El crim ha deixat de ser només notícia per convertir-se en un dels grans fenòmens culturals del moment. Documentals, sèries de ficció, pòdcasts i llibres inspirats en assassinats reals acumulen milions d’espectadors i lideren les plataformes de continguts.
Lluny de ser una moda passatgera, el true crime manté la seva expansió a Catalunya i Espanya i afronta una nova temporada televisiva amb nous projectes que confirmen l’interès creixent per les històries criminals reals. Entre les estrenes més esperades hi ha Criminopatía, l’adaptació del popular pòdcast de Clara Tiscar que Netflix està transformant en una sèrie documental sobre alguns dels crims més impactants del país. Aquest projecte exemplifica una de les tendències actuals del gènere: el salt dels formats sonors a les grans plataformes audiovisuals i la hibridació entre periodisme d’investigació, narració documental i entreteniment.
En els darrers anys, trobem molts exemples. Entre els més destacats hi ha El caso Alcàsser (Netflix, 2019), sobre l’assassinat de les tres adolescents valencianes; Crims (3Cat, des del 2020), dirigida per Carles Porta i centrada en crims reals ocorreguts a Catalunya; El crim de la Guàrdia Urbana (3Cat, 2021, també disponible a Movistar Plus+), sobre l’assassinat de Pedro Rodríguez al pantà de Foix; Angi: Crimen y mentira (Netflix, 2025), dedicada al conegut cas d’Angi o 800 metros (Netflix, 2022), que reconstrueix els atemptats del 17-A a Barcelona i Cambrils. Sobre aquests fets també s’ha estrenat al cinema aquest setembre el thriller Cronos, tot i que se centra en la gestió policial d’aquells atemptats.
Però aquesta popularitat també ha posat sobre la taula un debat cada vegada més intens: on acaba el dret a informar i on comença l’explotació del sofriment de les víctimes?
La pregunta no és menor. Cada nova producció basada en un crim real torna a obrir ferides que semblaven tancades, reactiva el debat públic i torna a situar sota els focus víctimes, familiars i condemnats. El que per al públic és una història captivadora, per a moltes famílies representa reviure una tragèdia que mai no ha deixat de formar part de la seva vida.
Del succés al fenomen cultural
Els successos sempre han despertat interès. La crònica negra forma part de la història del periodisme des dels seus orígens. La diferència és que avui els crims ja no s’expliquen només quan es produeixen. Les plataformes digitals els recuperen anys després i els converteixen en relats seriats, amb recursos propis de la ficció, que tornen a ocupar portades i converses a les xarxes socials.
L’atracció pels crims reals respon a múltiples factors. Hi ha qui hi busca entendre la ment dels assassins, qui intenta reconstruir els errors de la investigació o qui simplement se sent atret per històries mòrbides. Aquest interès, però, també alimenta una indústria que competeix per captar audiències cada vegada més grans i que pot difuminar la frontera entre informació i espectacle.
Els casos de la Guàrdia Urbana o el de Gabriel Cruz són dos exemples paradigmàtics. Tots dos van generar una enorme repercussió mediàtica quan van succeir, però van tornar a convertir-se en notícia anys més tard arran de documentals, sèries o projectes audiovisuals anunciats per plataformes d’streaming. El crim, així, deixa de ser un fet puntual per convertir-se en un producte cultural amb una llarga vida comercial.
Per què ens agrada tant el true crime?
Hi ha poques etiquetes tan seductores com un «basat en fets reals». Bona part de l’èxit del true crime rau precisament en aquesta promesa d’autenticitat: saber que allò va passar de debò genera un impacte emocional que la ficció difícilment iguala. Els experts apunten que aquest gènere satisfà diverses pulsions alhora. D’una banda, la curiositat per entendre què porta una persona a matar i com actuen els investigadors; de l’altra, la possibilitat d’experimentar la por des d’un entorn segur, igual que passa en una muntanya russa.
A més, els relats de crims reals combinen la tensió narrativa pròpia de la ficció amb la credibilitat dels fets documentats, una fórmula que resulta especialment addictiva. Però aquesta fascinació també té una cara menys amable: l’interès pel costat més fosc de la naturalesa humana pot derivar fàcilment en morbositat, sobretot quan la reconstrucció dels fets prioritza l’espectacle per damunt del context o del respecte a les víctimes.
Reviure, de nou, uns fets traumàtics
Cada vegada que un cas torna a l’actualitat també es reactiva el dolor de les víctimes. Aquest és un dels principals advertiments de la investigació Tratamiento ético-periodístico del true crime en la prensa española: los casos Guardia Urbana y Nemo de Maria Fitó-Carreras i Núria Roca-Trenchs, de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC), que analitza fins a quin punt la premsa espanyola respecta els principis ètics quan informa sobre casos vinculats al true crime. Concretament, l’estudi analitza l’impacte que aquestes produccions tenen en l’enfocament de la premsa a partir de l’estrena o anunci de les adaptacions.
