El periodisme és un esborrany de la història. No tenim l’última paraula, però sí la primera, la més fresca, la més imprecisa, però la primera. El periodisme s’ha de moure en un àmbit de llibertat i pluralitat. Si no és així, fàcilment pot derivar en propaganda.
La llibertat no és un concepte retòric. Es practica o no es practica. Es pot ser lliure o no. La llibertat dels periodistes xoca sovint amb els interessos de les empreses propietàries i amb els discursos fabricats del que es considera políticament correcte.
La manera d’exercir el periodisme ha canviat. Els que venim de l’edat del plom, de la linotípia, de la màquina d’escriure, del tèlex, de la crònica llarga, no teníem pressa fins que s’arribava al tancament. En un tres i no res acabàvem el text i tot encaixava per tal que les rotatives comencessin a fer rodar les bovines i ens portessin el diari, que encara regalimava tinta, a la taula de la redacció.
Les redaccions no eren oficines sinó llocs on es parlava molt, es fumava, es bevia i es criticava tothom. Els meus records m’evoquen personatges molt singulars que tenien en comú una gran cultura, fruit de lectures i d’experiències viscudes com a periodistes. Aquell ambient ja no hi és. Les redaccions són àmbits silenciosos, on es parla menys entre els companys i on el neguit de la pressa fa que tot s’hagi de fer ràpid. No dic pas que el periodisme d’avui sigui pitjor que el de les generacions anteriors. El que constato és que abans es pensava més amb el lector anònim i ara preval la reacció que es pot fer circular de forma immediata.
El periodisme abans de l’aparició d’Internet era un ofici practicat per minories que havíem escollit una professió. Fins a cert punt, els que teníem el privilegi d’escriure en un diari o treballar en una ràdio o televisió posseíem el monopoli de la informació i de l’opinió. Érem hegemònics. Avui, ja no hi ha cap monopoli perquè el periodisme i el coneixement estan a l’abast de tothom.
Vivim en una època marcada per la velocitat i la saturació informativa. Cada minut, les xarxes socials generen milers de missatges, notícies, opinions i imatges que circulen a una velocitat vertiginosa. Aquesta híperinformació, aparentment rica i plural, té un efecte paradoxal: en lloc de donar-nos més coneixement, sovint ens porta a la confusió, a la desorientació i a la dificultat de discernir què és cert i què és fals.
Rebem més informació que mai, tenim accés a tota mena d’opinions i sovint no sabem el que ha passat. No és estrany que el concepte de fets alternatius (alternative facts) hagi prosperat amb tanta rapidesa d’ençà que en parlés Kellyanne Conway, consellera de la primera presidència de Donald Trump.
En aquest context, el periodisme hauria de ser, més que mai, un ofici prestigiós i reconegut. L’ofici del periodista es veu sovint qüestionat, atacat des de diferents interessos i, fins i tot, banalitzat en comparació amb l’allau de veus que apareixen a les xarxes. Però és precisament ara, quan tothom pot comunicar de manera instantània, que es fa més evident la necessitat d’una mirada professional, rigorosa i compromesa.
El prestigi del periodisme no es guanya amb la immediatesa, sinó amb la credibilitat. El periodista no és només un transmissor de dades, sinó un mediador entre la realitat i la societat. La seva feina consisteix a contrastar fonts, verificar fets i oferir context. Aquest valor afegit és el que diferencia la informació de qualitat del simple soroll. Quan un ciutadà llegeix una peça periodística ben elaborada, té la certesa que hi ha darrere un treball pacient, una ètica professional i un respecte pel lector. I darrere, sobretot, hi ha una persona culta, llegida, reflexiva i probablement força viatjada. La meva opinió és que un bon periodista ha de saber molta història, ha de llegir i ha de saber relacionar. No és aconsellable ser un periodista especialitzat en generalitats sinó que ha de saber el més a fons possible sobre allò que escriu.
Les xarxes socials han transformat la manera com consumim informació, però també com la produïm. L’usuari ja no és un receptor passiu: comparteix, opina, crea i difon. Això té un potencial democratitzador indubtable, però alhora obre la porta a la desinformació. Les fake news, les manipulacions i els rumors esdevenen virals amb una rapidesa que cap redacció pot igualar. Per això, prestigiar el periodisme és recordar que no tot el que circula en línia mereix el mateix estatus. L’ofici periodístic aporta filtres i criteris que permeten diferenciar del que és pura especulació.
Ara bé, prestigiar el periodisme també implica autocrítica. Les empreses mediàtiques han cedit massa sovint a la temptació de la immediatesa i del titular fàcil per aconseguir clics. Han convertit la informació en mercaderia, sotmesa a lògiques de mercat que sovint desplacen la vocació de servei públic. Si volem restituir el prestigi de la professió, cal reivindicar un model que posi el rigor i la independència per damunt de l’audiència instantània. El periodisme ha de ser un contrapoder, no un apèndix del poder econòmic ni un reflex automàtic de les modes digitals.
Prestigiar el periodisme, en definitiva, vol dir dignificar-lo. Vol dir defensar-lo com a peça clau de la democràcia i com a antídot contra el caos informatiu que impera a les xarxes socials. Significa apostar per la qualitat enfront de la quantitat, per la profunditat enfront de la superficialitat, i per la responsabilitat enfront de la frivolitat.
Potser mai no podrem competir amb la velocitat dels tuits o dels vídeos virals, però el periodisme no ha de jugar aquesta partida. El seu terreny és un altre: el de la pausa, l’anàlisi i la credibilitat. Si sap mantenir-se fidel a aquests principis, el periodisme no només recuperarà el prestigi perdut, sinó que esdevindrà més necessari que mai enmig del soroll del nostre temps. El periodisme, simplement, és explicar allò que passa i saber rectificar quan nous fets modifiquen la realitat.