Xavier Vidal Folch, que, a part de moltes coses, és autor del treball Esplendor i misèria de la informació econòmica ‒esplendor als anys 1920-30 i misèria la dels anys 1940-50‒, en una ocasió va comentar davant un públic nombrós que en Quimet (Joaquim Perramon, 1925-2007) els havia ensenyat que la informació –que pot ser avorrida, però que és important ‒ es podia fer amb honestedat.
En el moment en què ell entrà plenament a fer informació econòmica al Diario de Barcelona per jubilació del periodista que la portava, l’ambient no podia ser pitjor . La informació de les empreses era pràcticament secreta i sovint falsa o enganyosa. Per exemple, era bastant normal que les empreses tinguessin una doble comptabilitat.
En Quimet ja era un home format, tenia un coneixement pràctic de l’economia, tocava de peus a terra, trobava sentit a la vida en el treball, tenia una necessitat vital d’independència i estimava la professió de periodista. Li agradava més informar que opinar, pensava que el lector s’ha de fer el seu criteri en base a una bona informació.
No era un Quixot que s’enfronta als molins, sabia navegar. Ernest Lluch va escriure que “la seva entrada al periodisme trenca amb tot un tarannà, tot un estil i tota una butxaca”. Precisament perquè el moment de la informació econòmica no podia ser pitjor aquell trencament amb el tarannà es feia necessari i va ser possible.
Hi havia empresaris, professionals, universitaris responsables i progressistes. En el Diari de Barcelona i també a l’Avui es va recolzar, per exemple, en la gent del Cercle d’Economia. I molts més. M’explicava l’Andreu Mas-Colell que el Quimet li va fer la seva primera entrevista en un mitjà. A moltíssims economistes en Quimet els havia fet la seva primera entrevista amb motiu de la publicació d’un estudi o d’un nomenament.
En Quimet trencà amb el tarannà i impulsà una transició cap a la democràcia. La informació econòmica en els mitjans de comunicació, i la divulgació de l’economia en general, són una condició necessària per a la democratització de l’economia que va acompanyada d’una democratització real de la societat. El tarannà de les empreses també va canviar. Tot el que havia de veure amb la informació econòmica va evolucionar.
El testimoni de molts dels seus companys del periodisme econòmic ha estat recollit en llibre d’homenatge que se li va fer l’any 2017, desè aniversari de la seva mort, al Col·legi de Periodistes. El llibre té tres parts, la que correspon a l’acte d’homenatge i l’expressió d’afectes arran del seu decés (ambdues del 2007) i la tercera es basa en l’acte d’homenatge que li van fer al Cercle d’Economia (1990).
Els periodistes econòmics –no en puc citar a cap perquè són molts– expressen el suport rebut com a professionals del periodisme per part d’en Quimet. Ell va animar-los a fundar l’Associació de Periodistes d’Informació Econòmica de Catalunya (APIEC), de la qual va ser elegit president i president honorari.
En el llibre escriuen també els seus caps, en Josep Faulí, Josep Maria Cadena i Josep Pernau. Aquests donen compte de l’aportació del Quimet a una causa, una empresa periodística o a una institució com l’Associació de la Premsa o el Consell de la Informació de Catalunya, de les quals fou secretari general. Amb els seus caps eren íntims amics.
I també escriuen economistes valorant el seu ajut. Era important tenir veu. El 1996 en Quimet va estrenar el premi Sardà Dexeus del Col·legi d’Economistes que valora la millor trajectòria professional en informació econòmica als mitjans.
S’ha parlat molt del Quimet, però no pas ell, amb l’excepció de quan li van concedir la medalla President Macià al treball en què la Sara Muñoz li va fer una entrevista. És l’epíleg del llibre esmentat.
Jo soc economista, analític i he escrit sobre l’evolució del periodisme econòmic a Catalunya cercant sempre un perquè, buscant entendre l’evolució, les causes i els efectes. I sí que es podria encabir en Quimet dins una història econòmica i una evolució dels mitjans. Ara, quan es tracta de persones no tot és el sistema. En Quimet estimava el treball, la professió de periodista i als que, com ell, també treballaven pel bon periodisme. Al Quimet l’admiraven, però dono fe de l’admiració que en Quimet sentia per ells també perquè valorava l’esforç i la feina, qualitats que encaixen amb l’honestedat.
I va ser així com al Quimet la feina de periodista li va permetre fer una tasca social en benefici del progrés de la societat.