Parlem de censura i llibertat de premsa al món àrab amb Ali Abdulemam, un blocaire de Bahrain que des de 2013 es troba exiliat al Regne Unit a causa de la persecució que pateix al seu país, que segons explica, pateix una ocupació per part d’Aràbia Saudita. Si tornés ara al seu país, li esperaria una condemna de 15 anys de presó decretada durant l’inici de la Primavera Àrab. Report.cat entrevista Abdulemam en la seva primera visita a Barcelona, coincidint amb un debat sobre drets humans i llibertat de premsa organitzat per l’oficina catalana del Parlament Europeu i pocs dies després de saber-se que un altre blocaire, Raif Badwi, ha sigut guardonat amb el Premi Sakharov, atorgat també per aquesta cambra comunitària.

Hem conegut recentment que s’ha suspès la condemna a Raif Badawi, el guanyador enguany del Premi Sakharov. Què n’opines?

Em sembla bé, clar. La qüestió és que la condemna mai hauria d’haver existit. Ha estat un èxit de la pressió internacional però el càstig contra Badawi continuarà i, per tant, la pressió internacional també ha de seguir.

Com és ser periodista en països com el teu, Bahrain?

No tens accés als recursos ni a cap tipus d’informació. No pots parlar de la família reial, ni parlar dels casos de corrupció que existeixin al teu país. A vegades fins i tot les coses són més arbitràries. Fa poc es va tancar a Bahrain un diari perquè les informacions no satisfeien la família reial. No parlava d’ella ni tocava cap tema perillós, però no els hi satisfeia i el diari va ser tancat.

És tan arbitrària la censura?

Fins i tot podria ser depenent de l’estat d’ànim del ministre d’informació o la família reial.

Si el ministre d’informació de Bahrain es lleva malhumorat, pot tancar un mitjà de comunicació?

Sí, per llei. Pot censurar un mitjà de comunicació sense necessitat de consultar a les Corts ni res semblant. Si creu que el teu mitjà està violant aquesta llei, pot suspendre’l i tu no pots fer-hi res.

En aquest sentit, de la censura i la llibertat de premsa, existeixen diferències dins el món àrab i, més concretament, l’Orient Pròxim i Mitjà?

Sí, és clar. Però, a grans trets, venen a ser el mateix en aquest tema. Un periodista no pot parlar malament de la família reial a cap dels països que estem comentant. Però mentre a Kuwait pots criticar els ministres, a Aràbia Saudita no pots criticar ningú.

A Bahrain, per exemple, per tercer cop hem viscut inundacions que han malmès les ciutats. I no pots preguntar a ningú per què no existeixen infraestructures que evitin que això torni a passar. El darrer cop va haver-hi al voltant de 20 morts simplement perquè el govern no va fer la seva feina.

Al 2011, quan es van iniciar les revoltes anomenades com a Primavera Àrab, vas pensar en algun moment que la situació al teu país podria millorar en termes de llibertat de premsa i expressió?

Sí, jo crec que tots vam pensar que podia ser possible el somni nostre i dels nostres pares de tenir més llibertat. Tots érem al carrer perquè volíem llibertat.

En quin moment creus que vas ser conscient que la Primavera Àrab no estava portant un major grau de llibertat al teu país?

Bé, voldria aclarir que no considero que la Primavera Àrab hagi acabat. Encara està en procés. La lluita continua. A Egipte hi ha 150 presoners polítics, a Bahrain 400. Són xifres molt grans. La lluita continua i crec que he de seguir exigint llibertat perquè viure com a esclaus no és una elecció. Volem un país lliure per als nostres fills i per a les generacions posteriors.

Des de l’inici d’aquesta Primavera Àrab països com el teu i d’altres com Síria, Iemen o Líbia són més presents als informatius internacionals. Això ha fet més fàcil o més difícil el treball dels periodistes en aquests llocs?

Si el que vols es informar dels enfrontaments o opinar a les xarxes socials, és fàcil. La qüestió és informar dels problemes que pateix Bahrain. Si qualsevol mitjà internacional informa sobre els problemes reals al meu país corre el risc de convertir-se en enemic d’Aràbia Saudita, la qual té molt petroli i diners com per comprar diversos mitjans internacionals.

Si vols vídeos o imatges d’enfrontament entre policia i manifestants, nosaltres et podem proveir fàcilment. Si el que vols és fer un reportatge sobre la tortura al país o parlar amb un polític censurat, això ja és més perillós. Els mitjans internacionals no volen parlar de Bahrain per diverses raons. Una d’elles és que la influència d’Aràbia sobre alguns mitjans internacionals és molt forta i els interessos econòmics d’aquest país a Bahrain són grans.

Una major cobertura mediàtica ajudaria al teu país?

Sí clar. Ajudaria a difondre el missatge de la lluita per aconseguir més llibertat. També necessitem la implicació dels governs occidentals. Als mitjans i governs occidentals existeix un doble estàndard molt hipòcrita: mentre el govern britànic diu que els sirians han de poder escollir i canviar el seu president, ningú parla de Bahrain. Quan es parla del meu país és sobre drets humans però no sobre canvis necessaris a nivell polític. Les reformes polítiques a Bahrain no estan a la agenda mediàtica ni política occidental.

Però aquests dos conceptes, drets humans i reforma política, estan connectats. Si un país europeu demana una millora en termes de llibertat d’expressió això hauria de portar a la possibilitat de que siguin estudiades propostes de reforma política, no creus?

Sí, però el camí hauria de ser a la inversa. No pots tenir un respecte autèntic per la llibertat d’expressió pel treball de la premsa si no tens un sistema polític amb bona salut. Primer has de tenir un sistema polític saludable per, després, tractar els temes de drets humans, necessaris al teu país. Els conceptes estan connectats però tot ha de començar amb un sistema polític diferent a l’actual.

Què podem trobar ara a Bahrain: periodistes occidentals informant del que ocorre allà, periodistes locals arriscant la seva llibertat o ambdues coses alhora?

Sí que hi ha periodistes fent feina a Bahrain. Lamentablement, molts d’ells no volen parlar de política perquè o són torturats, enviats a presó o poden ser enviats a l’exili. Molts han perdut l’esperança que arribi el canvi.

Els periodistes a Bahrain no treballen tant fent informació del dia a dia, però molt amb temes específics. Per exemple, parlant del xeic Salman, que ara es postula a presidir la FIFA, i que esta envoltat de polèmica dins el país. El mateix passa quan la Formula 1 arriba a Bahrain. Tots els mitjans se centren en la velocitat dels cotxes i el que rodeja l’esport i ningú es pregunta quina és la situació del país.

Europa sembla tenir gestos amb blocaires i periodistes censurats. Al 2013 vas rebre un premi per la llibertat a Dinamarca i ara la Unió Europea concedeix aquest Sakharon a Badawi. Tot i això, trobés a faltar major implicació política?

Sí. Falta que la Unió Europea s’involucri més per lluitar contra els dirigents dels països, especialment quan és sabut que alguns estan directament involucrats en casos de tortura. Cal que quan algú arribi a Regne Unit se l’arresti, no se li doni immunitat, com va passar amb el príncep Nasser, del meu país.

“Molts periodistes a Bahrain no volen parlar de política perquè o seran enviats a la presó i torturats o enviats a l’exili”

Quin ha de ser el paper dels mitjans de comunicació occidentals en aquest tema?

Exposar el doble estàndard amb el que la política occidental tracta el meu país i d’altres. Els mitjans haurien de posar el focus sobre com d’hipòcrites són els governants. Per una banda parlen del respecte als drets humans a països àrabs però res d’això passa a Bahrain, Síria o Aràbia Saudita i ningú esta responent per això. Els mitjans han d’exposar-ho.

Creus que Internet, que ha permès que sorgeixin molts petits mitjans sense aquesta influència d’Aràbia Saudita que dius tenen molts mitjans internacionals, està ajudant a fer ressò del que ocorre al teu país i a d’altres?

Sí, ha ajudat a augmentar la pressió. Els conflictes que ara es viuen al meu país i als països veïns van ser relatats a través de les xarxes socials i ben aviat van passar als petits mitjans. Això va forçar els grans mitjans a oferir certa cobertura.

Quan vaig llegir que Regne Unit t’havia concedit asil polític vaig pensar en Julian Assange, que es troba a l’ambaixada d’Equador a Londres. Creus que el seu treball a Wikileaks ha facilitat d’alguna manera aquesta lluita per la llibertat d’expressió a Bahrain?

Està ajudant. Està descobrint temes que fins ara ens eren ocultats. Alguns periodistes hem pogut extreure informació important sobre el comportament dels nostres mandataris gràcies a Wikileaks.

Wikileaks va començar a tenir una difusió massiva a partir de la publicació i el treball conjunt amb cinc dels diaris més importants del món, que van tractar i editar aquelles informacions per oferir-les a tot el món. Són, doncs, encara necessaris els mitjans de comunicació clàssics a l’hora de difondre massivament informacions com aquestes?

Sí, estic d’acord. Els mitjans de comunicació de masses tenen un punt favorable i és que són fonts d’informació creïbles. Cooperar amb ells ajuda a la credibilitat i la difusió del missatge.

Però aleshores això no xoca amb el que deies abans sobre la influència que aquests grans mitjans de comunicació reben per part de governs com el d’Aràbia Saudita?

No crec que xoqui. Crec que depèn del moment del qual parlem. Veuràs que durant un temps els mitjans posen el focus sobre una història. Actualment passa amb Síria, per exemple. I busquen tota la informació sobre el tema. No crec que hi hagi cap conflicte, perquè els mitjans busquen el seu propi benefici i, a vegades, creuen que no hi ha res dolent en parlar d’Aràbia Saudita.

Un dia parlava amb un periodista d’un mitjà nord-americà i li vaig preguntar perquè no escrivien sobre Aràbia Saudita. “De vegades sí que en parlem. De qui no parlem és dels Emirats Àrabs”, em va respondre. Li vaig preguntar el per què. “Si parles malament d’Aràbia Saudita –va dir– t’expulsaran del país o et denegaran qualsevol visat. Els Emirats Àrabs, en canvi, compraran el mitjà on treballes, et despatxaran, et portaran a judici i et destrossaran la vida”.

Parlem de Bahrain Watch, un projecte d’investigació que lideres. D’on provenen les seves visites?

Bona part d’elles de Bahrain i el món àrab

No està censurat al teu país?

No. Tot i que sí que hi ha altres mitjans d’Internet censurats, Bahrain Watch no. De moment.

I quin tipus d’informació es troba a Bahrain Watch?

És bàsicament un portal d’investigació o es parla del rendiment de comptes i s’ofereix certa informació sobre el que passa al país. Portem a terme investigacions per mostrar la corrupció que hi ha dins el govern.

Vam publicar un tema sobre com els mitjans tradicionals a Bahrain publicaven informacions de Nacions Unides de forma diferent a com ho fa l’ONU al seu portal. Per exemple, vam trobar un dia que Ban ki-Moon va fer una crida per l’alliberació de presoners polítics. Als mitjans tradicionals del país podies llegir que Ban ki-Moon va esperonar el rei pels seus esforços en qüestió de drets humans. Mostrar això és el nostre treball i ja estem capficats en nous projectes i investigacions.

I on són els periodistes que treballen en aquest mitjà?

Molts d’ells estan fora de Bahrain.

Es fa difícil parlar del que passa a Bahrain sense ser-hi allà?

En realitat segueixes connectat amb el que passa al país perquè tens gent allà enviant informació.

Amb el risc de ser descoberts i empresonats, no?

Sí. Per això els hi oferim un sistema d’enviament xifrat i segur, per donar-los la màxima seguretat.

Aquesta gent que, des de Bahrain, us passen informació, són periodistes o activistes socials?

Una mica de tot. Alguns són activistes socials, d’altres defensors dels drets humans. Però també comptem amb periodistes locals.

Deies abans que la lluita a Bahrain encara continua. Tens esperança de tornar algun dia al teu país?

Crec que sí, que podré tornar a un Bahrain amb llibertat. Així ho espero.

Quin és el principal canvi que s’ha de produir perquè sentis que pots tornar i estar segur? amb seguretat?

M’agradaria veure el meu país com un estat independent, no ocupat per Aràbia Saudita. No vull que per canviar algú del meu govern s’hagi de demanar permís a Aràbia Saudita.