Digue’m com t’informes i et diré què votes

El Baròmetre d’Opinió Política del CEO dibuixa les afinitats entre electorats, mitjans i canals d’informació

L’opció electoral sovint està vinculada la dieta mediàtica dels ciutadans. Foto: Canva / Selimaksan

TV3, La 1 o Antena 3. Catalunya Ràdio, RAC1 o la SER. La Vanguardia, l’Ara o El País. Triar un mitjà no determina el vot, però les preferències informatives dels catalans ofereixen pistes sobre les seves inclinacions polítiques. Els electorats arriben a les eleccions amb referents compartits i diferències que, en alguns casos, són molt marcades.

Deu anys després de plantejar aquesta relació en aquest mateix mitjà, l’anàlisi de les microdades del segon Baròmetre d’Opinió Política del CEO del 2026 permet revisitar-la. Algunes de les conclusions és que la televisió dibuixa grans contrastos entre partits, que la premsa ofereix punts de trobada i que les xarxes diferencien fins i tot electorats políticament pròxims. No hi ha, doncs, una correspondència perfecta entre un mitjà i una papereta, però tampoc una distribució indiferent a les preferències polítiques.

El comandament a distància dona pistes

La televisió és, sense cap mena de dubte, el mitjà que marca una bretxa més gran entre opcions ideològiques i nacionals. Així, TV3 és el canal habitual d’informatius assenyalat pel 76% dels qui declaren que votarien Junts, el 72,5% dels qui optarien per la CUP i el 61,3% dels electors d’ERC. Molt diferent és entre els votants del PSC, ja que el percentatge baixa al 28,4% mentre que entre els del PP i Vox és del 12,2% en ambdós casos.

L’electorat socialista té La 1 com a primera preferència, amb un 33,2%. Antena 3, en canvi, és el canal més assenyalat entre els electors del PP i Vox. Dues opcions polítiques diferents –que, tot i això, semblen condemnades a entendre’s si volen governar– comparteixen, així doncs, un primer referent televisiu, encara que la seva relació amb altres canals informatius sigui ben diferent.

La llengua ajuda a interpretar aquestes preferències, però no les resumeix. Entre les persones que consideren el català la seva llengua pròpia, TV3 és majoritària tant a l’esquerra com al centre i a la dreta. Dins d’aquest mateix grup lingüístic, però, la trien el 84,6% dels electors de Junts, el 76,2% dels d’ERC i el 57,9% dels del PSC. Les afinitats lingüístiques i polítiques, doncs, se superposen.

A la ràdio, referents diferents

Les emissores de ràdio reforcen algunes coincidències. RAC1 és la ràdio habitual d’informatius assenyalada pel 32% dels electors de Junts i el 27% dels d’ERC. Catalunya Ràdio presenta un pes semblant en tots dos electorats, entorn del 17%. Entre els de la CUP, en canvi, Catalunya Ràdio passa per davant de RAC1.

En canvi, la SER és la primera emissora assenyalada entre els electors del PSC, amb un 15,1%, mentre que entre els del PP destaca la COPE, amb un 13%. Així, doncs, la ràdio, amb unes audiències més reduïdes, marca una tendència similar, però no tan pronunciada com sí que passa amb la televisió. Cal tenir en compte, però, que al voltant del 30% dels catalans no s’informa per la ràdio i que gairebé el 19% dels enquestats afirmen no escoltar-la en absolut.

La Vanguardia, una coincidència entre electorats

Si la televisió mostra distàncies evidents, la premsa introdueix un contrapunt. Sumant les edicions catalana i castellana, La Vanguardia és assenyalada com el diari llegit amb més freqüència pel 19,1% dels electors del PP, el 17,6% dels del PSC, el 17,2% dels d’ERC i el 15,4% dels de Junts.

