Fórmula Gabilondo

Iñaki Gabilondo, CAC, Report.cat
Iñaki Gabilondo durant la seva xerrada a l’Auditori de la Pedrera | Foto: José Luís Gómez Galarzo

Per entendre el que passa, el periodisme segueix sent indispensable i la figura del periodista és necessària perquè té un compromís amb la societat. Davant d’aquesta allau d’informació massiva que cada dia arriba al  ciutadà, de vegades es deixa de costat la realitat que hi ha darrere dels fets i aquesta passa a un segon pla. El periodisme ha de ser necessari per fer la realitat entenedora. Sense oblidar que la solvència de la professió ha d’allunyar-se del periodisme frívol i banal.

Aquestes van ser algunes de les reflexions que el prestigiós periodista Iñaki  Gabilondo va realitzar durant la seva participació el passat 14 de març en el Fòrum de la Comunicació organitzat pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) i que va tenir lloc a l’Auditori de la Pedrera de Barcelona.

El periodista, com a professional, té un compromís amb la societat i haurà d’adonar-se que és extremadament perillós un periodisme que no tingui el contrapès d’un periodisme estabilitzat. “Per això he pres la decisió personal de morir-me amb les botes posades, perquè el periodisme és un ofici inventat per ajudar a la societat a entendre el seu paper dins de la societat”, va assegurar Gabilondo.

Actualment la gent té més dificultat per entendre les coses, va afegir. Es fan moltes coses a la vegada i tot es fa molt de pressa. Per aquesta raó s’està perdent capacitat de concentració, ja que la informació circula massivament de manera incontrolada. Sense dedicar el temps necessari a una mínima reflexió de tot allò que li arriba.

Precaris i desprestigiats

Gabilondo no es va oblidar de fer referència a la falta de sincronia entre els tempos de la justícia i els de la comunicació que ha donat com a resultat la manca de respecte als secrets de sumari i a la presumpció d’innocència. Per això, quan finalment arriba el veredicte, fruit de la lenta acció de la justícia, la noticia ja ha estat despatxada. I feia referència, sobretot, als fets que estan succeint actualment a Catalunya.

En aquets sentit, va assegurar que, com a periodista, s’atura allà on creu que l’ha d’aturar la “civilitat”, sense esperar que arribi el Codi Penal o Civil, i va posar com a exemple les conegudes fotografies de Marta Chavarri, que va ser fotografiada sense roba interior, i que un mitjà va publicar dient que allò era llibertat d’expressió. “Hi ha coses que un periodista no hauria de fer”, va apuntar.

A la pregunta de com està el prestigi de la professió, Gabilondo no va dubtar en dir que malament. I a continuació va explicar una anècdota personal. La cara que van posar els seus pares quan els hi va dir que volia estudiar periodisme, va ser tal, que immediatament va afegir: “…i també Filosofia i Lletres”. Havia de calmar-los.

Va recordar que hi va haver un temps, durant la Transició, que tothom volia ser periodista. Després va arribar la crisi econòmica i va enviar molts companys a l’atur. I actualment és una professió precària i totalment desprestigiada. També creu que a dia d’avui se li diu periodisme a moltes coses, com algunes tertúlies televisives en les que només es parla de frivolitats i banalitats, degut al fet que vivim en la cultura de l’èxit sota el poder de les audiències.

Realitat desdibuixada

El periodista basc també es va mostrar molt crític amb el canvi de model que, per raons econòmiques, ha provocat la supressió de llocs de treballs, com les corresponsalies a l’estranger, els enviats especials… Actualment, va afegir, es fa un seguiment directament des de la pantalla de l’ordinador, el que provoca que el periodista no sigui testimoni de quasi res, empobrint cada vegada més la comunicació.

El zapping ens omple el cap cada dia d’una quantitat ingent d’informació i inputs que, com diu Gabilondo, és una “papilla” que ens desdibuixa la ficció de la realitat, el que importa del que no importa, el que és cert del que no ho és. Fins i tot va admetre que personalment ha de fer un esforç suplementari intel·lectual de reflexió per tractar d’entendre i pensar.

Iñaki Gabilondo va concloure el seu discurs de la mateixa manera que el va començar, amb un missatge d’esperança perquè, malgrat que el discurs dominant no tingui solució, sap que s’estan obrint algunes portes. Perquè cap porta serveix només per ser tancada.

Escriure a Report.cat

José Luís Gómez Galarzo

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *