Abans de l’era digital, les notícies es divulgaven en una única direcció: els periodistes, editors i propietaris dels mitjans de comunicació tradicional, premsa, ràdio i televisió, fulls volants i dazibaos les seleccionen, les confeccionen, les emeten a través dels canals establerts als lectors, radiooïdors i televidents interessats, gratuïtament o mitjançant el pagament unitari o d’una subscripció. Marshall McLuhan va identificar les bases de la relació entre l’emissor i el receptor, en el qual el mitjà resulta determinant, ja que és el component principal del missatge (Understanding Media: the extension of man, Routledge, 1964).
Aquesta vestidura del missatge ha acompanyat als mitjans tradicionals fins a erigir-se en el quart poder efectiu en la societat democràtica, des de la gran premsa de finals del segle XIX i, sobretot, durant tot el segle XX. Les dades, la recerca, la verificació, la veracitat, l’ètica i la confirmació de les notícies mantenen el bastiment de confiança i de credibilitat en el periodisme. No existeix la neutralitat informativa, però els lectors de cada mitjà li atorguen la confiança en el sentit que realitza correctament els processos, els quals configuren el model de societat i de relacions democràtiques.
Internet, però, deslliga el procés d’intermediació existent. La informació no flueix exclusivament de forma unilateral sinó en múltiples direccions: els periodistes i els propietaris dels mitjans mantenen les seves publicacions i emissions, però cada ciutadà pot informar, interessar-se per temes diversos, comentar, replicar, inventar, propagar faules, tergiversar o mentir directament a través de les xarxes socials i de tots els canals que té al seu abast, una jungla comunicativa amb escassa organització. La trencadissa produeix dues greus crisis. La primera, econòmica, entre els mitjans tradicionals, difícil de resoldre. La segona, més profunda, de cerca del nou rol en competència amb els altres canals i de clientela disposada a utilitzar aquesta via.
L’efervescència dels individus provoca hiperinformació de baixa qualitat, distenent els compromisos ètic-periodístics; l’anonimat dels nous actors coopera en la confusió. En aquest context obert, amb una escassa normativa que reguli el nou espai d’Internet i les xarxes socials, apareix la indústria de la propagació de falses notícies i de campanyes intencionades, que aprofiten els feixismes i els populismes al servei de la seva causa.
Un estudi de National Geographic de 2023 situa dins d’aquest brou de cultiu les conspiracions, la ridiculització dels avanços científics, el recel de les institucions, la negació d’evidències i l’acceptació de tot allò que prové dels seus líders o se situa més enllà de les seves creences. El 61% dels europeus ha estan exposats alguna vegada, sovint i molt sovint, a la desinformació, segons apuntava la plataforma Statista el 2024. Les xarxes socials s’han convertit en pocs anys en la font principal d’informació no només dels joves; aquestes plataformes són part integral de la vida dels humans de totes les edats i la relació establerta no tan sols ha desbancat als mitjans tradicionals, sinó que ha erigit un nou model comunicatiu al marge dels processos tradicionals. La regulació resulta altament insuficient i els esforços per ordenar l’espai arriba amb comptagotes.
El 2023, Nacions Unides identifica la desinformació com una de les amenaces més importants per a l’estabilitat social. Reclama una nova era d’integritat a les xarxes socials per a frenar la desinformació, la incitació a l’odi i la manipulació. I per a això proposa la creació d’organismes reguladors que supervisin les plataformes i frenin d’aquesta manera l’impacte dels manipuladors i ignorants. A més d’ampliar el nombre de reguladors independents públics, les mesures que proposa són les següents: la moderació dels continguts; l’establiment de la responsabilitat i transparència dels algorismes; el foment d’iniciatives formatives per part de les plataformes perquè imperi el pensament crític; la cura especial de reguladors i plataformes en temps electoral o en els períodes crítics; i l’impuls de les denúncies i queixes dels usuaris davant les activitats contràries a la lliure expressió i al dret a la informació.