Durant la campanya electoral al land alemany de Saxònia-Anhalt, gairebé dues de cada tres visualitzacions generades pels comptes polítics van passar per un sol perfil: el de l’ultradretà Ulrich Siegmund, candidat de l’Alternativa per Alemanya (AfD). Més de 150.000 persones seguien el seu compte de TikTok quan el partit va guanyar les eleccions en aquest land amb el 44% dels vots, el millor resultat electoral obtingut per l’extrema dreta alemanya des del nacionalsocialisme.
Dues setmanes després d’aquesta victòria sense precedents, Mecklenburg-Pomerània Occidental i l’estat federat Berlín van anar diumenge passat a les urnes en dos comicis que, sumats, dibuixen un futur prometedor per la formació ultra. Al primer land, l’AfD ha estat la força més votada, amb el 38%, més de vint punts que els comicis anteriors mentre que a Berlín són la tercera força amb un 16% dels vots i un augment de 7 punts.
Davant del desplomament de la CDU del canceller Friedrich Merz a escala nacional, l’èxit de Siegmund a TikTok no explica per si sol l’auge de l’AfD. El que permet és observar una de les claus de l’ascens de la formació ultradretana: la seva capacitat de parlar directament amb l’electorat, la d’imposar els seus propis marcs sobre el debat polític i la de presentar-se com a l’única alternativa viable al govern actual.
Però per què funciona la comunicació de l’AfD? Com aconsegueix convertir el malestar de la població amb els partits tradicionals en suport electoral? Quin paper hi juguen les xarxes socials? I què explica que una estratègia tingui tanta força en alguns territoris de l’est del país i, en canvi, trobi més reticències en una ciutat com Berlín?
Ja no s’amaguen
D’ençà que l’AfD va arribar al Bundestag el 2017, el país viu un canvi de paradigma comunicatiu. Des de ReachOut, l’organització amb seu a Berlín que ofereix assessorament per a víctimes de violència racista i política, sospiten que la tendència dels atacs per part d’organitzacions d’extrema dreta és a l’alça. No ho asseguren, però, perquè nombrosos incidents no figuren a les estadístiques oficials. El 2025, en canvi, l’entitat va documentar la xifra més alta d’atacs racistes i vinculats a l’extrema dreta des del 2019.
En els darrers anys, Samira Abbas, periodista i membre de ReachOut, ha observat una dessensibilització i “pèrdua de capacitat de reacció social” davant de la ultradreta. “L’AfD té molta confiança en el seu llenguatge i els sectors neonazis més radicals també mostren molta confiança en la seva presència pública”, denuncia. “Porten roba amb cites i símbols molt específics que s’identifiquen clarament amb missatges nazis. Ja no s’amaguen”, afegeix.
Abans del 2017, l’electorat afí a l’AfD era reticent a expressar-se públicament. Avui, però, dona entrevistes amb orgull. Segons Matthew Moore, periodista de la Deutsche Welle (DW), el canal de notícies internacional d’Alemanya, la capacitat de l’AfD per arribar a milions de persones a través de les xarxes és només una part de la seva estratègia. Moore relata que el partit també ha dedicat temps i recursos a construir presència física en petites comunitats, amb actes locals, trobades amb veïns i espais de proximitat. Una estratègia que, explica, busca que l’electorat sigui vist i senti que és escoltat. “En l’era de la hiperdigitalització, ajuda molt que un partit es consolidi com una força positiva dins la comunitat”, detalla aquest periodista. El partit ha arribat fins i tot a plantejar una estratègia específica per als pobles, amb barbacoes, festes populars i la recuperació d’antics bars com a centres comunitaris.
Ús indegut de la llibertat d’expressió
El corresponsal de la DW que ha donat cobertura al partit populista durant les eleccions de Saxònia-Anhalt, i també a les de Berlín, subratlla que “l’AfD utilitza una narrativa de victimisme molt marcada segons la qual el sistema polític els ha marginat”. Així s’ha situat sovint al centre del debat.
Justament aquí és on Marius Dilling –investigador del Centre de Recerca de Leipzig sobre Dinàmiques Globals (ReCentGlobe) i de l’Institut Else Frenkel-Brunswik de Recerca sobre la Democràcia– aplica la paradoxa de la tolerància de Karl Popper al panorama polític alemany. “El partit [AfD] reclama tolerància per a si mateix per tal de soscavar les condicions de la tolerància”, afirma. Dilling, adverteix que d’aquesta manera, converteixen qualsevol forma de defensa democràtica davant l’extrema dreta en proves addicionals de persecució.
