Falten cinc setmanes per a les eleccions generals del 29 de novembre i la desinformació, tot i que encara que no ha començat la campanya electoral, ja està fent acte de presència. Només cal veure l’èxit que ha tingut el vídeo fals elaborat, des del PP, amb IA en el que apareixen diferents dirigents socialistes admetent delictes. Així doncs, els rumors, les falsedats i els relats que alimenten els dubtes arriben abans que cap candidat comenci la campanya electoral. I no només ataquen un partit, sinó que, sobretot, erosionen la confiança en la democràcia.
En els darrers anys, una sèrie de narratives electorals repeteixen el mantra del frau, de la manipulació del vot per correu o de conspiracions sobre el recompte. Uns discursos que es repeteixen perquè funcionen. No cal que siguin veritat, només que siguin fàcils de recordar i de compartir.
L’exemple més clar és el cas de Donald Trump. Després de perdre les presidencials de l’any 2020, va convertir el «vot robat» en la seva bandera política. No va ser només una mentida que va circular unes hores. Tres anys més tard, una enquesta de la Universitat de Monmouth va revelar que un terç dels nord-americans creien que el president Joe Biden havia guanyat les eleccions gràcies al frau electoral. És, doncs, una manera d’entendre la política en què qualsevol resultat advers es pot deslegitimar per no haver d’acceptar-lo.
A Europa i a Amèrica Llatina el patró es repeteix amb matisos. El missatge és que el sistema està viciat. I això no necessita proves, només desconfiança prèvia. A Espanya, per exemple, es va fer viral la mentida que a les eleccions generals de 2023 el vot per correu havia pujat un 700%. La realitat era que havia augmentat, però molt lluny d’aquesta xifra. Segons Maldita, les sol·licituds de vot per correu van assolir un rècord històric de 2.622.808 peticions, més del doble de les registrades el 2019 i lluny, per tant, de la xifra exagerada difosa en missatges virals falsos.
Tsunami de mentides
Eli Vivas, CEO de Storydata –agència de comunicació i periodisme de dades–, és tan clara com crua. «Amb la IA és tan fàcil produir un missatge, un àudio o una imatge falsa que sembli veritat, que lluitem contra un gegant», admet. Per a Vivas, el tsunami de desinformació ja no es pot aturar, i el desmentiment mai arriba a ser tan viral com la mentida prèvia.
Això no vol dir que els verificadors no serveixin. Vivas mira primer si els fact-checkers ja han revisat una notícia que li grinyola. Però només es pot verificar el més rellevant, i el volum és inabastable. A més, la normativa també té límits. L’AI Act de la UE obliga des del 2 d’agost del 2026 a indicar quan un contingut s’ha fet amb IA. Molts creadors no ho fan, i segons Vivas ja no som capaços de distingir-ho.
Per això Storydata prefereix investigar el que hi ha darrere del missatge. La CEO de Storydata parla de recollir narratives i de monitorar la maquinària dels grups ideològics que difonen desinformació a les xarxes. Es poden mapar les relacions entre grups i veure com actuen bots i trols, i com amplifiquen un discurs a través de perfils diferents.
El motiu és psicològic: un tuit ple de likes i comentaris es percep com a veritat, sigui cert o no. Els qui manipulen ho saben i munten xarxes per fabricar aquesta credibilitat. També hi ha una part previsible. En campanya se sap de què parlaran els polítics, i hi ha moltes dades obertes per comprovar si el que diuen que han fet és cert.
La transparència és, doncs, una garantia de credibilitat. Cada peça porta metodologia i fonts, i les dades es poden descarregar per comprovar-les. Vivas cita el Digital News Report, segons el qual el 76% dels enquestats assenyala la transparència com el més important a l’hora de valorar com s’expliquen les notícies. Sobre la IA com a eina, Vivas assegura que aquesta eina accelera la detecció de falsificacions, però que «sempre hi ha d’haver una verificació de la verificació», i que el check final és del periodista.
Problema europeu
Marc Vidal, president de l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC), situa el problema en un marc més ampli. Segons ell, fa gairebé deu anys que a Europa es detecten narratives pensades per desestabilitzar el projecte europeu. Les relaciona amb estudis que apunten sobretot a Rússia, i afirma que són anteriors a la guerra d’Ucraïna, que les va incrementar.
La resposta inicial de Brussel·les va ser un equip multidisciplinari que desmentia les notícies falses pels mateixos canals on circulaven, com Telegram. Va funcionar durant anys, però Vidal admet que no sap en quin estat és ara. Amb la IA, diu, els bots «ja són gairebé màquines» que amplifiquen el relat contrari.
Brussel·les va veure que desmentint no n’hi havia prou i va apostar per defensar mitjans forts i independents. D’aquí surt la Llei europea de mitjans, que busca garantir el pluralisme, la transparència de propietat i la protecció per als periodistes. Tot i això, Vidal admet que al vell continent hi ha moltes amenaces. A França, per exemple, simpatitzants d’extrema dreta han comprat mitjans de comunicació i han canviat la línia editorial d’aquests, provocant un gran rebombori a les redaccions. Alguns periodistes van acollir-se a la clàusula de consciència i van marxar. A Hongria, la premsa també està amenaçada.
El president de l’APEC reconeix que Europa arriba tard. Tot i això, segons ell, la Comissió Von der Leyen ha frenat una mica la regulació d’algoritmes i xarxes per la guerra comercial i la pressió del context trumpista. L’altre gran problema és l’opacitat: ningú sap per què un algoritme et mostra una cosa o una altra. El resultat són bombolles on cadascú només veu opinions que reforcen les seves, i això alimenta la polarització. Des de l’APEC reclamen transparència en els algoritmes, en la propietat dels mitjans i en els mecanismes. Per a Vidal, aquesta és la base de la lluita contra la desinformació.
El repte del periodisme
Tant Vivas com Vidal coincideixen que desmentir tard no és suficient. Cal anticipar-se, explicar com funciona el vot, quins controls hi ha i què és normal. I cal fer-ho en els formats on circula la mentida, perquè un desmentiment llarg i dens no pot competir amb un vídeo breu i emocional. També cal triar què mereix cobertura, perquè repetir una falsedat pot donar-li encara més vida i capacitat de viralització.
Darrere de tot plegat hi ha un problema de model. Vivas recorda que, segons el Digital News Report d’aquest any, només el 9% dels espanyols paga per informar-se. La resta s’informa cada cop més a les xarxes, on els periodistes competeixen amb influencers, pseudomitjans i resums elaborats per la IA. Si la informació de qualitat queda per a una elit, adverteix, la bretxa entre ben informats i desinformats creix. «I això és un perill per a la democràcia», conclou.
En els comicis del 29 de novembre, doncs, no està en joc només el recompte. També si hi haurà prou confiança perquè el resultat es pugui acceptar.
