.
(Campanetes)
f l a s h
f r a n c o h a m u e r t o .- c i f r a .
(Campanetes)
Cifra formava part de l’agència informativa estatal, avui Efe, però contràriament al que es pogués pensar, no va ser la primera a donar la notícia de la mort de Francisco Franco. Aquesta primícia li va correspondre a Europa Press, de caràcter privat (però sota tutela governamental, com tota agència informativa sota el franquisme). Europa Press també obria el seu teletip amb campanetes i després repetia, en tres línies, la mateixa frase: ‘franco ha muerto’, el cognom també en minúscules. I al final, l’hora: les 4.58.
Les campanetes eren un requisit inseparable de les notícies urgents, perquè al paper es veien reflectides com a tal, però a la redacció se sentia un so particular, que alertava que hi havia una notícia urgent de gran abast. Aquest so de les campanetes era el que portàvem esperant tots els redactors que vam participar en les guàrdies dia i nit durant l’agonia de Franco.
Cal fer un exercici per recular mig segle enrere i pensar en un món sense telèfon mòbil, sense Internet i sense ordinadors, en unes redaccions ambientades per l’olor de tabac i el soroll del teclejar de les màquines d’escriure. Les notícies només arribaven a través del teletip. El teletip era com una màquina d’escriure però molt més gran i sense tecles. Portava incorporat un rotllo de paper continu i l’emissor escrivia al seu propi teletip. Aquestes lletres i aquests símbols (les campanetes) es reproduïen en totes les redaccions.
La mort de Franco arribaria per aquesta via i tots sabíem que s’escoltarien moltes campanetes. Però per escoltar-les calia ser a la redacció. I normalment, durant les hores centrals de la nit, les redaccions estaven buides. De manera que va caldre organitzar guàrdies perquè hi hagués sempre un periodista a la redacció atent al so que arribaria a través del teletip.
El diari Tele/eXpres pertanyia en aquells moments al comte de Godó i estava situat al carrer Tallers, a la part posterior de La Vanguardia, una mica per sobre de les rotatives tant d’un mitjà com de l’altre. Així com es deia que la “lucecita” d’El Pardo mai no s’apagava (això ho va dir un periodista de ploma florida), a les redaccions de tots els diaris, a totes les emissores de ràdio i a les dues úniques televisions d’Espanya sempre hi va haver algú a l’espera d’escoltar les campanetes.
A la nostra redacció aquesta vigília tenia un caràcter especial. Perquè un redactor de Tele/eXpres, Josep Maria Huertas Claveria, un periodista que era referència a la professió, complia dos anys de presó als quals havia estat condemnat per un consell de guerra per escriure que després de la guerra civil alguns meublès estaven regentats per vídues de militars. Una veritat incontestable, però no el van acusar de calúmnies (atribució d’un fet fals), sinó d’injúries (atribució d’un fet amb ànim d’ofendre).
A Tele/eXpres, per tant, el so de les campanetes s’esperava amb alguna cosa més que la inevitable ‘tensió informativa’, concepte sobre el qual els periodistes acostumem a fer broma. Tele/eXpres era una redacció jove, majoritàriament d’esquerres. Abans de la sentència de Huertas era dirigit per Manuel Ibáñez Escofet (ho va haver de deixar per problemes coronaris causats per la detenció de Huertas), que havia rescatat per al periodisme exiliats com Avelí Artís Gener (Tísner) i Josep Maria Lladó. I també havia fitxat Manuel Vázquez Montalbán, militant del clandestí PSUC.
El diari era tan d’esquerres com es podia ser en aquell moment. És a dir, més aviat poc, però això era molt comparat amb la resta de mitjans. Els joves redactors convivien, en qualsevol cas, amb uns quants veterans que portaven el seu franquisme amb discreció, entre ells un policia que signava amb pseudònim i a qui Ibáñez Escofet li va haver de dir que millor que a la redacció vingués sense la seva arma reglamentària.
La mort de Franco només era qüestió de temps. El seu amarg i llarg adeu va venir acompanyat de l’afusellament de tres membres del FRAP i dos d’ETA. Un d’aquests afusellats el 27 de setembre del 1975 va ser Juan Paredes Manot, Txiki. Abans que l’executessin a Cerdanyola, Huertas –que s’havia convertit en el bibliotecari de la Model– va passar a oferir-li un parell de llibres, com feia habitualment, però aquell dia Txiki va respondre que amb un en seria suficient. Aquest llibre es titulava Et veuré a l’infern.
Les guàrdies del cap de setmana es feien especialment llargues, però Tele/eXpres comptava amb una carta impagable: Antoni Kirchner era, a més de crític de cinema, responsable de les sales Arkadin i tenia accés a pel·lícules que a Espanya no es podien projectar. Però sí que es van poder visionar a la redacció. Així vam poder veure, entre altres, Viridiana, de Buñuel, en animades i freqüentades sessions de tarda i nit.
A mi em corresponia un dels primers torns de nit. El meu relleu era el redactor de Successos, Fernando Casado, que habitualment ja treballava de nit. Entrada la matinada del 20 de novembre –feia poc que m’havia ficat al llit– em va despertar la trucada telefònica. Suposo que va dir una cosa tan lacònica com: “Ven, ya está”. Les campanetes de l’agència Europa Press havien sonat a les 4.58 i tot just uns instants després tots els redactors anàvem rebent l’esperada trucada i travessàvem a gran velocitat uns carrers deserts. Encara conservo mitja quartilla groguenca amb el teletip de l’agència Cifra que informava de la mort de Franco.
La redacció es va omplir de periodistes ansiosos per viure aquell moment. En realitat, tampoc no hi havia gaire cosa a fer, perquè el diari ja estava pràcticament fet. Gairebé tots els articles estaven escrits i les linotípies havien convertit en plom cadascuna d’aquestes línies. Després de tantes nits de guàrdia només volíem veure impresa aquella portada amb grans caràcters: Franco ha muerto. Totes les guàrdies, tot el somni acumulat, havia valgut la pena. Estàvem assistint al moment en què la història començava a canviar.