Fa uns anys vaig escriure: “quan finalment vaig aconseguir una feina estable a El Correo Catalán vaig descobrir que el paradís era una planta diàfana plena de fum de tabac i aromes de cubata de mitja tarda, zenitalment il·luminada amb tubs fluorescents i poblada per alguns mites del periodisme”.
Un d’aquells mites era en Pere Pascual Piqué (PPP), que compartia lideratge amb altres excel·lents companys, com Rafael Pradas, José Martí Gómez, Santiago Vilanova, Antoni Ribas, Joan Anton Benach, Josep Morera Falcó, Rafael Espinós, Jesús Ruíz, Josep Playà, Xavier Batalla, Jordi Daroca, Albert Garrido, Mossèn Bigordà, Pere Prats Sobrepere, Enric Abad o Josep Francesc Valls. D’altra banda, Alfred Rexach, Màrius Carol, Enric Bañeres, Miquel Farreres, Teresa Berengueras, Teresa Artigas, Anna Galceran, Miguel Ángel Bastenier hi van arribar més tard.
Pascual era el redactor en cap, un líder tranquil que tot ho veia darrere d’una mirada sorneguera i comprensiva, envellutada pel fum d’una pipa sempre encesa, que només intervenia en els freqüents debats quan era indispensable per mantenir la pau social de la redacció.
En alguns casos ho feia quan calia pactar titulars i continguts o tocava defensar-los davant els caps. En altres, per orientar, corregir, animar, disculpar i fins i tot exigir fortalesa als inquiets nouvinguts a aquell paradís, de vegades tòxic, del periodisme.
El pacte més potent de tots va ser el que sostenia dia sí dia no amb en Rafael Pradas, un professional aplicat i seriós que acabaria sent regidor de cultura del primer ajuntament democràtic de Barcelona i que llavors es veia prudentment forçat a ocultar la seva condició de militant clandestí del PSUC. Una condició, per cert, universalment coneguda a tota la ciutat i rodalies.
Perquè en Pere, cofundador del Grup Democràtic de Periodistes i obert sempre a acollir relats vinculats a les igualment clandestines Associacions de Veïns, al Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona o dels sindicats que s’enfortien a les grans empreses, també era un gran mediador.
La seva secció estava curulla de gent combativa, a qui en Pere, abans de passar els seus originals a impremta, demanava evidències, seguretat i certeses. Però un cop satisfetes aquestes condicions, que també havia de negociar amb el director Andreu Rosselló i els subdirectors Wifredo Espina i Antoni Roma, el procés era imparable.
Els companys de la secció de Local (Santiago Vilanova, Antoni Ribas, Josep Martí Gómez, jo mateix, i més endavant, Lluís Sierra, Alfred Rexach, Teresa Berengueras, Màrius Carol, Josep Català o Daniel Arasa) teníem ànima d’investigadors, orgull professional i consciència d’estar vivint un moment històric decisiu, circumstàncies força proclius a l’eufòria, però també a situacions de perill, desorientació i desànim.
Era llavors quan el líder apareixia en escena, en suport de la seva gent, que érem nosaltres.
I així va ser com El Correo Catalán va poder informar, gairebé lliurement, sobre els grans fraus alimentaris de l’època com el de l’oli de colza, les grans mobilitzacions sindicals clandestines, la intoxicació dels mistos Garibaldi que les criatures raspaven confiadament contra la paret les revetlles de Sant Joan o de Sant Pere, l’explosió del carrer del Capità Arenas, les execucions del Txiki i d’en Salvador Puig Antich, l’incendi misteriós de la sala de festes La Scala, les Terceres Vies polítiques i els primers mítings dels líders emergents, abans i després de la mort del general Franco.
Fins que el gran PPP, com a redactor en cap, acompanyat d’un extraordinari equip al qual ja s’hi havien incorporat nous valors com Albert Garrido, Anna Galceran, Josep Sanz, Teresa Artigas, Enric González o Lola Cabrera, va poder posar un magnífic punt final a la seva carrera al diari, liderant una cobertura modèlica de la primera Diada nacional de Catalunya a Sant Boi, l’11 de setembre de 1976.
La ressaca d’aquella Diada, el canvi de director (Lorenzo Gomis per Andreu Rosselló) i l’abandonament progressiu d’un diari cada cop més partidista en favor d’en Jordi Pujol, va fer que, com molts altres companys, en Pere acabés buscant aixopluc sota altres capçaleres.
En el seu cas, va ser la de Mundo Diario, on també va fer bons amics com Antoni Torvà, però tampoc no hi va trobar la pau que buscava. Mundo Diario, projecte fallit d’en Sebastià Auger, va tancar l’any 1982, quan ell ja no hi era. El Correo encara va aguantar fins a novembre de 1985, aclaparat de deutes i decisions errònies.
Una breu incursió en el món dels gabinets de premsa, en suport al democristià Anton Cañellas (on va fer amistat amb Jaume Duch, actual conseller d’Unió Europea i Acció Exterior de la Generalitat) i un breu pas per l’agència Europa Press, van ser les seves dues darreres experiències periodístiques.
Fins que, arribat el desencís, va emergir l’altra seva gran vocació: el sacerdoci.
La seva ordenació va ser a València el 8 de novembre de 1982, en una cerimònia presidida pel Papa Joan Pau II, després d’haver-se doctorat en Teologia a la Universitat de Navarra, regida per l’Opus Dei.
A la primera missa que va cantar, a la parròquia de Nostra Senyora de Montalegre, hi van assistir una pila d’amics, creients i no creients, desitjosos de veure’l iniciar una altra vida si més no tan plena com la primera. En acabar la cerimònia, i a manca d’una bona pipa, en Pere, sempre humà per damunt de tot, va demanar un cigarret als seus amics de l’ànima.
I així, amb esperit de servei, tolerància i comprensió cap a tothom, va poder viure una segona vida d’apostolat a Catalunya i Andorra. Fins que el 17 d’abril ens va deixar una mica més mancats d’humanitat, lleialtat i honradesa. Tres qualitats amb les quals, malgrat tot, en Pere, indestructiblement fidel a les seves idees, no podia (ni volia) evitar que de tant en tant li pugés la mosca al nas i se li barregessin tot sovint els dubtes amb el fum de la pipa. Com a tot bon periodista.
Gràcies pel mestratge, Pere.