L’informatiu Miramar, el telediari del migdia en català, va ser una experiència insòlita i efímera. Era la reacció ucedista de RTVE després de les primeres eleccions democràtiques, 15 de juny del 1977, guanyades per la UCD. Feia 541 dies de la mort de Franco.
El dia 3 d’octubre s’iniciava a dos quarts de tres del migdia un telediari totalment en català, fet a l’emissora de televisió de TVE a Barcelona, instal·lada a Montjuïc, i encarregat a un equip de periodistes que no eren plantilla de TVE. Gent que no estava –no estàvem–, per dir-ho d’una manera planera, afectats pel franquisme o l’oficialisme que imperava a RTVE. Aquest era l’aspecte insòlit.
Ja des de feia temps, TVE emetia des de Barcelona un informatiu en castellà cada migdia en el què progressivament s’utilitzava el català. Però històricament havia tingut seriosos problemes per oferir continguts en aquest idioma. Giravolt n’era un exemple –i seguia l’estela de programes com Mare Nostrum, dirigit per Sempronio i amb la col·laboració de Josep Maria Cadena, que havien patit les censures polítiques– i no va estabilitzar la seva emissió fins que no se’n va responsabilitzar en Josep Maria Serra, un jove locutor i periodista de RNE amb experiència del qual el màxim responsable de RTVE a Catalunya, Jorge Arandes, malgrat tot, se’n fiava…
Des de la mort de Franco, RTVE a Catalunya va anar-se uceditzant a ritme de l’aperturisme que venia de Madrid, auspiciat per Adolfo Suárez, que havia estat, entre altres coses, director general de TVE. A Barcelona, Juan Manuel Martín de Blas va ser cap de programes i va animar l’apertura. I així, amb Giravolt, van venir altres programes com Tot Art –amb Joan Anton Benach–, les entrevistes de Montserrat Roig, el teatre en català, els programes matinals infantils dels dissabtes… Els veterans de la casa al·lucinaven, que es deia llavors, i entre ells sorgien companys que, d’una manera o altra, es feien notar com a demòcrates i alguns fins i tot s’atrevien a mostrar vinculacions polítiques, mentre que els veterans més compromesos amagaven astutament el seu lligam amb el franquisme. Ningú, doncs, havia sigut mai falangista.
La legalització dels partits i l’onada democràtica que s’aixecà en convocar-se les eleccions de 1977 va ser l’ocasió per descobrir que a la televisió se li havia de fer un lífting. Així neix, entre altres, el telediari Miramar.
Miramar és el nom geogràfic de la talaia a mitja altura del morrot de Montjuïc que mira al mar. Per l’exposició de 1929 hi havien fet un restaurant de luxe, però amb els anys es va esllanguir i l’edifici va acabar sent el centre televisiu de Barcelona. TVE tenia uns estudis més grans a l’Hospitalet. I Miramar havia estat un nom utilitzat per diversos programes fins que a l’estiu del 1977 es va escollir per ser el nom del nou telediari.
Es va pensar amb en Ricard Fernández Deu per a dirigir-lo i presentar-lo. Advocat i radiofonista vinculat a RTVE, ja havia presentat programes des de Madrid. En Ricard va muntar a correcuita una redacció.
A més d’ell mateix, l’equip inicial estava integrat per Alfred Rexach –que va assumir ser el redactor en cap–, Laura Palmés, Toni Rodríguez, Antoni Ribas, Jaume Fabre, Albert Garrido, Miquel Farreres, Jem Cabanes, Carles Fanlo, Maria Lluïsa Antem, i s’hi va afegir Anna Balletbó, periodista de plantilla de TVE. I amb en Ricard, presentaven el programa Cristina Fabregat i Josep Maria Bachs.
El dia 3 d’octubre iniciàvem la feina. ”Veniu com si fos el primer dia d’escola” ens va dir Jordi Pujol a les nou del matí a les escales de Miramar. Ell havia estat citat per una entrevista i coneixia, de ben segur, el projecte. Tots arribàvem mudats o arreglats perquè a la televisió calia disposar d’americana i corbata per si calia.
Els veterans ens miraven de reüll. Ells no havien estat escollits. Constituïen una plantilla de cinc o sis periodistes amb poca feina. Uns dies abans de l’1 d’octubre la direcció de TVE a Barcelona, amb Juan Antonio Sáenz Guerrero al capdavant, va convocar un sopar –al Pollofrito del carrer València– entre els vells i els nous en el qual havien d’aclarir-se algunes coses de funcionament. Allà es va evidenciar la tensió entre els dos grups.
El nou equip va confeccionar un informatiu. El cap de setmana abans en Joaquín Bottini, tècnic de ràdio de RNE i amic del Ricard, que va venir a ajudar-nos els primers mesos, va confeccionar una sintonia en la qual fins i tot s’hi oien uns compassos d’Els Segadors.
A dos quarts de tres era l’hora de l’emissió. De l’estrena. En Ricard, mudat de vint-i-un botons, estava a l’estudi assegut davant la càmera. En Toni Rodríguez era prop seu perquè feia una entrevista en directe. La Cristina Fabregat i en Josep Maria Bachs estaven en les seves taules per llegir les informacions, tots seguint les indicacions de J Manuel Merino, que es trobava a la cabina de realització.
I el programa no surt per antena. Silenci. Què passa? Ningú sap res.
Els redactors estan mig camuflats mirant les televisions de l’estudi central perquè a la redacció no disposen de cap aparell. Comencen a veure nervis en els encarregats del control central.
Per què no hi ha emissió?
“Ens estem menjant ja tres o quatre informacions…”, comentar, impacient, en Ricard a l’estudi, però no pot abandonar el lloc perquè està lligat pels cables dels micròfons…
Al control central apareix el director, Sáenz Guerrero, amb la seva veu ronca (li dèiem amicalment la Voz del Trópico). “¿Però que está pasando, por que no se emite?”, exclama.
Ningú sap res. Un noi jovenet comença a tocar cables i al final n’endolla un a un port i es recupera el senyal d’emissió. Ha passat un quart d’hora o més. La meitat del programa.
Es va emetre el que es va poder salvar de l’escaleta.
En acabar, cares llargues i ningú sabia res del que havia passat. I no se’n va parlar mai més…
Jo crec que va ser una broma o malifeta ordida des de la veterania contra el nou equip i contra en Ricard, l’estrella ascendent, per evitar que els fums li pugessin al cap.