. L’ordre, al revés

És habitual que un dia es donin reaccions davant una proposta determinada d’un partit, però si aquest no és el que té més representació –i com els blocs obliguen a informar en funció d’aquest paràmetre– primer han d’aparèixer les reaccions a la proposta abans que la proposta mateixa. Així, la proposta de fa uns dies de Ciutadans de donar el mateix tractament jurídic per a tota la violència dins del nucli familiar ha provocat molta polèmica, però es van sentir abans les reaccions que la proposta d’Albert Rivera. L’absurd podria ser encara més gran en el cas hipotètic que Rajoy decidís dimitir en plena campanya: a Catalunya s’hauria de donar primer la reacció de Pedro Sánchez (perquè el PSC va obtenir més vots a les passades generals que el PP) que no pas les declaracions del mateix Rajoy.

 

2. Partits ignorats 

L’aplicació dels blocs fa que, durant la campanya, als partits que no tenen  representació al Congrés no se’ls pugui tractar com la resta de l’any. Només se’n pot parlar molt esporàdicament en tant que “grups políticament significatius” i mai poden tenir més temps que el partit amb menys representació. És del tot absurd si tenim en compte les dinàmiques de campanya, els resultats en eleccions recents encara que no siguin del mateix tipus (europees, municipals i catalanes), la implantació territorial (llistes presentades), les enquestes, etc. Les formacions emergents són, per tant, sistemàticament ignorades durant la campanya. En el seu moment, va passar amb la CUP, amb Ciutadans i, si fem memòria, també amb Solidaritat Catalana per a la Independència que, tanmateix, van acabar obtenint escons.

 

3. Debats amb absències

En els debats electorals als mitjans públics, els partits sense representació no hi poden aparèixer. S’ha donat el cas nombroses vegades de partits que no hi han pogut ser convidats en contra de tota lògica informativa però que després han obtingut representació, malgrat haver estat ignorats. L’absurditat ha estat tan majúscula que, recentment, la Junta Electoral Central ha hagut de reconèixer el dret dels “grups polítics significatius” a participar-hi, tenint en compte resultats en comicis anteriors encara que no fossin del mateix tipus, les enquestes, la implantació territorial… És el cas de Ciutadans a Catalunya en aquestes eleccions generals, ja que les enquestes els assenyalen com un dels partits que obtindrà més escons i que pot jugar un paper clau en la governabilitat d’Espanya. Anteriorment, havien quedat fora de debats els mateixos membres de Ciutadans o també la CUP. Aquesta formació ja tenia una forta implantació municipal però no van poder participar als debats electorals al Parlament fins aconseguir tres diputats el 2012. En la campanya d’aquells comicis no van existir per als mitjans públics.

 

4. Diferències públiques / privades

Tot i que la llei també diu que les televisions privades han de fer blocs electorals, a l’hora de la veritat fan el què volen i, per tant, el que passa és que s’acaba produint una clara discriminació dels mitjans de comunicació públics, que no poden escollir els formats en funció de l’interès periodístic. Les emissores privades, per contra, combinen els cara-a-cara amb debats a quatre o altres fórmules. Els professionals haurien de poder escollir el format més atractiu informativament i, alhora, respectar la pluralitat sense caure en la rigidesa que s’ha acabat imposant als mitjans públics. Els blocs són, de fet, un càstig preventiu als mitjans, una censura prèvia.

 

5. Mini-entrevistes

En aquesta ocasió, a més, la Junta Electoral Central ha imposat el minutatge a les entrevistes a TV3 i Catalunya Ràdio. Això implica que han de tenir en compte la representació de cada partit i no pas dedicar el mateix a tots els candidats, com es venia fent. Així, s’han donat grans diferències de temps entre els candidats: al Telenotícies Vespre, el partit amb menys representants (ERC) ha tingut 3’22” minuts i el que més (PSC) n’ha tingut més de 3 vegades més: 11 minuts. A Els Matins, l’entrevista més curta ha estat de 6 minuts i mig, mentre la més llarga ha superat els 25. Uns, doncs, ni han pogut explicar les seves propostes, mentre els altres hi ha pogut aprofundir. Fins i tot, diversos candidats han arribat a queixar-se públicament per la brevetat de les seves entrevistes i s’han mostrat contraris als blocs electorals.

