Ser dona periodista a Mèxic

La Mayra al pis de Barcelona on va passar la seva acollida temporal. | Foto: Pau González

Exercir el periodisme a Frontera, una ciutat de Coahuila, municipi situat al nord de Mèxic, és viure sota sospita. Una periodista exiliada i ara desplaçada interna, dos reporters amenaçats i un alcalde que va declarar públicament que denunciaria a tots aquells que qüestionessin la seva administració, il·lustren el panorama de la llibertat de premsa en aquest municipi. Un país on ha hagut un augment de les agressions contra periodistes i, específicament, contra les dones que es dediquen a aquesta professió. D’acord amb l’organització de Comunicació i Informació de la Dona (CIMAC), una entitat formada per dones professionals de la comunicació a Mèxic, es van registrar 44 casos d’agressió contra dones periodistes només l’any passat.

“L’alcalde Florencio Siller Linaje es va molestar quan en un programa matutí vam fer un resum dels tancaments de campanya dels quatre candidats”, recorda la periodista mexicana Mayra Cisneros. Aquell mateix dia, el responsable de la ràdio La Poderosa, on treballava, va trucar-li per dir-li que el candidat a l’alcaldia no estava conforme amb la informació donada. “Et va escoltar al matí, quan vas dir que al seu míting no va tenir gent”, li va dir. Florencio Siller Linaje, també anomenat Lencho, era el candidat a l’alcaldia de Ciudad Frontera per les eleccions de 2018 per al Partit Revolucionari Institucional (PRI), eleccions que va guanyar, convertint-se en l’alcalde.

Trucades amenaçadores

Després d’aquesta trucada, el 26 de juny d’aquell any la Mayra va rebre una altra trucada, aquest cop del mateix Lencho en persona. “Sembla nova, vostè. Que no entén que amb el sistema mai podrà? Que no sap el què ha de dir de nosaltres? No sap el què és el PRI? No sap del que som capaços?”, li va dir. “I una cosa li diré: acabaré amb vostè del tot, no trobarà feina”, va afegir.

L’endemà, van acomiadar a la Mayra de l’emissora. Recorda l’explicació que li van donar: “Estàs suspesa”. “Per què?”, va demanar ella. “Perquè vas molestar a Lencho”, li van admetre. Després d’aquest episodi no li va quedar més remei que deixar el seu lloc de feina. “Em vaig pujar al cotxe i vaig quedar-me plorant de coratge perquè jo vivia per la meva feina. El meu sou el destinava pràcticament a la gasolina, em pagaven una misèria però era la meva oportunitat per a poder ajudar a la gent”, recorda.

Després de la trucada, la Mayra va acudir a les autoritats. “Vaig presentar una denuncia per delicte electoral perquè l’amenaça va succeir durant les eleccions”, explica. El delegat de la Procuradoría -institució encarregada d’investigar i perseguir delictes d’ordre federal a Mèxic- li va assegurar que la cuidarien. També va dir-li que els homes que la vigilarien i protegirien anaven vestits de civils.

El 3 de juliol va sortir de casa per la nit per a visitar a la seva filla. Es va aturar en una gasolinera i al sortir, un cotxe li va barrar el pas. “Pensava que eren els policies estatals, un va baixar el vidre i em va fer sortir. L’altre va posar la mà i va obrir per dins i em van empènyer al seient del darrere de la camioneta”, relata.

Van conduir durant una hora i mitja fins a arribar a un municipi veí que va reconèixer, Moncloa. “Tenia molta por perquè tota l’estona em deien que em matarien. Em vaig mantenir ajupida tota l’estona que vaig poder. ‘Et creus massa. Val més que això que vas posar de Lencho ho retiris”, em deien. Van estar en un descampat fins a l’alba. La Mayra recorda la conversa que un dels seus segrestadors va tenir per telèfon. L’escoltava perfectament perquè parlaven cridant, era de nit i no hi havia més sorolls al voltant.  

“-Estem amb un business, ara acabem. Ara anem, jefe.

L’home va continuar.

 “-No, jefe, és una cosa lleu. És la reportera, la periodista.

 -Quina reportera, pendejo’? Quina periodista?

– La pinchevella a la que tothom segueix, Mayra Cisneros.

-Què? Com se t’acut? Saps qui és ella? Mira, no t’haig de donar explicacions però puja’t a la camioneta. No vull saber si li han fet alguna cosa i que ella obri la boca després perquè si ho fa, seran vostès els que moriran. I assegurin-se de deixar-la a casa seva i que no li passi res.

A la Mayra se li trenca la veu quan parla d’aquella nit. A més dels cops, les intimidacions i el segrest, va sentir molta por per la seva família. En deixar-la a casa, un dels homes li va arrencar una fotografia de la paret, l’única que tenia del seu fill. “Me la va enganxar a la cara i em va dir ‘Més val que no parlis, perquè vindrem i matarem a aquest pendejo. Per que de veritat pateixis”, recorda. El que aquell home no sabia és que el fill de la Mayra ja era mort. Va ser assassinat l’any 2010, fruit d’un ajustament de comptes en negocis tèrbols aliens a la feina de la seva mare.  

