Antoni Bassas: “Internet selecciona gent que sigui capaç de fer moltes coses alhora”

Antoni Bassas durant l'entrevista amb Report.cat
Sandra Vericat

Antoni Bassas (Barcelona, 1961) és un periodista dels que podríem anomenar ‘veterans’ per la seva trajectòria. Va començar a Radio Barcelona i a Catalunya Ràdio va completar catorze anys de periodisme esportiu a la ràdio, dedicació que compaginava amb la de guionista i presentador. Va assumir el repte d’El Matí de Catalunya Ràdio amb 33 anys i al 2009 va decidir marxar als Estats Units com a corresponsal de TV3 a Washington. Desde fa un temps es troba immers al projecte digital del Diari ARA, on presenta ARA Bassas, un nou repte que el motiva bastant. Pensa que el treball del periodista s’ha complicat amb Internet, però que si “els periodistes som útils, no desapareixerem”.

 

Quin estat d’ànim et provoca la situació actual del periodisme?

Si et sóc sincer, començo a estar una mica cansat d’aquesta pregunta, perquè la resposta no pot ser altra que expressar preocupació. Però tinc la sensació de que si només expressem preocupació, estarem més centrats en el nostre debat i en la viabilitat econòmica del nostre negoci, i transmetrem als ciutadans que estem més preocupats per nosaltres que per ells.

És cert que quan ens preocupem per nosaltres ens estem preocupant també per la salut democràtica de la societat. També ho és que tenim més lectors que mai i que la premsa interpretativa té més sortida que mai. Però també és veritat que nosaltres no estem al marge de l’impacte que la digitalització ha causat en totes les professions. Fixa’t que la Revolució Industrial va crear llocs de treball i la Digital els està destruïnt. Però crec que hi ha sortides i que tenim que buscar-les.

 

Fa set anys, a una entrevista a Vilaweb, vas dir que parlar de tot ja no és un problema, però que els poders econòmics estaven imposant la seva agenda i que els periodistes havien de lluitar contra aquest fet. Creus que s’ha millorat en aquest sentit o tot lo contrari?

Els mitjans convencionals, degut a la Revolució Digital, estan més lligats que mai als deutes de les seves aventures empresarials. Per tant, els mercats poden estar imposant la seva agenda. Però aquesta Revolució fa que moltes veus que abans no tenien sortida ara puguin arribar al gran públic. No només aquí, també als Estats Units. Potser no són els mitjans de major audiència, però hi ha ràdios i televisions per Internet on es poden sentir veus com la de Chomsky, que mai sentiràs a la CBS o la NBC.

El joc entre llibertat d’expressió i l’intent dels poders polítics de que aquesta expressió els hi sigui favorable ara ha adoptat una nova forma. Però aquesta tensió existirà sempre. El que hem perdut per un costat, ho guanyem per l’altre. Entre d’altres coses, perquè els nostres lectors tenen un esperit crític molt alt. Diria que, en aquests moments i gràcies a les xarxes socials i la capacitat de comparar mitjans, el ciutadà ja sap què ha passat i el que vol és anar directament al fons de la qüestió. Tenim una societat molt més desperta. Només hi ha que veure els indignats, el procés, l’ANC… Hi ha una enorme voluntat de debatre, i això no seria possible si la gent no fos conscient del que passa.

La societat ja no només demana al periodista que expliqui què passa i per què passa, sinó que també li demana que sigui conseqüent amb les explicacions que dóna. Tant des del punt de vista empresarial, com personal i professional.

 

Si els periodistes demostrem que sóm útils, no desapareixerem

 

Després de quatre anys als Estats Units com corresponsal, has observat moltes diferències entre el periodisme americà i el català o europeu?

De periodismes hi ha de molts tipus, tant a Estats Units com aquí. Si parlem del periodisme més prestigiós, per exemple el del New York Times, em sembla que és un periodisme que ha tingut un problema greu en els darrers deu anys: creure’s les mentires de la Guerra de l’Iraq. Però des d’un punt de vista periodístic, està molt ben fet. Les televisions han abandonat la informació per dedicar-se a l’entreteniment i els canals de cable fan alguna cosa que ara està arribant aquí: cultivar un hort ideològic proper.

 

Si et pregunto on has treballat millor, si als mitjans públics o privats, estarà la teva resposta condicionada al teu càrrec d’Editor del Diari ARA?

En absolut. Tinc un molt bon record de la meva trajectòria professional en els mitjans públics. Els públics senten més les pressions polítiques i els privats les comercials, però d’alguna manera tot s’acaba barrejant. Crec que en els darrers anys, a Catalunya, tot el que hem guanyat en mitjans públics menys controlats pels governs, ho hem perdut amb la partitocràcia. A Catalunya, el pes dels partits polítics a la vida pública i mediàtica és molt gran. A l’empresa privada no es nota tant la pressió de l’anunciant com la necessitat d’arribar a final de mes optimitzant tots els recursos.

 

Els teus inicis a Ràdio Barcelona i els primers anys a Catalunya Ràdio van estar lligats al periodisme esportiu. Cóm va ser que, després de catorze anys, vas decidir canviar l’esport per dirigit el programa estrella de Catalunya Ràdio, El Matí?

Durant catorze anys vaig fer més que periodisme esportiu. Presentava programes d’entreteniment i era guionista a la televisió. Vaig aprendre a treballar amb aquest ritme ràpid, analitzar què funciona i què no. La ràdio esportiva en directe et fa pensar molt ràpid i t’ensenya a ser un entrevistador agut. Per altra banda, treballar amb un mestre com Joaquim M. Puyal obre moltes portes mentals.

De sobte, mentre estàs fent un programa d’humor com Alguna Pregunta Més?, t’ofereixen fer El Matí de Catalunya Ràdio. En un primer moment penses que no. Però després penses “per què no?”. El primer dia estava tan nerviós que em vaig quedar afònic, però en el fons sabia que podia fer-ho, em veia capacitat perquè havia fet tot l’anterior. Per tant, si tu treballes en comunicació i t’interessa el món, quan arriba l’oportunitat, tu no ho saps però estàs preparat.

 

6

 

Tornant a la Revolució Digital, Internet és un repte motivant o preocupant?

Sigui el que sigui, és inevitable. Tampoc hem de sacralitzar el moment que vivim. Quan jo estudiava, no hi havia ordinadors i es maquetava amb un regle! Si m’ho preguntes a mi, jo estic totalment estimulat. Estic presentant un informatiu en un diari, amb llenguatge de sèrie de televisió, com el concurs de la redacció i amb factura televisiva. Que als meus 52 anys tingui l’oportunitat de començar una cosa nova que, a més, no s’ha fet abans, és el millor estímul.

 

Creus que trobarem la manera de recuperar els llocs de treball que s’han perdut en aquesta Revolució Digital?

Si som útils, no desapareixerem. Si la gent percep que estem sent un contrapoder i que no estem subjectes a interessos inconfessables, trobarem la manera de donar sortida al periodisme.

 

Però parles més de periodisme que de llocs de treball

No. Si som útils, aquests llocs de treball no desapareixeran. Si la gent compra el que fas, els llocs de treball no desapareixeran. Això, és clar, ens posa en un nivell d’exigència molt alt. El que està fent Internet és seleccionar gent que sigui capaç de fer moltes coses alhora: escollir la noticia, escriure, fer fotos… La professió se’ns ha complicat. Per tant, només amb quinze o setze hores de treball diàries sortirem endavant.

 

Creus que és bo per al periodisme que la mateixa persona faci l’entrevista, les fotografies, la gravi i la transcrigui?

Si vols guanyar el Pullitzer, potser no. Però si vols arribar cada dia a una cita, és probable que moltes d’aquestes tasques les pugui fer una mateixa persona. Per què no? Esta clar que una fotografia la farà millor un fotògraf, però si tu saps fer fotografies, per què no provar-ho?

A mi m’agradaria veure cóm serien les fotografies que pogués fer Mònica Terribas o els plànols que seria capaç d’agafar Àngels Barceló. Nosaltres ens trobem que quan fem el passeig per la redacció de l’ARA durant l’informatiu, de sobte periodistes que escriuen es posen davant la càmera i rebem comentaris valorant com de bé s’explica. Possiblement un periodista que té que fer tot no tindrà temps per preparar bé l’entrevista o l’article, però també és veritat que posant bé el focus, preparant la càmera o acreditant-se, entendrà millor les necessitat que planteja el treball. Si fent televisió ignores que tens que estar ben il·luminat, ignores què és el contrallum o el possible canvi de diafragma, tampoc sortirà molt bé l’entrevista, perquè no facilites el treball al teu càmera. Saber això ens fa millors, igual que quan un fotògraf o un càmera em diuen, a una entrevista, “pregunta-li això”.

 

En aquesta mateixa entrevista a Vilaweb que comentàvem abans, fa set anys, et preguntaven què votaries en un possible referèndum d’independència i contestaves que “per desgràcia, és massa bonic que arribi el dia que li preguntint a la gent pel futur del seu país”. Com ha canviat la situació en pocs anys, no?

No era conscient de cóm podria canviar tot això inclús al 2009, quan vaig marxar als Estats Units. Al 2010 vaig començar a tenir alguna pista amb la manifestació per la sentència de l’Estatut, i al 2012, amb la manifestació de la Diada, em va semblar evident.

Adrián Caballero

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *