Qui no ha sentit ni utilitzat mai les expressions “és un invent del tebeo” o “està més vist que el tebeo”? L’hàgim llegit o no, les sèries i personatges que han desfilat per aquesta icònica revista infantil, com la família Ulises, Altamiro de la Cueva o Babali ja formen part del nostre imaginari col·lectiu. Sense oblidar-nos dels seus dibuixants històrics,com Opisso, Urda, Benejam, Muntañola, Josep Coll i Collo Josep Maria Blanco, que han provocat el riure i la complicitat de generacions de nens (i no tan nens).

Ara el TBO està d’aniversari. I no és un aniversari qualsevol. Aquest mes de març la publicació celebra el seu centenari. Com a homenatge, Ediciones B, propietària actual de la revista, treu a la llum el llibre 100 anys de TBO, d’Antoni Guiral, divulgador i guionista de còmic. Un repàs a la història d’aquest “tebeo, que va donar nom a tots els altres”, com es recorda al títol del llibre.

Revista pionera

El matí de l’11 de març de 1917 els quioscos obrien amb una novetat. A un preu de cinc cèntims de pesseta, arribava el TBO, una revista infantil de tinta blava que venia a competir amb altres capçaleres del moment, com En Patufet, ¡Cu-Cut! i Dominguín.

La idea havia estat de Joaquín Arques, l’administrador i guionista d’Artur Suárez, un impressor de Barcelona que publicava revistes aleshores conegudes com a sicalíptiques, en les que es feia humor a partir del sexe. Segons Arques, era el moment de llançar un còmic per a nens que, a diferència de les altres publicacions del moment, no fos de caràcter educatiu ni polític, sinó que simplement fes riure a la canalla. Fins i tot li va proposar el nom, que estava inspirat en una peça d’una Zarzuela estrenada el 1909 i on l’acció transcorria a la redacció d’un diari fictici anomenat TBO. Així ho explica Rosa Segura, aleshores secretaria de redacció, a les seves memòries.

Pocs números després del seu llançament, Suárez va vendre la revista per 3.000 pessetes al seu gendre, Joaquim Buigas, qui va assumir la direcció de la capçalera amb passió i dedicació fins a la seva mort el 1963. Un dels primers canvis que va realitzar Buigas va ser substituir la tinta blava inicial pels icònics vermell i negre. Una altra innovació va ser la d’incloure una historieta a la portada, en comptes de limitar-se a l’acudit d’una sola vinyeta que apareixia en els primers números.

L’èxit no es va fer esperar i dels 9.000 exemplars que es venien el 1917 es van passar als 220.000 el 1935, convertint-se en la revista de còmics més venuda en el període anterior a la guerra civil. La popularitat era tal que fins i tot el 1930 la cantant Mercedes Belenguer i el seu marit, el Maestro Lito, ja cantaven l’aleshores famosa cançó Yo quiero un tebeo.

Portades de diferents èpoques d’aquesta revista infantil (fes clic per ampliar cada portada)

Època daurada

En aquells anys l’humor de la revista era més lliure i irònic, i fins i tot es podien veure escenes violentes i decapitacions. Però tot va canviar amb la guerra civil. En aquells temps convulsos, TBO va ser col·lectivitzada pels membres de l’Escola Nova Unificada, encara que Buigas podia seguir al capdavant de la publicació. A la postguerra, període en què la revista es va associar amb l’editorial Bauzà, es van viure uns anys inestables, perquè l’exclusiva de la periodicitat la tenia el setmanari infantil de la Falange Flechas y Pelayos.

No va ser fins al 1952 que es va tornar a aconseguir el permís per fer una publicació periòdica. Començava així una nova etapa de la revista que s’allargaria fins al 1972. Una època on es van consolidar alguns dels grans clàssics del TBO, amb l’aparició de La família Ulises, Melitón Pérez o Eustaquio Morcillón, entre altres. Fins i tot el 1967 la paraula tebeo entrava al diccionari de la RAE per definir les publicacions infantils o juvenils elaborades a partir d’històries gràfiques.

Tot i això, amb les pressions de Franco i l’Església, la línia àcida i irònica que havia tingut la revista fins abans de la guerra havia desaparegut. Amb el relleu de Carles Bech com a guionista, l’humor blanc i innocent es va accentuar, salvant-los de la censura, excepte quan el dibuixant Manuel Díaz Llamas, antic anarquista, es va fer el despistat posant al personatge d’un acudit el nom de Blas Pérez, l’aleshores ministre de Governació.

La fi d’una era

Va ser precisament aquest humor innocent i cautelós el que va fer perdre lectors a la revista durant els anys setanta. Sobretot degut a la principal competència que tenien des dels anys vint: l’editorial Bruguera i la seva revista infantil Pulgarcito, que comptava amb grans èxits com Mortadelo y Filemon. Així doncs, mentre TBO es limitava a reflectir el tipus de vida d’una classe mitja espanyola ideada pel Règim, Pulgarcito, amb autors com Escobar, Cifré, Peñarroya o Conti, s’atrevia a fer més autocrítica de la societat, posant al descobert els seus defectes i misèries.

Tot i els intents de modernització del TBO que es van fer a finals dels setanta, amb sèries trencadores com La Habichuela, el llavors director Albert Viña va vendre la revista a l’editorial Bruguera el 1983. Però el fet és que ni l’absorció de la principal competència, que va intentar convertir el TBO en una revista d’humor per al públic adult, la va fer ressorgir. Quatre anys més tard, Bruguera va quedar en mans del Banc de Crèdit Industrial. No va ser fins al 1987 que el Grupo Zeta, amb Antonio Asensio al capdavant, va comprar Bruguera i va crear Ediciones B, on actualment es conserva el fons històric de totes aquelles històries que van fer riure a tantes generacions de nens (i no tan nens).