Augment de la violència

Segons dades d’Article 19, organització dedicada a la llibertat de premsa, en l’últim sexenni presidencial, de 2012 a 2018, encapçalat per Enrique Peña Nieto, es van assassinar a 47 periodistes a Mèxic i es van enregistrar 2.505 agressions contra la premsa. L’informe #Rompeelmiedo d’aquesta organització afirma que el període d’eleccions de 2018 va ser el més violent d’aquest segle. També assenyala que a cada època electoral es produeixen pics de violència contra periodistes i que, en aquesta última ocasió, els principals agressors de la premsa van ser servidors públics. La majoria de les agressions consisteixen en una difamació pública al periodista, però en molts casos es produeixen agressions verbals i físiques.

La Mayra pertany al grup de periodistes més afectats, els que treballen per mitjans petits a nivell local. L’estat de Coahuila, on vivia i treballava, va ser el segon en agressions a periodistes l’any 2018, amb 47 agressions, i el primer durant l’últim període electoral, amb 37. “Els que van començar a manipular la informació sobre què sí i què no sortia als mitjans, i de dir què era bo i què era dolent, va ser el mateix govern. Van ser els mateixos que van començar a fer contubernis amb la delinqüència organitzada per rebre recursos econòmics per a mantenir les campanyes electorals”, assegura.

Reporters Sense Fronteres (RSF), Article 19 i Nacions Unides continuen denunciant la violència contra la premsa i asseguren que el principal problema és la impunitat. A Mèxic, les agressions i els assassinats de periodistes tenen una taxa del 99,13% d’impunitat. La Mayra explica que qui la va agredir té més de cinc denuncies però que, tot i això, no s’ha fet res.

Des de fa anys s’exigeix un canvi en les relacions entre la premsa i el poder polític del país. Des de l’1 de desembre de 2018, l’esquerra va començar a governar per primera vegada a Mèxic. Si bé es va crear un clima d’esperança entre diversos sectors, inclosos els mitjans de comunicació, durant el primer any, el president Andrés Manuel López Obrador es va desacreditar al enfrontar-se als mitjans i als periodistes, perpetuant en el gremi l’ambient de vulnerabilitat.

A la recerca de protecció

La Mayra va denunciar el segrest i l’agressió tota sola, ja que el seu advocat no es va presentar. Després va saber que a ell també l’havien amenaçat. Davant la denúncia, es va activar  un mecanisme governamental preparat per a protegir a persones defensores de drets humans i periodistes que han patit agressions. Però tot i això a les nits no tenia vigilància. “Estava presentant la denúncia quan va arribar un company i em va demanar que també denuncies el meu cas a l’organització internacional Article 19”, recorda.

Va ser el Mecanisme Federal de Protecció de Mèxic el que es va posar en contacte amb ella després de l’agressió d’aquella nit. “Em van buscar quan es van assabentar el que havia succeït perquè vaig publicar un vídeo a les xarxes socials”, explica. Gràcies al Mecanisme va aconseguir sortir de Coahuila a Ciutat de Mèxic. Un mes i mig després, Mayra va prendre la decisió de marxar cap a Espanya en un programa de protecció a periodistes que realitza la Taula per Mèxic, organització que des de Barcelona treballa pels drets humans a Mèxic.

“Si vaig sortir amb vida del meu estat, va ser gràcies al Mecanisme”, afirma Mayra, que també admet els problemes que aquest organisme té a l’hora de protegir periodistes. “És el mateix governant qui no els designa recursos. No poden tenir bons resultats si no compten ni amb el personal humà ni amb les eines necessàries”, afirma.

Una de les parts del Mecanisme Federal que més importància va tenir per la Mayra va ser l’acompanyament psicosocial, que ella assenyala com a “essencial per sobreviure”. Va rebre aquest recolzament al arribar a Ciutat de Mèxic. “En el meu cas, em va donar suport en tot i l’atenció psicosocial va ser elemental, em va ajudar a sentir la confiança per a venir a Barcelona. Em sentia totalment acabada i això em va ajudar molt”, assegura.

La Mayra admet que l’estada a Barcelona li ha permès recuperar-se anímicament | Foto: Pau González

Exili temporal

El 10 de desembre de 2018, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va donar la benvinguda a les primeres dones acollides al programa ‘Barcelona protegeix periodistes de Mèxic’, un programa pilot executat per l’entitat Taula Per Mèxic que s’emmarca dins del Pla Director de Cooperació per la Justícia Global de l’Ajuntament de Barcelona. La Mayra va passar a formar part del programa, que brinda acompanyament a reporters amenaçats per l’exercici de la seva professió i la seva denuncia a violacions de drets humans.

La Mayra havia arribat al novembre, amb problemes de salut, amb una lesió a la cama resultat de les agressions durant el segrest i que va empitjorar durant la seva estada a la ciutat comtal per viure en un setè pis sense ascensor, atorgat pel programa d’acollida. “El que més ràbia e impotència m’ha fet és estar encara amb moltes molèsties a la cama, haver de pujar i baixar a diari les escales. La veritat, m’ha frustrat molt. Em sento físicament pitjor ara que quan estava a Mèxic. Emocionalment estic més forta, perquè m’he aconseguit recuperar, intento organitzar la meva ment, ser una mica més freda i pensar que la meva prioritat soc jo”, afirma.

Un cop instal·lada, el 13 de febrer i el 10 de maig va tenir l’oportunitat de participar en dos actes organitzats pel Col·legi de Periodistes per analitzar i debatre sobre l’alarmant situació de la llibertat d’expressió i el periodisme a Mèxic. Durant els actes, on van participar més periodistes mexicans provinents de diferents estats, es va posar sobre la taula les agressions, les desaparicions forçades i els assassinats a tots els qui decideixen exercir la professió. En un dels actes es va abordar específicament la qüestió del nou canvi de govern, l’esperança dipositada en aquest i la seva possible transformació de la realitat. I es va criticar amb duresa com també, des d’aleshores, tot i ser un govern força nou, les coses no havia canviat substancialment.

Segons RSF, 63 periodistes professionals van ser assassinats durant 2018 a tot el món, essent Mèxic, un país sense conflicte armat declarat, el més perillós per exercir aquesta professió. Centenars de comunicadors viuen amenaçats i silenciats. Per això, tot i que no molt convençuda, la Mayra va decidir venir a Espanya.

Davant l’exili, està la frustració de sentir-se lluny de casa i saber que la situació no ha canviat. “Em fa mal l’ànima pensar i saber que durant aquests sis mesos estic aquí però que segueixo tenint companys que estan allà sobrevivint. Que no estant ni podent viure, ni amb el que els genera la seva feina honesta, ni amb la inseguretat i la por al seu voltant”, assegura.

Després de sis mesos a Barcelona, el programa d’acollida va finalitzar i va retornar a Mèxic, malgrat que li oferia les mateixes garanties de seguretat que abans de marxar. La Mayra va marxar de la capital catalana al maig, després del segon acte celebrat al Col·legi de Periodistes. Admet que el temps a Barcelona li ha servit per adonar-se’n de moltes coses. “A Mèxic, la major part del dia estava treballant. Primer, perquè era mare i pare -està divorciada- i després perquè des de que va morir el meu fill, era de les que em llevava a les quatre del matí i anava a dormir a les dotze o la una de la matinada. Sempre tenia alguna cosa a fer i si no, m’ho inventava perquè el que més por em feia era la soledat. Aquí m’he recuperat, m’he retrobat i he tornat a ser d’alguna manera la Mayra que era abans”, reconeix.

Doble risc

Mayra no pot tornar a Coahuila, al seu poble natal. El seu risc és molt alt. “Estem ofegats i amenaçats pels cossos de seguretat de l’Estat. La gent, més que respecte i confiança a les autoritats, els hi tenen por. Ja no saben qui és el bo ni qui és el dolent”, assegura.

A Mèxic, sis de cada deu dones ha patit violència en el seu dia a dia. Segons les dades de CIMAC, de 2002 a 2013, 184 dones periodistes van ser víctimes de violència de gènere. Només entre 2014 i 2015, aquesta xifra va ascendir a 147. Quinze d’elles van ser víctimes de feminicidi, el que suposa un doble risc per a les professionals d’aquest ofici: ser dona i ser periodista.

Tenint en compte el risc i la inseguretat que suposa tornar a Mèxic en una situació com la de la Mayra, cal preguntar-se quines raons poden existir per seguir insistint en exercir una professió com la seva. Ella té la resposta clara: “Perquè callar-se fa emmalaltir i, si parlo, com a mínim trec allò que em preocupa, el que em fa sentir impotent. De què em serviria viure cinc, deu anys, si haig de viure amb por, callada, sotmesa? Segurament parlar no els farà canviar ni tampoc es convertiran en persones honestes. Però per vergonya, podria ser que canviessin alguna cosa”. “Necessitem periodistes amb aquesta vocació de veritat. Fer periodisme és ser honestos”, afegeix.

Per a la Mayra, el periodisme es va convertir en una manera de reprendre el control de la seva vida després de trencar amb el seu matrimoni. “Em vaig fer periodista quan vaig sortir de la violència intrafamiliar en la que vivia. Vaig batallar molt per sortir del meu entorn, del matrimoni, del ‘com que ets una dona no pots ni ho mereixes’. Imagina’t ser una dona divorciada, una dona que parla. Per a la meva família va ser el pitjor que podria haver escollit”.

El periodisme li va donar una nova veu, com ella mateixa explica. “Com a dona em vaig adonar que l’eina més valuosa que tenim és el dret a ser. El dret a parlar”, afirma. Reprendre el control sobre el seu relat es va convertir en una manera de recolzar a aquells que no poden fer-ho. “Molts estant vivint el mateix que jo i fins i tot pitjor. I moltes segueixen patint cops, amenaces i fam”, conclou.

Escriure a Report.cat

Un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.