La redacció i els tallers de Diario de Barcelona estaven al carrer Muntaner. El vestíbul desprenia una olor penetrant de tinta; era una mena d’avís a navegants abans que pugessin una escala que acabava a un replà, on hi havia l’entrada a la redacció. El vell Brusi tenia l’aire decadent d’èpoques passades, però era una escola formidable per aprendre les lleis fonamentals i la lletra petita de l’ofici. El cens de la redacció el gener de 1972 incloïa Josep Pernau, que era el redactor en cap; Àlex Botines, a la secció d’Esports; Antonio Franco, a la de Política; Miguel Ángel Bastenier, a la d’Internacional, i Josep Maria Cadena, que governava a Local. Pas mal, com si diguéssim.
L’ordre no és gratuït. La redacció tenia l’estructura d’un tub amb peixeres successives, començant per la de Pernau, al fons, i acabant per la de Cadena i el seu equip a l’altre extrem. Un passadís lateral comunicava les peixeres –Bastenier en deia jaulas de tant en tant– i portava directament a la zona de tallers. No sé si es pot dir que era una redacció diminuta, però sí molt petita, gairebé familiar, i al mateix temps era una escola formidable. Per aquell passadís i aquelles peixeres regnava un lèxic desaparegut fa decennis –platina, el pinces, galerada, teclista, linotípia, teja, etcètera–, vençut per les noves tecnologies i la impressió freda. La redacció era una aula oberta on feia xup-xup el que uns anys més tard va ser la nova premsa que va néixer durant la Transició.
Al mateix temps, conreava el Brusi vells anacronismes com tots els diaris del moment. La portada de hueco era un d’aquests trets distintius fora de temps, però que es mantenia perquè donava una qualitat d’impressió rellevant que era del gust dels anunciants, que en els dies més pròspers omplien a bon preu la 2, la penúltima i la contra. El problema era que el procés industrial del hueco obligava a tancar la portada unes quantes hores abans de tancar l’edició, i hi havia, doncs, el risc real que l’actualitat li passes per sobre. Un dia, arran d’una crisi còsmica per una portada de hueco que va estar a punt de ser superada pels esdeveniments, algú va insinuar que potser era hora d’acabar amb aquella moda hors temps; l’editor va ser concloent: la suprimiria quan ho fessin els altres diaris. El hueco va sobreviure uns quants anys més.
Ras i curt: aquelles portades d’aleshores eren una senya d’identitat específica de cada mitjà, i el Brusi no n’era una excepció. Una altra era que el director del diari fos un periodista d’aquí. Però a la tardor de 1973 va començar a córrer el rumor que l’editor volia prescindir de Josep Tarín Iglesias i nomenar un nou director. Els rumors van esdevenir una certesa quan es va saber que el successor de Tarín seria Manuel Martín Ferrand, primer director del programa Hora 25, de la SER. Part de la redacció es va mobilitzar amb una carta: va fer saber a l’editor que no estaven gens d’acord amb el nomenament, però, és clar, la propietat no es va desdir. A la presa de possessió van ser-hi alguns col·laboradors de Martín Ferrand a la SER, entre ells, José María Garcia. “Dará una vuelta al periódico”, em va dir. La veritat és que alguna cosa va canviar, però el diari va continuar sent molt minoritari.
El gran canvi va arribar amb la Transició, però jo ja feia tres anys que estava a El Correo Catalán. Va arribar a la direcció Tristán La Rosa, que va reunir un sòlid equip de joves periodistes amb empenta. Per desgràcia, l’experiment va ser curt i de desenllaç llastimós, pilotat per l’editor d’aleshores, Josep Maria Santacreu, un empresari molt vinculat amb Manuel Fraga, que va participar en la fundació d’Alianza Popular. El diari va ser víctima d’un dels molts editors de circumstàncies que van proliferar en el pas del franquisme a la democràcia, i el Brusi va lliscar pel pendent fins a desaparèixer dels quioscs després de l’experiment de fer-lo en català.
Molts anys més tard, durant una llarguíssima espera a Barajas, Antonio Franco deia encara que l’aprenentatge al Brusi havia servit a tots de molt. Primer, perquè escriure a un diari els darrers anys del franquisme era un exercici de possibilisme que obligava a tenir molta cintura; més tard, perquè Tristán La Rosa va incorporar tots els trets característics de la gran premsa d’aleshores a les democràcies. El parer de Franco em va recordar el d’Enric Sopena temps abans. “Tristán va posar el rellotge del diari en hora”, va dir. La capçalera sobreviu ara com mitjà digital dins els estudis de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra.