”Talla’m set línies del text!”, “Em falta un destacat!”, “El títol no hi cap!”, “Aquest text és massa curt!”, “El titular s’ha d’allargar!”, “Queda molt de blanc aquí, com ho resolem?”. Frases semblants a les citades planaven matí rere matí a la sala de fotocomposició del Grup Mundo.
Cada treballador de fotocomposició estava situat, cúter en mà, a una taula il·luminada que permetia veure en detall la pàgina del diari ja foto-composada, a punt d’entrar a màquines. Els meus vint anys i la il·lusió de treballar de redactora en un diari galopaven de taula en taula tallant o escrivint textos i arreglant titulars. També afegint o canviant entradetes, titolets, destacats o fotografies i tot allò que calgués per tal que cada una de les pàgines del vespertí Catalunya Express acabés el seu recorregut perfectament encaixada i polida.
D’això se li deia redactor o redactora de platines i era una mena d’ultimíssima edició. Aquesta feina va aparèixer dins l’ofici de periodista amb la linotípia i es va mantenir amb el mateix nom, però amb aspectes tècnics diferents, quan la fotocomposició va arribar als diaris. Va marxar de les nostres vides quan es van instaurar els ordinadors de taula a les redaccions.
Per més que els compaginadors comptessin amb cura els espais de text i de titulars, amb l’ajuda del tipòmetre, i els redactors, un cop a la màquina d’escriure, ens cenyíssim a les seves indicacions, el resultat no era matemàtic. Calia fer correccions o canvis als textos un cop ja estaven foto-composats i situats a la pàgina amb totes les seves columnes, filets i requadres. El més comú és que sobrés text dels articles i informacions. Si estava ben redactat era senzill, perquè anaves cap al final i no t’ho havies de pensar gaire per suprimir, encara que era aconsellable fer una lectura ràpida de tot el contingut per tallar on el text no prengués cap mal.
I si succeïa el contrari, és a dir, si restava espai en blanc, normalment m’inclinava per obrir paràgrafs, afegir un destacat o un titolet o una foto, sempre vigilant el manteniment de l’estètica del disseny establert. Fer-ho així era més ràpid que escriure cinc o deu línies de text. Perquè la rapidesa era fonamental. Anàvem amb els segons comptats per entrar a rotativa. I tant podia ser que la feina quirúrgica s’hagués de fer a una informació esportiva com a un article d’opinió d’un autor destacat. Jo marcava amb un bolígraf els talls a fer sobre el text foto-composat i immediatament el company de tallers hi passava el cúter. Ai, els tipòmetres i els cúters!, dos dels objectes que usàvem els periodistes i que s’han extraviat en el túnel del temps.
No ho he pogut comprovar al cent per cent, però per les dades que tinc, crec que he estat de les poquíssimes dones a Catalunya, sinó l’única, que he practicat l’ofici de periodista a platines. Per què? Suposo que el fet d’haver de tractar amb els companys de fotocomposició –que eren els de tallers– i aconseguir que em prenguessin seriosament i es pleguessin a les meves indicacions no era tasca fàcil. Tampoc ajudava gaire el meu aspecte d’hippie adolescent davant uns homes avesats a la feina de taller. Tot va començar quan Llàtzer Moix, redactor titular de platines al Catalunya-Express, va demanar passar a Cultura i Espectacles. A mi m’interessava molt conèixer la feina que havia vist fer al Llàtzer i vaig sol·licitar substituir-lo. Ho vaig demanar a Jaume Serrats Ollé, director del diari.
– Sabràs imposar-te amb els homes de tallers? –va ser el primer que em va preguntar.
Al cap d’una setmana ja em movia per la sala com si ho hagués practicat tota la vida.
En aquelles hores frenètiques (de set a onze del matí, perquè abans del migdia s’engegava la rotativa i a l’hora de dinar el diari ja era als quioscos), el meu nom anava ressonant des de diferents taules: “Àngela, talla aquí, Àngela, talla allà, Àngela, escriu-me un destacat…”. Tothom volia que tallés o que afegís o que resolgués el problema, i tothom tenia pressa a enllestir la pàgina perquè el temps se’ns tirava al damunt.
Les portades dels diaris són paraules majors. Per això, quan arribava el moment d’endinsar-se a la primera plana, ja quasi al final perquè les notícies d’obertura es decidien el mateix matí, Jaume Serrats baixava a fotocomposició a controlar-la. Si s’havia d’allargar o de tallar ho feia jo, però sempre sota la seva atenta mirada i comentant entre nosaltres dos les decisions a prendre.
La redacció de platines era una secció formada per poc personal dins dels diaris. Amb qui més tractava era amb el redactor en cap que tenia assignada l’etapa final de redacció del diari, que en el meu cas era Xavier Roig. I també amb el director. Això pel que feia a la qüestió professional estricta. Al Catalunya Express, com que la majoria érem joves que començàvem, es va crear un vincle que en molts casos encara continua. I allà, a platines, vaig aprendre a fer periodisme per a tota una vida.