No és cap secret que moltes redaccions periodístiques cada cop estan més buides. En lloc d’assumir els costos fixos d’un contracte en plantilla, molts mitjans prefereixen comptar amb freelance, segons detalla l’Informe Anual de la Professió Periodística 2024 elaborat per l’Associació de la Premsa de Madrid (APM). De fet, el 65% dels enquestats reconeix que s’ha vist forçat a ser autònom per les circumstàncies del mercat mentre que un 10% opera com a fals autònom integrat, però, a la dinàmica diària de l’empresa.
Aquesta realitat té lloc enmig d’un canvi estructural en el consum de mitjans. Segons l’edició d’aquest any del Digital News Report, l’accés a les notícies mitjançant la premsa impresa ha passat del 61% el 2013 al 21% el 2026. Unes dades que reflecteixen un canvi estructural en el consum de mitjans.
Pagaments a la baixa
Maria Jesús Tomé fa més de quinze anys que treballa com a freelance. Ha treballat per revistes com National Geographic, Marie Claire i diaris com La Vanguardia i El Periódico, a part de gestionar la seva pròpia web, Tusdestinos.net. “No podria viure només de les col·laboracions amb altres mitjans”, admet.
Tomé reconeix que per poder viure del periodisme “cal escriure molt, i no hi ha temps material per produir”, el que fa que sigui impossible elaborar una gran quantitat d’articles de qualitat i ben contrastats. Per això, Tomé manté un perfil polivalent, adaptat al vídeo i a la comunicació, i ho combina amb altres activitats.
Tot i que Tomé no voldria deixar de ser freelance per la flexibilitat que implica, reconeix que les col·laboracions cada cop es paguen pitjor. “Abans, les redaccions tenien més diners i els mitjans ingressaven molt més per publicitat. Ara ja no és així i no es poden mantenir tants sous”. “Per un article per la versió digital que abans et pagaven 120 euros, ara te’n paguen 30 o 40”, afegeix.
Un sector empetitit
Els responsables de les publicacions admeten el canvi sofert en els darrers temps. El periodista i editor Eduard Voltas –cofundador i director Pròxima Estació, un nou mitjà digital sobre Barcelona, que ha estat conseller delegat de TimeOut a Barcelona, cap de redacció d’El Temps i director de Descobrir Catalunya i Sàpiens– admet que el negoci de les revistes “ja no és el que era fa deu anys ni el que era fa vint. És més petit i, per tant, les empreses tenen menys capacitat de contractació.»
Per la seva part, Josep Maria Palau, director de la revista Viajar, assenyala que un dels motius principals d’aquest canvi és que “les publicacions digitals van començar com a canal de visibilitat, però ha acabat derivant en un mode de monetització” i detalla que, en el cas de la seva revista, hi ha un públic objectiu determinat que aposta pel paper, així que han començat a publicar sèries de monogràfics. “El paper és el repositori del prestigi”, assegura, tot i que reconeix que “si una persona pot accedir a un contingut gratuïtament per Internet, perquè hauria de pagar pel mateix en paper?”.
La fi de les vaques grasses
Seguint aquest fil, Voltas afirma que “els editors es van carregar el model de negoci amb l’aparició d’Internet”. Abans, les publicacions es compraven en el quiosc i el compte d’explotació d’un diari o d’una revista procedia en un 50% del que pagaven els lectors i en un altre 50% de la publicitat. I com que les audiències, segons Voltes, eren «massives i captives», la publicitat es pagava molt cara. “En aquesta ciutat, una pàgina de publicitat es podia vendre a 20.000 euros, mentre que avui es ven a 1.200 o 1.800 euros”, assegura.
“La cultura és un món molt precaritzat i força vocacional”, sosté Helena Morén, periodista musical i cap de redacció de la revista Enderrock, que coincideix amb Voltas, i assegura que “els anys de vaques grasses, de quan la publicitat sostenia mitjans de comunicació amb solvència, fa molts anys que han deixat d’existir”.
Noves vies de negoci
Per aquesta raó, a Viajar han explorat noves vies de negoci, com els viatges, les entregues de premis i les xerrades. Clàudia Pujol directora de Sàpiens, assegura que des de la seva publicació també impulsen aquestes noves activitats, fins al punt que han provocat canvis en la redacció de la revista. “No hem reduït la plantilla, al contrari, l’hem augmentada, perquè ara, a més de la revista, fem molts altres projectes que pivoten al voltant de la marca Sàpiens”. Pujol apunta que, a part de la revista en paper, tenen un web que actualitzen diàriament, envien un butlletí setmanal, gestionen les xarxes socials, organitzen viatges i celebren els Premis Sàpiens.
A causa de tota la reestructuració que viu el sector de les revistes, amb més freelance i nous fronts oberts, Morén reconeix que el seu rol professional a Enderrock està canviant: “M’he desplaçat a una feina més de coordinació de la redacció que de periodista pròpiament”. Per la seva part, Voltas explica que, fruit d’aquesta externalització, a Pròxima Estació “els continguts, siguin fotogràfics, videogràfics, de text, etc., arriben de moltes fonts diferents” i que, per aquest motiu, “a la revista es necessita gent treballant que sàpiga harmonitzar el que arriba, coordinar-ho i transformar-ho en un producte que agradi al lector”.
Un cost menor, una relació propera
Per a les revistes, tal com assegura Palau des de Viajar, contractar periodistes freelance és un avantatge perquè el cost per a l’empresa és menor que tenir una persona en plantilla. Voltas coincideix: “Si pots oferir els continguts que demana el lector, amb cinc periodistes contractats i vint col·laboradors, faràs això en comptes de contractar a vint-i-cinc periodistes. Ho preferiràs com a editor i empresari”.
A més, segons el director de Pròxima Estació, d’aquesta manera es pot trobar l’expertesa dels temes que es volen tractar. “És impossible tenir dins de la redacció gent que sàpiga de tot. Per a mi és una obligació fer-ho d’aquesta manera”, detalla. “Si he de parlar d’un tema immobiliari o de turisme buscaré periodistes que en sàpiguen”, afegeix.
Tot i això, treballar amb freelance, també té desavantatges. En el cas de Viajar, com que compten amb col·laboradors molt diversos, han de posar èmfasi en l’estil d’escriptura perquè hi hagi una coherència i no es perdi la manera de redactar que els caracteritza.
I tot i que sovint els freelance no treballen des de les redaccions, les revistes han de gestionar les barreres de la comunicació a distància. Per Morén, “la cohesió d’equip es fa igualment” amb els redactors freelance. “Hi ha maneres de trobar-se amb els col·laboradors que volen participar d’esdeveniments que fa el mitjà”, explica. Així i tot, admet que això no és com coincidir “en el dia a dia”.
“Per a nosaltres, els freelance no són simplement persones a qui encarreguem una peça i prou. Intentem que formin part del projecte, que hi hagi contacte amb la redacció, debat i intercanvi d’idees”, detalla Pujol. “Al final, una revista no és només un producte, és també una comunitat de persones que comparteixen interessos i experiències”, conclou.