És una marca compartida per grups que prefereixen televisions diferents. Però la coincidència també té matisos. Així, els electors populars assenyalen sobretot l’edició castellana de La Vanguardia mentre que els republicans, la catalana.


Altres capçaleres dibuixen contrastos. L’Ara té una presència semblant entre els electors d’ERC i Junts, mentre que El Periódico, sumant les dues edicions, és assenyalat per l’11,4% dels electors del PSC, molt per sobre del 2,9% dels de Junts.

La proximitat també hi intervé: a la província de Lleida, el 30,3% dels entrevistats assenyala el rotatiu Segre com el diari llegit amb més freqüència. Per tant, les preferències de capçalera no es poden interpretar només a través de l’eix ideològic o nacional, ja que el territori també aporta referents propis.

Desinterès no significa desconnexió

Abans de preguntar quin mitjà tria cada electorat, convé observar quina relació manté amb la informació política. L’interès declarat, el seguiment per diferents canals i la conversa amb altres persones no es distribueixen igual entre tots els grups.

Així, entre els electors d’ERC i Junts, per exemple, el percentatge de molt o bastant interès és pràcticament idèntic, entorn del 59%. Però això no es tradueix en la mateixa combinació de canals: Junts presenta més seguiment televisiu i de premsa; ERC, més seguiment per xarxes.


La distància respecte dels partits tampoc no implica quedar al marge de la informació. Entre els qui no saben què votarien, el 53% segueix política per televisió almenys tres dies per setmana. Entre els qui declaren que no votarien, el percentatge arriba al 54,3%, malgrat que només una quarta part manifesta molt o bastant interès polític.

La coincidència entre poc interès i seguiment informatiu també es pot observar directament: el 50,6% de les persones que declaren poc o gens interès polític segueixen informació política per televisió almenys tres dies per setmana. No sabem si busquen expressament aquests continguts o se’ls troben, però el desinterès no equival a una desconnexió completa.

Compartir informatiu no és compartir dieta

El contrast entre PP i Vox il·lustra per què no n’hi ha prou amb identificar una cadena preferida. Tot i compartir Antena 3 com a primer referent televisiu, els seus electorats mostren combinacions diferents. Entre els electors populars, el 71% segueix política sovint per televisió i el 38,2% per xarxes. Entre els de Vox, en canvi, les proporcions són del 56,7% i el 71,3%, respectivament.

L’edat hi està, però, relacionada: els electors de Vox són més joves. Però la diferència també apareix dins d’algunes franges comparables. Entre els 35 i els 49 anys, el seguiment freqüent per xarxes arriba al 73,3% entre els electors de Vox i al 42,3% entre els del PP.


Les xarxes no pertanyen, però, a una única família política: el seguiment freqüent també és elevat entre els electors de Sumar i la CUP. Queda clar que compartir canal no significa compartir continguts ni comptes de referència.

Les plataformes principals aporten un altre matís. Instagram és la més assenyalada en els set electorats representats a les taules. TikTok, en canvi, té més presència entre els de Vox: el 15,9% l’assenyala com a via principal d’informació política, davant del 3,8% dels del PP. La pregunta identifica la plataforma principal, no totes les utilitzades.

Digue’m com t’informes i tindré pistes sobre què votaràs. Però es tracta de pistes, no d’una papereta anticipada. El CEO mostra electorats que comparteixen marques, difereixen en canals i combinen afinitats polítiques, lingüístiques i generacionals. No demostra que un mitjà fabriqui un votant. Sí que indica, però, que no tothom arriba a les urnes havent mirat, escoltat i llegit el mateix.

Nota metodològica

Anàlisi descriptiva de les microdades del segon Baròmetre d’Opinió Política del CEO, d’octubre de 2026. Els percentatges utilitzen les respostes vàlides de cada encreuament. «Seguiment freqüent» significa tres dies per setmana o més. La premsa inclou paper i digital. Les visualitzacions s’han elaborat sense ponderació activada.

Comparteix la notícia