Els talibans van prendre Kabul l’agost de 2021, i mentre milions d’afganesos observaven, amb terribles pensaments, el que estava a punt de succeir sota un règim extremadament religiós, endarrerit i conservador, jo m’estava preparant per abandonar el meu país, potser per sempre.
Han passat gairebé 10 mesos des de la darrera vegada que vaig veure Afganistan i des de que els talibans van recuperar el control de la vida del poble afganès. El resultat ha estat el deteriorament de la professió que estimo i en la qual he passat prop de dues dècades per construir, protegir i estendre.
El més irònic és que mentre els països occidentals es van abstenir d’enfrontar-se als talibans i els van donar marge de maniobra, aquests exèrcits de la foscor anunciaven un control més estricte i ferm sobre Afganistan, fent cas omís als drets del poble, tancant els ulls a la marxa inhumana dels exèrcits de la foscor i la brutalitat que limitava els drets del poble afganès, incloent els seus drets d’expressió i la llibertat dels mitjans de comunicació, es van fer més evidents.
L’Afganistan ocupava el lloc 122 en l’índex de llibertat de premsa del rànquing World Ranking Press Freedom Index 2021. Avui ja ocupa el lloc 156. Aquest descens ha estat ràpid, en qüestió de mesos, i és una tortura per a la vibrant fraternitat del periodisme afganès.
En l’Afganistan on la llibertat de premsa era celebrada, va haver-hi, en un moment determinat, 170 emissores de ràdio, més de 100 diaris i múltiples canals de televisió. Tot des de la invasió liderada pels Estats Units 20 anys enrere. Tot això es va anar a norris un cop els talibans es van fer amb el control del país i de les vides dels seus habitants.
Fins el moment, s’estima que 6.400 periodistes estan sense feina, més del 40% dels mitjans de comunicació han estat tancats, impactant en l’ocupació i els ingressos del voltant del 80% per cent de les periodistes dones i el 60% dels periodistes homes, els quals han perdut la seva feina.
Els mitjans que encara treballen son emprats pels talibans per la seva pròpia propaganda, que ningú s’atreveix a desafiar. Afganistan està considerat per les Nacions Unides com un dels països més perillosos del món per la premsa, confirmant que s’han incrementat els atacs contra periodistes i mitjans de comunicació des de la caiguda de Kabul. Després de, en un inici, prometre que es respectarien els drets de les dones per treballar, els talibans han ordenat als responsables dels mitjans de comunicació que retiressin la programació que era conduïda per dones i que acomiadessin a totes les dones periodistes que fessin feina en aquells mitjans. Això ha forçat a moltes dones periodistes a romandre en casa, començar a treballar com netejadores o, en última instància, abandonar el país.
Encara, però, hi ha unes poques dones periodistes afganeses que treballen per mitjans de comunicació privats i que encara exerceixen la professió. Si en el seu moment hi havia 1.080 dones periodistes treballant a 108 mitjans de comunicació de la capital del país, avui hi ha menys de 76 d’elles treballant, incloent-hi les que treballen enfrontant dures restriccions introduïdes pels talibans.
El desenvolupament al llarg dels mesos pel que fa als periodistes que treballen per mitjans independents mostra l’absolut menyspreu dels talibans envers el periodisme i els mitjans de comunicació. Hi ha hagut nombrosos episodis d’amenaces, intimidacions, agressions i insults perquè un periodista no ha afegit el nom d’un comandant local o oficial dels talibans a la noticia, fet que pot incrementar la pressió i les amenaces dels oficials talibans i, donat el cas, forçar al periodista a deixar la seva feina.
Un amic periodista amb qui vaig treballar molts anys no té ara manera de continuar el treball que tant estima i pel qual ha passat moltes dificultats per acabar complint el seu somni de ser periodista. Ara es veu obligat a pasturar el bestiar i comparteix amb la seva família la consternació i l’esperit d’un somni trencat, en comptes de compartir el somriure i la felicitat. És quelcom visible quan parlo amb ell. Hi ha milers de periodistes al llarg i ample d’Afganistan en una situació similar.
No hi ha cap mitjà de comunicació al país que hagi experimentat greus dificultats financeres des de que el país va caure en mans dels talibans, el que va significar que aquests s’apoderessin de les ajudes i fons d’organismes internacionals que estaven disponibles per al desenvolupament i incrementar la capacitat periodística. D’altra banda, moltes empreses que eren anunciants dels mitjans de comunicació han tancat degut a la situació econòmica.
Tot això no ha estat una bona noticia per al fluxe d’informació i la rendició de comptes dels governants. La manca d’informació fiable i precisa, això com l’apagada informativa creixent, és evident. Els riscos físics per als periodistes han agreujat les amenaces al flux d’informació lliure i imparcial en un moment en que les acusacions d’atrocitats contra els drets humans estan creixent en ambdós sentits, juntament amb les noticies falses i les propagandístiques que inunden les xarxes socials.
Els periodistes a l’Afganistan diuen que ells no estan només espantats per les seves carreres professionals, sinó pel futur del periodisme al país.