Les autores recorden que la revictimització no només afecta les víctimes directes, sinó també els seus familiars i l’entorn més proper. Cada nou documental, cada entrevista o cada notícia obliga moltes persones a reviure uns fets traumàtics davant d’una audiència massiva.
El cas de Gabriel Cruz és especialment significatiu. La seva mare va emprendre una batalla pública per impedir que es produís una sèrie sobre l’assassinat del seu fill, argumentant que ningú no havia demanat el consentiment de la família i que el projecte només servia per convertir una tragèdia en entreteniment.
Pràctiques preocupants
Per analitzar aquesta realitat, les investigadores van estudiar fins a cent quaranta peces publicades als principals diaris generalistes espanyols sobre els casos de la Guàrdia Urbana i Gabriel Cruz. La conclusió és ambivalent. La bona notícia és que, en termes generals, la premsa compleix majoritàriament els principis deontològics i manté uns estàndards professionals acceptables.
Tanmateix, això no impedeix detectar pràctiques preocupants. El principal problema apareix en la manera de presentar les informacions. Els titulars recorren sovint a fórmules impactants, expressions emotives o detalls de la vida privada dels protagonistes per despertar la curiositat del lector. El resultat és que, encara que el cos de la informació sigui rigorós, l’entrada al text sovint busca l’impacte emocional.
L’estudi també constata una exposició reiterada de les víctimes. En el cas de Gabriel Cruz, pràcticament totes les peces analitzades identificaven el menor pel seu nom o sobrenom, malgrat que la protecció de la identitat dels menors és un dels principis recollits en el Codi deontològic dels periodistes catalans. Igualment, les investigadores observen que, en alguns casos, es dona més rellevància a aspectes personals dels protagonistes que no pas al valor informatiu dels fets.
“Des d’un punt de vista ètic, hauríem de pensar que, com més vulnerable és la víctima i més gran és l’exposició mediàtica a la qual se la sotmet, més precaucions s’haurien de prendre per protegir la privacitat de la víctima i del seu entorn”, afirma Maria Fitó-Carreras.
Titulars morbosos
En l’ecosistema digital, el titular s’ha convertit en una peça decisiva. Sovint és l’únic element que molts lectors consumeixen abans de decidir si entren o no a la notícia. Aquesta realitat ha impulsat l’ús del pescaclics: titulars construïts per generar sorpresa, indignació o curiositat que, al seu torn, aconsegueixin trànsit web.
Segons l’estudi, aquesta és una de les principals escletxes ètiques detectades. La competència per captar clics i audiència acaba afavorint un llenguatge més emocional, més espectacular i, a vegades més proper al màrqueting que al periodisme. El risc és que el focus es desplaci del valor informatiu cap al rendiment comercial de la notícia.
“Quan un titular es vol fer atractiu explicant un detall íntim de la víctima, s’insereix una frase dramàtica o s’explica un fet escabrós, es converteix en el centre del relat perquè així s’aconsegueixen més clics. No obstant, recordem que el punt 4 del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, alerta que l’ús sistemàtic de titulars enganyosos compromet la qualitat de la informació i vulnera el dret de la ciutadania a rebre continguts rigorosos”, recorda Núria Roca-Trenchs.
On són els límits?
El debat sobre el true crime va molt més enllà d’un gènere audiovisual. Interpel·la directament el paper dels mitjans de comunicació en una societat on les plataformes digitals competeixen constantment per retenir l’atenció dels usuaris.
La investigació conclou que el periodisme continua respectant, en general, els seus principis ètics, però també adverteix que el sensacionalisme continua apareixent, especialment en els titulars i en la construcció del relat. En definitiva, el repte no és decidir si els crims s’han d’explicar o no, sinó com s’expliquen. Informar és una obligació democràtica; convertir el sofriment en espectacle és una decisió editorial. I és precisament en aquesta frontera, sovint difusa, on el periodisme es juga bona part de la seva credibilitat.
“Quan el true crime tendeix al sensacionalisme i a l’espectacularització, no només perjudica les víctimes i al seu entorn més proper, sinó que altera el valor periodístic de la història i debilita el rigor de la informació”, assegura Núria Roca-Trenchs.
Per això, cada vegada més investigadors i professionals defensen que el valor del true crime no hauria de ser només respondre a la pregunta «com va passar?», sinó també «per què va passar?» i què podem aprendre’n com a societat.
Darrere de cada història hi ha víctimes i famílies per a qui el dolor no acaba quan arriben els crèdits. Explicar-les amb rigor significa entendre que no tot allò que pot convertir-se en entreteniment ha de ser consumit com a tal.
