La ràdio va néixer a principis del segle XX i ben aviat es va convertir en un mitjà de comunicació de masses. Sense cap mena de dubte, va revolucionar la vida de les persones i les va connectar a través d’ones invisibles que transportaven senyals sonors.
Els ràdiooients rebien a través dels primers aparells casolans músiques i veus que van anar consolidant el que ara anomenen una programació. És evident que, des d’aleshores, els continguts programàtics han evolucionat molt, però també és cert que en les últimes dècades aquesta evolució ha estat molt minsa en els continguts.
Les dictadures sempre han emprat els mitjans com a mitja de propaganda. Així ho va fer el franquisme durant quaranta anys. Els continguts informatius eren escassos i estaven controlats i monopolitzats pel Règim de manera que totes les emissores havien de connectar amb RNE, la ràdio pública, a l’hora d’oferir el famós parte.
El 25 d’octubre de 1977 el Real Decreto de libertad de información ho va canviar tot i va convertir la ràdio en el gran mitjà informatiu. Les emissores van començar a diferenciar-se i a competir.
Pel que fa als programes, Luis del Olmo va marcar la pauta des dels anys setanta amb un magazín matinal que combinava informació, cultura i entreteniment. Un gran contenidor marcat, sens dubte, per la personalitat del seu director i presentador. Avui, aquest model continua vigent i les grans emissores generalistes l’han reproduït durant dècades sense atrevir-se a innovar. Possiblement perquè s’ha demostrat eficaç i, també, perquè no s’ha trobat una alternativa millor.
Per això deia que els continguts programàtics d’avui s’assemblen molt als de fa cinquanta anys. La ràdio continua sent paraula, música i silenci ben administrats. Una font d’informació, cultura i entreteniment. I sobretot, continua sent companyia.
Què ha canviat, doncs?
La ràdio és un gran aparador de la vida. Escoltar avui un programa de fa mig segle ens grinyolaria perquè la nostra societat (i, per tant, la nostra vida) és diferent.
Ha canviat també la forma de comunicar. Les grans veus i les diccions perfectes ja no són imprescindibles. Hem guanyat en naturalitat i proximitat, el que no sempre és positiu perquè ja és normal escoltar-hi paraules o paraulotes que abans s’empraven només en converses privades.
De totes maneres, els continguts de la ràdio han preservat un cert prestigi respecte, per exemple, als de la televisió. S’ha encunyat una expressió com ‘teleporqueria’ i, en canvi, mai s’ha parlat de ‘ràdioporqueria’.
Però, sense cap mena de dubte, el gran canvi del mitjà ha estat la revolució tecnològica. Un estudi de ràdio dels anys vuitanta no té res a veure amb un estudi actual. Pràcticament, tot el que hi havia en un control fa quaranta o cinquanta anys ja no existeix. Coses com les taules analògiques, els giradiscos, els Revox, les bobines de cinta, els cartutxos i les cartutxeres (que sona perillós, però només eren cintes magnètiques encapsulades per reproduir en bucle i que estalviaven un temps preciós). Crec que només els altaveus han sobreviscut a la revolució.
Tot era manual. Tot era artesanal. Si s’havia de fer una correcció en una cinta enregistrada es tallava amb unes petites tisores i s’enganxava amb un trosset de cinta adhesiva. Ara sembla còmic, però era molt habitual.
Avui els continguts estan en un sistema informàtic, en un núvol. Tot és eteri, immaterial. Sembla màgia i a vegades desapareix com si ho fos. Quantes vegades un ordinador es queda en blanc??? Més de les que mereixem. I gairebé sempre en el pitjor moment.
Internet, doncs, ha obert un món de possibilitats per la ràdio. De fet, crec que és el mitjà que més s’ha beneficiat de la seva aparició. Mentre els diaris, el cinema o el món editorial han patit les conseqüències de la divulgació gratuïta i/o de la pirateria, la ràdio ha aconseguit diverses fites que fa unes dècades eren inimaginables. Fites com tenir una audiència potencial immensa, poder recuperar els programes en qualsevol moment, seleccionar exclusivament els espais que t’interessen d’una determinada emissora o rebre la reacció immediata dels oients a través de les xarxes socials.
Internet ha canviat també la nostra manera de treballar. Ens ha facilitat molt la recerca de dades, que fa uns anys es trobaven només en els arxius i els departaments de documentació de les empreses. El procés per obtenir informació era lent. Ara, en canvi, tot és a un cop de clic. Meravellós si ho comparem amb el que teníem quan vam començar.
Però tot té una doble cara. Molta informació es converteix, a vegades, en desinformació de la mateixa manera que la música a un volum inadequat es pot transformar en soroll. La xarxa és un territori sense llei on pots trobar diamants, però també ganivets ben esmolats en forma de manipulacions, mentides, notícies falses, enganys… El periodista s’ha convertit, sobretot, en un comprovador de dades perquè el seu prestigi depèn de ser capaç d’oferir continguts fiables al receptor.
D’altra banda, les xarxes (meravelloses perquè tothom hi pot fer sentir la seva veu) han permès, gràcies a l’anonimat, l’aparició de la figura del hater (odiador), una mena de ser tòxic que dedica totes les seves energies a crear mala maror, sigui insultant o criticant sense cap fonament la feina de les persones que treballen de manera pública.
Si per Internet només hi circulessin bones persones amb finalitats honestes i altruistes, altre gall ens cantaria.
I he deixat pel final un altre canvi important que ha afectat els professionals que treballem en un mitjà sonor com és la ràdio: la febre de la imatge. Fa anys, posar cara als comunicadors radiofònics era una tasca complicada. La major part de l’audiència reconeixia la veu, però no coneixia la cara de les persones que l’acompanyaven en el seu dia a dia. Encara recordo quan algun oient escrivia per demanar una foto.
La possibilitat d’emetre des de llocs molt allunyats de l’emissora va treure els programes al carrer. L’audiència es va convertir en públic, cosa que ja havia passat (a petita escala) amb les emissions de mitjan del segle XX. Les grans empreses tenien un estudi que era com un teatre, on la gent podia veure l’espectacle de la ràdio. Avui, amb els programes itinerants, hem recuperat aquesta ràdio-espectacle, amb actuacions en directe… Tornem, doncs, a la fórmula primitiva.
Però la imatge ha arribat també als mateixos locutoris, que cada cop s’assemblen més a platós televisius, amb enormes pantalles i diverses càmeres. Hem perdut bona part de la màgia que transmetia la veu i, per descomptat, la intimitat que oferia l’estudi.
Així, doncs, la ràdio s’ha adaptat als nous temps que, tot i que en essència tenen algunes connexions amb el passat, han suposat una revolució tecnològica molt interessant. Els periodistes que hi treballem hem hagut d’adaptar-nos a les noves exigències. A vegades, de forma lenta i d’altres, molt brusca. Penso en el que va representar la pandèmia. Sense cap preparació vam començar a fer ràdio des de casa, aïllats durant mesos. En aquell moment vam redescobrir el poder d’un mitjà que ha fet de la informació i l’acompanyament els seus senyals d’identitat. Que duri molts anys.