Al Shaw: “El periodisme és explicar històries. No importa el mitjà o com ho facis”

AL Shaw durant un moment de l'entrevista | Fotos: José Luís Gómez Galarzo

Al Shaw és programador, tot i que porta bona part de la seva carrera professional treballant amb periodistes i desenvolupant aplicacions de noticies. Actualment treballa a ProPublica. En aquesta entrevista, concedida durant la seva visita al Cicle Futur organitzat pel Col·legi de Periodistes, ens explica com és treballar a ProPublica i també quina importància té el programador entre un equip de periodistes.

Ets dissenyador i programador però has desenvolupat la teva carrera professional a diferents mitjans de comunicació. Quin és el rol d’un programador en una redacció?

Crec que és el mateix rol que el d’un professional que escriu paraules per un article o el de qualsevol reporter habitual del mitjà. Utilitzen eines igual que jo, creen històries per ser impreses o publicades al web… Doncs nosaltres, els programadors, també utilitzem eines informàtiques, creem històries i arribem a escriure-les, tot i que en llenguatge programàtic.

I quan ets tu qui escriu les històries, tens algun tipus de dificultat en relació amb els teus companys periodistes?

Molts cops periodistes i programadors treballem plegats. En realitat a la redacció no ens veiem entre nosaltres com diferent tipus de professionals. Tots volem explicar històries i cadascun de nosaltres posa el seu granet: un investiga, altre redacta, un altre, que podria ser jo, crea una base de dades o un gràfic interactiu per la peça. Però tots treballem de la mateixa manera i acabem consultant les mateixes fonts i els mateixos experts per fer la part o el tipus de peça que elaborem. No veuràs a la nostra redacció un periodista dient-nos “acabo d’escriure una història en la que he treballat 6 mesos. Ara necessito que em facis un gràfic interactiu”. No puc fer-ho si no estic en aquell treball des del principi.

Creus que ara un programador és part essencial d’una redacció?

Tot depèn del tipus de noticies que segueixis. En tota aquella investigació que tingui un component de dades, sí, és essencial. El treball d’un periodista és escriure bons articles i explicar històries d’allò que succeeix. El programador pot ajudar a investigar més ràpid o a fer més entenedora una gran quantitat d’informació.

 

“Les aplicacions de noticies generen moltes més visites que els articles”

 

Com ajuden les dades al periodisme d’investigació?

Si ho penses, tota investigació periodística té una quantitat important de dades. Un polític pot dir una cosa i les dades poden demostrar que no és veritat. Treballis a esports o a economia, les teves investigacions periodístiques estan impregnades de dades i treballar-les millor et pot permetre construir una millor història i presentar-la de forma més entenedora.

Per incloure aquests programadors i fer aquest tipus d’informació es necessiten molts diners, no?

Depèn de com organitzis i on inverteixis els recursos del teu mitjà. Si tens un mitjà que vol rebre més seguidors i lectors als seus articles, una molt bona manera d’aconseguir-ho és per mitjà de les noticies interactives. Les aplicacions de noticies generen moltes més visites que els articles. Pots fer una aplicació per a que la gent consulti en que es gasta el seu govern els diners destinats a Sanitat o explica-ho en un article. L’aplicació serà utilitzada durant mesos. L’article probablement morirà als pocs dies.

La interactivitat serà el centre del model de negoci dels mitjans?

El The New York Times ja esta seguint aquesta línia! Contínuament esta creant històries interactives sobre esport, política, etc. Fa poc temps van fer una aplicació sobre moda en el que classificaven tots els vestits que havien passat per la passarel·la en els darrers anys segons el color i altres característiques. Un altre interactiu que m’encanta és el de poder recrear un museu en 3D i fer que es pugui visitar des de l’ordinador. Sense aportar més del que veus al museu, estàs generant contingut i valor per al lector.

Darrerament em trobo amb companys periodistes, fins i tot jo mateix, invertint temps en estudiar analítica de dades, creació de gràfics i aplicacions interactives, etc. Coses que no pensava que faria quan vaig començar la carrera i no se fins a quin punt algun podria pensar que estem perdent part de la idea que tenia de ser periodista.

El que et puc dir és que el periodisme és explicar històries. No importa el mitjà o la manera en que ho facis. Si poses al teu web una taula amb dades o un simple mapa, no és cap història. És només una taula o només un mapa. Però si utilitzes un major coneixement en eines virtuals o interactives que t’ajuden a trobar històries darrere aquesta taula de dades o aquest mapa, podràs seguir explicant històries. I en la mesura que expliques històries, continues sent periodista.

Quina és la clau a l’hora d’explicar històries complexes de forma entenedora i interactiva?

No sé si existeix una única clau però el primer que recomano és clarificar la història d’entre tanta dada. Quan et descarregues una base de dades, et comences a preguntar “què és el millor?, qui és l’últim?, quina és la mitjana?”. Potser la teva història es troba en aquelles dues persones que es troben totalment allunyades de la mitjana.

Al Shaw, distés, al CaixaFòrum minuts abans de participar al Cicle Futur

Al Shaw, distés, al CaixaFòrum minuts abans de participar al Cicle Futur

Teniu dades de com interactuen els usuaris amb aquestes aplicacions interactives?

En aquest sentit encara estem en una fase experimental, ens costa saber exactament com l’usuari utilitza les nostres aplicacions. El que estem fent des de fa setmanes és el que s’anomena ‘test d’usuaris’: reunim a un grup de persones que proven la nostra aplicació i després els hi fem preguntes. També analitzem com han utilitzat l’aplicació. El millor d’aquests tests és que quan en fas uns quants seguits comences a veure patrons: dificultat per trobar una opció concreta, molta interacció en algun punt de l’aplicació, etc. Això et permet reaccionar i millorar.

Com de fàcil o difícil és trobar totes aquestes dades que utilitzeu per als reportatges?

Depenent de quines dades busquis, és més fàcil o més difícil. Per exemple, quan necessitem dades d’organismes oficials, normalment són fàcils d’extreure. La Comissió Federal nord-americana, on pots consultar qui ha gastat quant en les eleccions americanes, és molt oberta per aconseguir les dades. En d’altres, sobretot si parlem d’empreses o entitats privades, pot ser dificultós trobar les dades.

Tot i que, per mi, el pitjor problema és traslladar aquestes dades a un format en el que es puguin treballar. Per exemple, ens podem passar dies sencers agafant les dades que hem aconseguit per mitjà d’un PDF. En definitiva, fer una aplicació costa molt de temps: busca les dades, neteja-les, analitza-les i, finalment, presenta-les i construeix una història senzilla amb elles.

La senzillesa, intueixo, és clau

I tant! Pensa que a les nostres aplicacions el primer que veus és sempre una gran imatge. I si has de buscar alguna paraula o escriure alguna cosa, les caixes de texts son enormes. El nostre treball es fer-ho tot el més senzill possible.

Alguns periodistes, especialitzats en les edicions digitals dels diaris, comenten que les redaccions, almenys a Catalunya, tenen un problema generacional: hi ha un gran nombre de professionals experimentats en el periodisme però amb un nivell baix de coneixement de llenguatge digital i un grup reduït de joves ‘nadius digitals’ però amb poca experiència professional. Veus aquest problema a la redacció de ProPublica o d’altres en les que hagis treballat?

A ProPublica pot passar el que tu dius però treballem tots de forma més propera. Podem tenir un redactor de més de 50 anys amb pocs coneixements per treballar les dades i crear històries interactives, però ens demanarà ajuda a l’equip de dades i programadors i entre tots podrem construir el que sigui. Trobem que qualsevol dels nostres companys té moltes ganes d’aprendre i això és el que fem: ens asseiem amb aquestes persones i els hi fem de professors. Un cas real és el d’una noia que va anar aprenent de mica en mica de nosaltres i ara forma part de l’equip de programadors i treballa com una més de  l’equip.

 

“ProPublica no és un model que tothom pugui imitar. Ens centrem en l’impacte de les nostres noticies i en canviar el món”

 

El més sorprenent és que disposis de temps per fer de professor per als teus companys. És que a Estats Units hi ha una altra manera de fer o podríem dir que és gràcies a treballar a ProPublica?

No és només el tema ProPublica. Existeix a Estats Units una comunitat de periodistes de dades i fem conferencies anuals i desenes de cursos, des d’Excel bàsic fins programació avançada. Pots anar-hi i aprendre molt. També aquesta comunitat està molt present a Twitter i el web ajudant a qui necessita aprendre més sobre aquests temes. Existeixen blocs com el Nerdblog o programes a la ràdio pública que parlen sobre aquests temes i ajuden els que volen aprendre. No és només un aprenentatge a la redacció, es tracta de tota una comunitat d’experts i gent amb moltes ganes d’aprendre.

Xoca que a Espanya no hi ha cap fundació o iniciativa semblant a la que representa ProPublica que, per cert, no és la única a Estats Units.

La raó de que a Estats Units sorgeixen aquests tipus d’iniciatives privades sense ànim de lucre és que les inversions públiques en recerca i mitjans estan en davallada des de fa temps. La idea de ProPublica és crear històries i que aquestes agradin i es comparteixin. Qualsevol pot compartir una història de ProPublica de forma gratuïta. Òbviament una iniciativa sola, com ProPublica, no pot substituir un equip d’investigació a cada ciutat del país, però és una idea per intentar reduir els efectes de la davallada de la inversió en els mitjans i la desaparició d’alguns d’ells.

Creus que la resta de mitjans us miren a vosaltres [ProPublica] per saber quina estratègia seguir en el futur? O no tenen diners per poder fer el que feu?

ProPublica no és un model que tothom pugui imitar ja que ens centrem en l’impacte de les nostres noticies i en canviar el món. Si cent diaris comparteixen el nostre treball nosaltres estarem feliços i no ens preocuparà altra cosa. Aquest, però, no és l’objectiu que tenen la majoria de diaris. No és un model que puguin copiar molts mitjans, ho sabem. Tot i que si ha sigut copiat en alguns casos. I esperem que es pugui seguir fent.

Adrián Caballero

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *