“Mai s’ha mentit tant com en els nostres dies”. Quan el filòsof Alexandre Koyré (1892 – 1964) va escriure aquesta frase no existien les xarxes socials i, ben segur, que no podria ni imaginar l’abast que podrien agafar les seves paraules en l’era digital.
Així doncs, el que mal anomenem fake news –un terme esbiaixat, ja que les notícies per essència són verídiques– no és quelcom nou i sempre ha existit. Formen part de les campanyes de desinformació dels governs o partits polítics. Ara bé, el que sí que és propi de la nostra era és que aquestes es difonen por nous canals i dispositius com són Internet, les xarxes socials i els mòbils, que han contribuït que es propaguin com la pólvora arreu del planeta. “La desinformació és la de sempre, però amplificada i sofisticada”, exposa Carme Colomina, periodista i investigadora del Cidob.
Un bon exemple del seu abast el trobem en la guerra iniciada d’Ucraïna. Bombardejos que no s’han produït, cadàvers que es mouen, fosses comunes que no existeixen, un maniquí que el fan passar per un fals mort o que el president ucraïnès, Vladimir Zelenski, consumeix cocaïna, són algunes de les informacions falses que han propagat des de Moscou o Kíev en els darrers dies a les xarxes socials.
Tots els governs, remarca l’activista digital Simona Levi, creadora d’Xnet tenen el mateix objectiu: “defensar la seva versió de la història”. Això, matisa, no és nou. “Des de sempre els governs han fet propaganda i aquesta consisteix a dir que ells són els bons i la resta són els dolents”, afirma. Així doncs, afirma, la propaganda serveix “per mostrar uns com un salvador i dibuixar l’altre com la causa de tots els mals”.
Com hem arribat fins aquí?
De fet, les desinformacions i els conflictes bèl·lics, sempre han anat agafades de la mà. “La Gàl·lia ha estat sotmesa”, escrivia Juli Cèsar en el llibre La Guerra de les Gàl·lies. Actualment, es considera que aquesta obra literària és la primera gran informació falsa, que s’ha publicat sobre un conflicte, ja que només tenim la versió del guanyador, però desconeixem com es va desenvolupar, realment, aquesta guerra més enllà de les paraules de l’emperador romà.
Adrián Huci, en el llibre Teoría e història de la propaganda (Editorial Síntesis, Madrid, 2017) relata que durant la Primera Guerra Mundial, el Regne Unit volia entrar en combat, però no tenia un exèrcit potent perquè el servei militar no era obligatori en aquest país. Per això, quan Alemanya va ocupar els Països Baixos, el govern britànic va fer córrer el rumor en els mitjans de comunicació que les tropes germàniques amputaven les mans dels infants. Això, va propiciar que milers de britànics s’allistessin a l’exèrcit i Londres entrés també a la Primera Guerra Mundial. Quan va acabar el conflicte, els periodistes que van anar als Països Baixos, no van trobar rastre dels nens amputats. Tot havia estat una nova estratègia de manipulació i persuasió del govern del Regne Unit que, actualment, es coneix com l’Atrocity propaganda. Aquesta consisteix a mostrar l’enemic com un monstre capaç de perpetrar crims atroços.
Atrocitats falses
Sens dubte, un altre exemple més recent d’Atrocity propaganda és el de Nayirah, una jove que davant del Comitè de Drets Humans del Congrés dels Estats Units va assegurar el 10 d’octubre del 1990 que havia vist com els soldats iraquians, que havien envaït Kuwait, treien els nadons de les incubadores d’un hospital en el qual era voluntària i els deixaven morir a terra. Aquest testimoni va convèncer a l’opinió pública nord-americana perquè Washington poses en marxa la primera guerra del Golf. Dos anys després, es va descobrir que la noia era filla de l’ambaixador de Kuwait als Estats Units i que el seu relat era un fals testimoni.
Si els discursos s’han anat adaptant en el temps, també ho ha fet els mitjans i/o canals a través dels quals es difon la propaganda. Si bé a l’inici es transmetia mitjançant l’art com pot ser el llibre de La guerra de les Gàl·lies o monuments arquitectònics, com els arcs de triomf, on es relataven les suposades gestes dels emperadors romans, a finals del segle XIX i començaments del XX van ser substituïts per als mitjans de comunicació i, ara, per les xarxes socials.
Josep Pulitzer (esquerra) i William Randolph Hearst, pioners de la desinformació | Foto: Wikimedia Commons
De Cuba a l’actualitat
El primer gran germen d’informacions falses en un mitjà de comunicació va ser la Guerra de Cuba a través dels diaris de William Randolph Hearst, qui va promulgar informacions falses sobre l’exèrcit espanyol que va acabar justificant que els Estats Units entressin en el conflicte. A finals del segle XIX, Hearst Joseph Pulitzer, dos magnats dels mitjans de comunicació, combatien entre ells en una guerra acarnissada per erigir-se en els diaris de referència i d’influència dins del país i, per això, buscaven incrementar el nombre de lectors. En aquest context, Hearts va crear el que avui es coneix com a premsa groga i va apostar per les desinformacions de la guerra de Cuba, que captaven l’atenció de l’audiència, tal com explica Marc Amorós a Fake News, la verdad de las noticias falsas (Editorial Plataforma, 2018).
Amb tot, qui va entendre millor el poder dels mitjans de comunicació, sense dubte, va ser el ministre de la Informació i Propaganda nazi, Joseph Goebbels, qui va emprar la ràdio i el cinema per difondre continguts elaborats d’acord amb els seus onze punts de la propaganda, molts dels quals beuen les desinformacions actuals. Així, va encunyar conceptes com el d’enemic únic a qui s’ha de combatre; el de contagi, que situa a l’oposició tots els que no pensen de la mateixa manera que un i, per tant, són una amenaça alhora que divideix entre bons o purs (nosaltres) i els dolents o atempten contra els nostres valors (els altres); el de simplificació que consisteix en sintetitzar el missatge perquè arribi a un major nombre de ciutadans; o el d’amplificació, que vol potenciar un fet anecdòtic perquè sembli que té més repercussió de la que posseeix i, per tant, convertir en veritat absoluta un fet amb poca transcendència.
A la Primera i la Segona Guerra del Golf, especialment en la darrera, la reina de la propaganda va ser la televisió amb les transmissions en directe durant 24 hores. Ambdós conflictes es van iniciar amb informacions no verídiques: el primer el fals testimoni de Nayirah; el segon que el règim de Saddam Hussein disposava d’armes de destrucció massiva, un armament que mai es va trobar després de la invasió.
El paper de les xarxes
Ara bé, el regnat no li va durar gaire a la televisió. El 2004 apareixia Facebook, el 2006, Twitter i el 2010 es van popularitzar els mòbils intel·ligents. Durant les Primaveres Àrabs (2011), Twitter va ser un vertader mitjà perquè joves de Tunísia, Líbia o Egipte denunciessin els abusos dels seus governs, cosa que va portar que la població civil europea simpatitzés amb ells i, conseqüentment, els estats europeus es veiessin obligats a retirar el seu suport als dirigents àrabs. Segons Simona Levi es va viure una cosa similar amb el 15-M a Espanya. “En aquell moment, la gent s’havia apropiat de les xarxes socials i era el nostre instrument. Els governs no havien ocupat aquest espai”, afirma.
Un fenomen semblant va succeir a la guerra de Síria, apunta Carme Colomina, especialista en desinformacions, quan assegura que en aquest conflicte és el primer cop que es va percebre “la força de les xarxes socials per saltar-se l’apagada informativa” que va imposar el règim de Bashar al-Assad. “Hi ha una part de la resistència siriana que s’organitza a través de Facebook i Twitter per intentar actuar com a fonts d’informació. Això impacta amb el periodisme i en aquells que des de fora intenten saber el què està passant a l’interior”, remarca Colomina. “Com a periodista, et posa davant del dilema de com poder comprovar o verificar la fiabilitat de les fonts que t’arriba des de les xarxes socials”, afegeix.
L’entrada de l’Estat Islàmic a la Guerra de Síria va comportar que es configuressin grans campanyes de propaganda i de desinformacions a les xarxes socials, a través de les quals va aconseguir que 30.000 joves de cent països diferents s’unissin a les seves files. En plataformes com Twitter, Facebook o blocs, van saber captar a joves europeus desarrelats dels països on havien nascut perquè, tot i ser d’allà, els tractaven com a migrants.
Eren persones que es trobaven en un moment de formació i construcció de la personalitat, que se sentien repudiades en el seu lloc d’origen i a les quals l’Estat Islàmic els va prometre un lloc on poder ser algú. A més, en el cas de les noies els hi van assegurar que tindrien una vida senzilla, en un lloc bonic i amb tot el necessari per ser mares i criar els seus fills. A banda de tenir les seves xarxes socials, prohibides a Europa, en aquest continent la seva propaganda i desinformacions arribaven a través de comptes reals de Twitter o Facebook, de joves que ja havien marxat a Síria o simpatitzants amb la causa.
Ucraïna: un pas més enllà
Si bé és cert que Colomina apunta que la dissidència siriana havia emprat les xarxes socials per denunciar els abusos del règim d’al-Assad, considera que mai s’havia arribat al nivell d’ús actual d’aquestes plataformes en un conflicte bèl·lic. “Hem fet un pas més. No només estem davant la proliferació de les xarxes socials, sinó d’un moment excepcional en la disseminació de desinformació i en la seva capacitat de penetració a la població”, exposa.
Un fet que es constata en l’Informe anual sobre tendències en reputació i gestió d’intangibles del 2018 i elaborat per Corporate Excellence i Canvas Estrategias, on es conclou que un 63% de la població mundial té dificultats per discernir entre una notícia verdadera i un rumor. Ara bé, quin paper han jugat les xarxes socials i Internet en la difusió de desinformacions?
“Si bé les mentides formen part de la nostra societat des de sempre, podem dir que Internet ha facilitat la seva creació i les xarxes socials la seva global i immediata difusió”, assegura Javier Castillo, redactor de Verificat, una plataforma catalana que contrasta desinformacions. La Guerra d’Ucraïna n’és un exemple. Només cinc dies després del seu inici, el 24 de febrer, els verificadors de tot el món van detectar més de 500 informacions falses, una xifra que es va disparar fins a les 2.000 les tres setmanes posteriors, tal com detalla un article de Verificat.
També, en aquest conflicte han irromput noves plataformes com Tik Tok, una xarxa social xinesa on l’scroll de vídeo és infinit. El setmanari nord-americà The New Yorker ha batejat el conflicte d’Ucraïna com la primera guerra del Tik Tok. Ara bé, en aquesta plataforma, assegura Colomina, s’estan barrejant vídeos reals amb altres de ficció. Posa com a exemple la difusió d’unes imatges de tropes ucraïneses que es va publicar com si fos del conflicte actual, però que, en veritat, era una pel·lícula del 2017. “Ara hi ha un component afegit, que no només som espectadors externs, vivint el conflicte a temps real, sinó que també tenim aquest dubte constant que si allò que estem presenciant és realitat o ficció”, argumenta.
Estat Islàmic es va valdre de mentides per reclutar joves europeus a la seva causa.
Imposar el relat
Aquestes desinformacions, segons els tres entrevistats, tenen un objectiu molt clar: imposar el relat de cada una de les parts per tal de convèncer a l’opinió pública tant de dins com de fora el país. En aquest sentit, des de Verificat han contrastat diverses informacions falses que han recorregut les xarxes socials des que va començar la guerra ara fa més de cent dies. Un dels redactors que s’ha encarregat d’aquesta tasca és Javier Castillo, qui apunta que des de l’inici del conflicte Rússia ha argumentat la intervenció amb tres narratives falses: que el govern ucraïnès és nazi; que els Estats Units tenen laboratories d’armes biològiques a Ucraïna, així com que la declaració d’independència de Donetsk i Luganks és legal i compleix els estàndards internacionals. Aquests relats, precisament, són els arguments que el president rus, Vladímir Putin, va emprar per justificar la invasió d’Ucraïna.
Per la seva part, Colomina explica que, dins del país, Rússia té un control absolut de la informació a través de la qual el Kremlin imposa el seu relat alhora que vol mostrar que tenen èxit en el camp de batalla. A més, Moscou busca tenir influència i suport en l’opinió pública de tercers països, com la dels països africans. Una tàctica que va tenir els seus fruits a les Nacions Unides el passat 2 de març quan l’Assemblea General d’aquesta institució va aprovar una resolució no vinculant per condemnar la invasió d’Ucraïna. Malgrat que 141 països van votar a favor, cinc ho van fer en contra (Rússia, Bielorússia, Síria, Corea del Nord i Eritrea) i uns altres 35 es van abstenir, la majoria d’Àfrica.
En el cas del govern de Kíev, assevera Colomina, les autoritats persegueixen tenir la societat mobilitzada i busquen el suport internacional. “El que veiem a Ucraïna és l’ús de les xarxes socials per crear emocionalitat per interpel·lar dins del país, però també a fora per aconseguir la solidaritat amb la causa ucraïnesa”, remarca.
Hiperconnectats i propaganda política
Una altra de les particularitats d’aquesta guerra està sent els vídeos que transmet des de les xarxes socials el president ucraïnès Vladimir Zelenski. “És excepcional la seva capacitat comunicativa”, indica Colomina. “Sap enviar els missatges que la gent necessita en cada moment, però alhora aquesta hiperconnectivitat en la qual vivim i les xarxes socials li donen un accés directe als governs de mig món o les grans organitzacions internacionals”, afegeix. Això, precisa, és un dels aprenentatges de la pandèmia, ja que durant els primers mesos de la crisi sanitària, els líders mundials van substituir la distància física per les connexions virtuals. “És el que s’anomena la diplomàcia del Zoom”, afirma.
Si bé Levi manifesta que hi ha un país que ha envaït a un altre i que Kíev té el seu dret de la legítima defensa, des del seu punt de vista, totes les parts, fins i tot els països de l’OTAN, estan emprant propaganda política basada en desinformacions. “Vivim en un moment que la política es basa en retòrica”, destaca. En aquest sentit, especifica que Ucraïna busca suport fora per obtenir armes mentre que els governs que els hi ofereixen, com Espanya, “s’han d’assegurar que la ciutadania està d’acord i dona suport a l’Estat”. D’altra banda, també perfila les diferències entre l’estil de propaganda Moscou “que és molt imperial”, mentre que la de Kíev “és més humana i propera”.
Qui difon aquestes desinformacions?
Castillo defensa que aquest conflicte no es pot veure d’una manera individual, sinó com un fenomen global. Per això, tant Ucraïna com Rússia persegueixen incidir a l’esfera internacional a través de campanyes de propaganda, que inclouen desinformacions, especialment, en el cas de Moscou. Pel que fa a Kíev busca mantenir el suport dels seus aliats, però el Kremlin va un pas més enllà. “La primera víctima de la desinformació russa és el poble rus, però també la comunitat internacional. Tracta de crear dissidència dins de la ciutadania dels seus enemics”, assegura.
En aquesta línia, Castillo apunta que la majoria de les narratives i desinformacions es creen en aparells de propaganda dels Estats, com pot ser el govern rus, i, després, els comptes o canals catalans, espanyols i globals els reprodueixen i amplifiquen el relat. De fet, Levi emfatitza que els principals creadors i inversors d’informacions falses són els mateixos Estats o els partits polítics, que volen imposar la seva pròpia narrativa.
La necessitat de contrastar
Per això, moltes de les desinformacions que corren per les xarxes socials persegueixen legitimar les tesis del govern rus per envair el país veí, com per exemple, que l’OTAN és un perill per a Moscou. Una bona mostra d’això és que a inicis del conflicte una de les primeres desinformacions que va desmentir Verificat va ser un mapa que corria per les xarxes socials amb suposades bases de l’OTAN al voltant de la frontera de Rússia, inclús Ucraïna. Segons, va poder contrastar aquest portal, aquest organisme només té bases en països membres, per la qual cosa es podria tractar de bases dels Estats Units. Amb tot, remarquen que és inexacte perquè n’hi ha en llocs com Taiwan o Kazakhstan, amb els quals la Casa Blanca no té relació.
En el cas dels perfils que transmeten desinformacions favorables al Kremlin, Castillo relata que són molt diversos i plurals. Així doncs, han identificat canals que inclouen simbologia prosoviètica “que veuen aquesta guerra en clau nostàlgica i on Rússia lluita contra el nazisme com a la Segona Guerra Mundial i contra els països occidentals com a la Guerra Freda”. Ara bé, destaca que també hi ha portals i canals de l’extrema dreta que “veuen a Putin com el defensor de les nacions i el tradicionalisme”. Així doncs, a diferència a altres qüestions com la migració, que les desinformacions venen de canals d’ultradreta, en el cas del conflicte d’Ucraïna, Castillo emfatitza que els perfils i canals difusors d’informacions falses són molt variats.
A més, des de Verificat han constatat que molts dels perfils o webs que emetien continguts falsos sobre la covid-19 i les vacunes ara ho fan en la guerra d’Ucraïna. En aquesta ocasió, el seu blanc de tir continuen sent el mateix: els laboratoris. Unes tesis que també han ajudat a alimentar mitjans russos com Sputnik i Russia Today que van publicar informacions sobre que els Estats Units haurien finançat la creació de laboratoris per crear armes biològiques a Ucraïna, uns continguts que Verificat ha pogut comprovar que són falsos. En realitat es tracta de laboratoris que serveixen per prevenir possibles amenaces biològiques. “Vam acudir a fonts fiables com l’Organització de les Nacions Unides (ONU), que ha dit en reiterades ocasions que aquestes armes biològiques no existeixen”, subratlla Castillo.
Una altra particularitat d’aquest conflicte és que moltes de les informacions falses ara circulen per Telegram. “Twitter ha tancat alguns dels principals perfils de Catalunya i Espanya que reproduïen sistemàticament desinformacions de la guerra d’Ucraïna i, per això, estan a Telegram”, precisa aquest expert.
La xarxa xinesa TikTok juga un paper important en el conflicte ucraïnès.
Crear el caos
Colomina aporta una altra tendència que s’ha donat per primera vegada en aquesta guerra: la creació per part de Rússia de falsos portals de verificació que contrasten falses informacions que mai s’han arribat a difondre. Les desinformacions que suposadament contrasten fan referència a bombardejos de Rússia a Ucraïna que no s’han produït, cosa que després quan n’hi ha un de real genera desconfiança entre la població russa. “És el súmmum de la confusió. A Ucraïna és la paradoxa del caos pel caos, de la desconfiança per la desconfiança”, ressalta Colomina, que agrega que “el que fa la desinformació no és només polaritzar-te, sinó, sobretot, sobretot, és provocar-te dubtes sobre què has de creure”.
Per la seva part, Levi exposa que les desinformacions s’han adaptat a cada època. “Com que ara està de moda la verificació em sembla molt adient uns rumors que tenen com a subjecte els verificadors. És una forma creativa. De fet, les fake news són una creació, que s’inventa de zero”, reflexiona. Ara bé, també adverteix de la seva perillositat. “Quan els nostres governs falten a la veritat, això potencia les teories de la conspiració. Si res val, llavors qualsevol cosa pot ser igual de vàlida i la veritat i la mentida pot ser el mateix”, alerta.
Davant aquesta situació de desinformació total, Colomina aconsella a la ciutadania que consulti fonts diferents. “Si veiem una informació que ens sorprèn moltíssim, que ens interpel·la i que de seguida compartiríem, potser hauríem d’intentar esbrinar qui més ha donat aquesta informació”, assenyala la investigadora del Cidob. “Si és una informació veraç, probablement, sortirà a més mitjans. Si és una cosa que només veus allà, pot ser, això, et permet posar-ho en quarantena”, prossegueix.
El paper dels reporters
Malgrat que Internet amplifiqui la difusió de les notícies falses, Levi també en ressalta les seves virtuts. Abans, argumenta, només hi havia una única font que era el que transmetia el govern des dels mitjans de comunicació. “Ara tot circula més, la veritat i la mentida. Jo prefereixo un món que pugui accedir a la veritat que no un món que només m’he de creure la propaganda dels mitjans i dels governs”, exposa.
En el llibre #Fake You (Rayo verde, 2019), coordinat per Levi, els seus autors suggereixen que per combatre les desinformacions s’ha de seguir el rastre dels diners per veure qui ha finançat la seva creació. També aposten per crear un segell de qualitat de totes les informacions, des de notícies dels mitjans de comunicació a notes de premses de partits polítics, on s’indiqui si han estat contrastades i quines fonts s’han consultat. Ara bé, en el cas específic d’Ucraïna, Levi defensa la labor dels reporters: “El periodisme sorgeix amb aquesta missió d’informar correctament i s’ha de potenciar tots els periodistes que s’estan deixant la pell a Ucraïna per informar-nos”.
També és del mateix parer Castillo. “Hi ha temes que no es poden verificar a causa de la llunyania i, per aquest motiu, cal posar en valor els companys que estan sobre terreny i els periodistes que estan posant temps i recursos per arribar on els altres no podem”, conclou.