El Brandmauer, el cordó sanitari polític creat pels partits tradicionals d’Alemanya per evitar qualsevol pacte o coalició de govern amb el partit d’extrema dreta, encara aguanta, però durant aquestes eleccions ha estat un dels temes dels quals més se n’ha parlat. Un cordó sanitari que havia de mantenir l’AfD fora de qualsevol possibilitat de govern, però que ha convertit la seva presència en una pregunta incòmoda a una ciutadania, que ha passat per anys d’obligatòria sensibilització sobre el nazisme i els seus efectes. La pregunta és; fins on es pot excloure la ultradreta del debat i, alhora, fins a quin punt se n’ha de parlar? “Des del 2017 vam dir que no havíem de donar massa atenció a aquest partit i, al final, els hem donat més atenció que a ningú”, admet Abbas.
Visibilitat gratuïta
A diferència de 1945, les campanyes electorals actuals també es juguen a les xarxes socials. Moore apunta que l’AfD “utilitza els nous mitjans per arribar directament als votants, cosa que permet marcar el debat d’una manera que no pot fer als mitjans tradicionals” mentre que alhora, genera comunitat. Aquesta estratègia ha permès convertir les seves declaracions, provocacions o polèmiques en cobertures mediàtiques sense que el partit hagi de pagar per ocupar aquests espais. És el que en comunicació es coneix com a earned media, o visibilitat guanyada.
Un estudi d’investigadors dels Estats Units i Portugal –amb la participació de la Universitat de Vermont i el grup de recerca científic Social Physics & Complexity Lab– publicat el passat gener va analitzar prop de 21.500 notícies dels principals mitjans d’Àustria, Alemanya, Irlanda, Polònia i Portugal durant les eleccions al Parlament Europeu de 2024 per concloure que la dreta radical rebia una atenció mediàtica desproporcionada respecte dels altres partits, els seus propis resultats i les seves expectatives electorals. A més, l’efecte augmentava durant les últimes setmanes de campanya, especialment a Alemanya. “Crec que els altres partits han menystingut les xarxes socials”, assegura Moore. “Els conservadors amb qui parlo ho consideren una ximpleria i creuen que està per sota del seu nivell intel·lectual”, afegeix.
Instrumentalització de la por
L’elevat cost de vida, la crisi d’habitatge, la pèrdua de confiança en el govern central, les desigualtats econòmiques que persisteixen entre l’Est i l’Oest d’Alemanya des de la reunificació, la invasió russa d’Ucraïna, el genocidi a Palestina o els efectes de la crisi climàtica són alguns conflictes que han marcat aquests comicis i que continuaran condicionant el debat polític alemany, almenys fins als següents comicis federals, previstos per a la primavera del 2029. I són, també, alguns dels ingredients del brou de cultiu per la retòrica ultradretana.
Dilling, coautor de l’estudi titulat «La síndrome autoritària com a intent de restablir el control i el seu paper mediador en l’antisemitisme i la xenofòbia a Alemanya» ha analitzat com la percepció de crisi desencadena ressentiments preexistents i impulsos autoritaris. “Quan l’economia Alemanya es veu amenaçada (almenys subjectivament), pot produir-se una desestabilització psicològica que es manifesta en l’anhel d’un lideratge fort i en l’hostilitat cap als nouvinguts, descarregant així frustració sobre els que estan per sota”, assegura. És precisament aquí on l’AfD entra en joc a l’Est amb la seva retòrica de ‘ciutadans de segona’ o amb les narratives xenòfobes i racistes, detalla aquest expert.
“L’AfD ha identificat diverses qüestions importants per als votants: l’emigració, l’economia i la política exterior –assenyala Moore– i ofereix solucions molt senzilles per a problemes complexos”. Dilling hi està d’acord: “l’objectiu no és resoldre realment les causes complexes d’aquestes pors i problemes socials; més aviat, aquests problemes es personalitzen i les minories o els adversaris polítics esdevenen el blanc d’aquestes pors”. Tots els especialistes consultats sostenen que l’AfD no argumenta en un pla racional, sinó en l’emocional i afectiu.
Discursos davant les amenaces
A Saxònia-Anhalt, per exemple, una enquesta de juliol del 2026 situava la migració entre els principals problemes per a l’electorat. El tema va ser central en la campanya de l’AfD, que defensa una “ofensiva de deportació i reemigració”. Dilling esclareix que el partit alimenta les angoixes de la ciutadania i les connecta amb un mateix culpable: qualsevol que no sigui població autòctona. Així, problemes tan diferents com el preu de la vida, el tancament d’escoles i hospitals o un transport públic deficient acaben formant part d’un mateix relat. Davant d’aquesta amenaça, l’AfD ofereix una resposta basada en el tancament nacional i ètnic.
Moore adverteix que l’AfD ha ocupat un espai únic en l’ecosistema polític alemany actual perquè s’ha abanderat del patriotisme i de l’orgull nacional. Segons aquest expert, la seva eficàcia cau en presentar-se com l’única formació que estima Alemanya i que podria fer-la millor, oferint un sentiment de pertinença i d’estabilitat en un context d’incertesa. Un discurs que per a molts, potser recorda els de les campanyes del president nord-americà Donald Trump. Per a molts altres, potser representa una amenaça real en un país com Alemanya, que té més de sis milions de treballadors estrangers, gairebé un 17% del total.
