Oficialment, va ser un dia de dol que obria una setmana de celebracions i de condol a les escoles, des de parvulari a la universitat. Als centres oficials, fou de trenta dies. Als periodistes se’ns va girar feina, tot i que fins llavors també n’havíem tingut preparant les edicions pel dia de la mort del cap de l’Estat, quan, segons el llenguatge edulcorat i fantasiós del franquisme, es van complir les ‘previsiones sucesorias’.
A les redaccions de RNE, de TVE i d’EFE tot el personal, òbviament els redactors, portava corbata negra. També es van posar vestits de dol –corbata i guants negres– els uixers municipals i de la Diputació, com es va comprovar quan vam anar a cobrir els plens que es van convocar a mig matí per expressar el condol oficial de la ciutat. El consistori barceloní, encapçalat per l’alcalde Joaquim Viola –el de la campaneta als plens— va arrodonir la sessió assistint a una missa de funeral que es va celebrar a la capella que hi ha a la planta noble de la casa de la ciutat, amb un modern retaule de la Verge dels consellers.
A la Diputació es va seguir el mateix ritual. La presidia en Joan Antoni Samaranch el qual, astut com sempre, havia ofert la nit anterior, la primícia de la mort de Franco, abans que les agències donessin oficialment la notícia a les 5 del matí.
Ja s’ha dit que Samaranch havia pogut contactar amb una ‘gola profunda’ (nom que vindria dels Estats Units anys després arran del Watergate; llavors aquí en dèiem un xivato). Els directors, doncs, van saber ja a la nit que el fet fatal havia succeït. Per a tota la gent, l’indici més clar fou que al vespre, ja entrada la nit, doña Carmen Polo, esposa de Franco, havia marxat de l’hospital La Paz molt plorosa. També perquè aquella nit TVE va tenir oberta l’emissió projectant una pel·lícula de pingüins…
Cada redacció ja va posar sobre les platines les galeres amb les pàgines que s’havien confegit un any abans, quan la flebitis que Franco va agafar feia preveure la seva mort. Se’ls havia tret la pols i actualitzat des del 12 d’octubre del 1975 quan va saber-se que el dictador havia agafat un fort refredat al balcó del Palau Reial que dona a la plaça d’Oriente presidint i enardint una gran manifestació de franquistes que li donaven suport després de les protestes internacionals per les cinc execucions d’activistes antifranquistes, tres del FRAP i dos d’ETA.
Els teletips van fer sonar els timbres a les 5.25. El clinc, clinc, clinc era l’avís d’una notícia important. S’estava alerta des del començament de la llarga agonia de Franco. Van picar i repicar. “FRANCO HA MUERTO. FRANCO HA MUERTO FRANCO HA MUERTO”. Tres cops. I en majúscules. Era el flaix. Després vindria la llarga tira de paper amb notícies, biografia i detalls. Metres i metres de paper que rajaven dels teletips. I música sacro-militar a les emissores.
Les redaccions van mobilitzar-se. Totes. I van treure les edicions especials. Totes. El Correo Catalán, diari en el qual jo treballava, no. Va fer tard. Encara ara no sé pas que va passar. Les pàgines estaven fetes i refetes, i a la redacció hi havia esperit professional i curiositat sociològica. Quan sonaven les campanetes dels teletips –en una sala un pèl insonoritzada amb doble vidre– tots ens aixecàvem corrents per poder llegir la notícia. Tot i que també estàvem escarmentats com en la faula “que ve el llop” del pastor gamberro, perquè aquella llarga agonia ja havia donat més d’un ensurt fallit. La nit de les operacions a cuitacorrents a El Pardo, la ‘evacuación en forma de melena’, i altres notificacions que l’equip mèdic habitual firmava cada migdia i vespre.
El Correu va ser l’únic diari de Barcelona, i diria que de Catalunya, que va sortir tard amb l’edició especial. Aquella nit hi havia la guàrdia habitual: un redactor, el redactor en cap, un subdirector i el director, i una o dues persones auxiliars de redacció. Sembla que es va dir que ‘aquesta nit, tampoc’ i van decidir plegar. En Daniel Arasa, que era el redactor de guàrdia, en marxar va quedar tancat a l’ascensor perquè aquest es va avariar… i un cop rescatat va anar cap a casa seva.
Els redactors vam tenir la sorpresa de no veure el diari als quioscs. I ens preguntàvem que havia passat. Cap a les deu del matí ens vam anar trobant a la redacció. L’ambient era de funeral. Ningú sabia res. Ningú gosava parlar massa. Encara menys fer demostracions polítiques. Al despatx del director van reunir-s’hi consellers de l’empresa, llavors ja assumida pel grup de Jordi Pujol. Sembla que es parlava del diari de l’endemà i es miraven textos. En Jesús Ruiz, veterà redactor, exfalangista castellanoparlant i encarregat del suplement de diumenge, entrava i sortia del despatx del director.
De cop el redactor en cap, en Josep Morera i Falcó, va treure una ampolla de cava i un puro. Havia deixat de fumar feia poc, però l’encengué. I va destapar l’ampolla de cava. Es va formar un petit grup de redactors al despatxet on hi havia la redacció del dominical. Allà es va beure cava, sense fer massa enrenou. I ens dissolguérem aviat. Jesús Ruiz entrava i sortia del despatx del director i en una vinguda va agafar l’ampolla de cava i la va llençar a terra fent un soroll estrepitós.
Tothom va fer una cara de ‘Ondiaaaa’.
Sembla que es va emprenyar perquè un conseller havia dit que un dels textos tenia un to massa entusiasta. Ah!
Després a mi em van enviar a l’ajuntament a cobrir el ple.
A la tarda ningú parlava del matí i tothom feia la feina habitual. I els de la secció de Nacional, evidentment, estaven enfeinats. Van haver-se de mobilitzar i enviar a Madrid a en Toni Rodríguez i a l’Enric Bañeres a cobrir l’enterrament i la coronació del rei.