 

6. Notícies que s’allarguen innecessàriament

Les notícies minutades impliquen situacions ben absurdes com, per exemple, que a vegades, els periodistes hagin d’allargar innecessàriament alguns vídeos de certes formacions polítiques, encara que aquell dia aquests partits no hagin proposat res en concret ni tampoc hagin fet cap acte destacat. No importa. Els blocs així ho marquen i ja està. I s’han de fer vídeos de fins a tres minuts quan en un informatiu mai són tan llargs. No només és absurd, és avorrit, i suposa menystenir als espectadors.

vinyeta sobre blocs electorals

7. Notícies amb temps ridículs

En canvi, a l’altra banda de la balança, quan es parla dels partits amb menys representants només se’ls pot dedicar molts pocs segons. Mentre els grans tenen vídeos de fins a dos o tres minuts, els dels petits amb prou feines arriben als 20 o 30 segons. Això no permet incloure declaracions completes, propostes detallades ni tampoc imatges destacables. Fins i tot hi ha el risc que quedin frases a la meitat i declaracions incompletes.

 

8. Jutges que fan de periodistes

Tant en les eleccions al Parlament (amb els espais compensatoris) com a les generals (amb el canvi d’hora del debat de TVE) ha quedat clar que els jutges arriben fins i tot a modificar les graelles de les televisions públiques, a instàncies dels partits polítics. Un dels casos més sonats va ser la polèmica pel programa especial que TV3 es va veure obligada a emetre, per ordre de la Junta Electoral Central, per compensar als partits que no van participar en la Via Lliure de la Diada. El programa en qüestió va resultar ser el pitjor resultat en aquesta franja en diumenge de la història de la cadena, quedant –entre TV3 i el 3/24– per sota del 2% de share durant les tres hores d’emissió. Pocs dies abans, la retransmissió de la Via Lliure va ser el tercer programa més vist del dia, darrera dels informatius, i va fer un 23,5% de share, amb 448.000 espectadors. Els espectadors van avalar l’interès informatiu d’un esdeveniment excepcional, que no només va suscitar l’interès informatiu i va alterar graelles a Catalunya i Espanya, sinó que també va ser portada a mitjans europeus i mundials. Per contra, els espectadors van ignorar uns mítings coberts mediàticament per imposició judicial. Es va posar en evidència, doncs, que els blocs són un menyspreu al periodisme i a la ciutadania; desacrediten els partits que els defensen i provoquen el rebuig dels espectadors.

 

9. Llei arbitrària

Les imposicions de la Junta Electoral Central a instàncies dels recursos sistemàtics que presenten els partits polítics, en funció dels seus interessos demostren que la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG) s’aplica de manera arbitrària. És una llei que podríem dir que “s’aplica a la carta”. Els blocs amb còmputs estrictes s’apliquen només quan els partits ho demanen. No ho fan mai als mitjans privats, només als públics. És més, no tots els públics es veuen obligats a aplicar-la de la mateixa manera. Una llei que no és igual per a tothom és arbitrària i del tot injusta. Les lleis no han d’entrar a dir com han de fer la feina els periodistes.

Però l’absurd encara va més enllà. La mateixa Junta Electoral Central reconeix que no cal minutar si els partits es comprometen per unanimitat a no queixar-se i a acceptar el criteri periodístic. És del tot incomprensible que, per canviar la Constitució o l’Estatut, calguin majories qualificades, però que per deixar treballar els periodistes sense ingerències sigui necessària la unanimitat. És del tot desproporcionat. Ja existeixen organismes de control que vigilen durant la resta de l’any el respecte del pluralisme als mitjans públics. Les dades demostren precisament que són els més plurals sense necessitat d’imposar-los quinze dies d’estat d’excepció en que són els polítics i els jutges els que acaben fent de periodistes.

Carles Prats

One comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *