Montserrat Minobis, de qui l’11 de maig es compleixen cinc anys de la seva mort, va ser una periodista capdavantera que va obrir molts camins a la ràdio en català, al feminisme i al periodisme. Nascuda a Figueres el 1942, va començar a l’emissora del bisbat Ràdio Popular de Figueres l’any 1961 i, en plena dictadura franquista, va fer ràdio en català, com ella va explicar en una entrevista realitzada per Bersabé Garcia pel projecte Dones a les ones. “Teníem la possibilitat de fer un petit informatiu diari de caire local i comarcal. I barrejàvem sempre les dues llengües. La poesia també, normalment, sempre era en català…”. Aquesta escletxa lingüística era possible pel fet que l’església va fer costat al Règim i gaudia d’alguns privilegis.

La ràdio va ser el vincle principal amb la professió de periodista per Montserrat Minobis. A Radio España –a propòsit del Primer Congrés de Cultura Catalana que va tenir lloc entre 1975 i 1979–, ella es va responsabilitzar de la comissió de cultura, va aconseguir que l’emissora de la Rambla, on no es deia ni un mot en català, li deixessin presentar, juntament amb Enric Frigola, el que assegurava que “va ser el primer informatiu en català fet des d’una emissora de gran abast”. Es deia Aquí Catalunya, s’emetia a les vuit del vespre i va tenir una durada de tres anys, tot i que Minobis el va copresentar la meitat del temps perquè va canviar d’emissora per anar a Radio Peninsular.

Idees que molestaven

L’any 1977, Minobis també va ser la primera a parlar sobre ecologia a la ràdio, quan ja s’havia incorporat a Ràdio 4 fent programes per Radio Peninsular i Radio Nacional. En aquesta empresa pública va conduir molts espais, com Catalunya pam a pam i Barcelona, ciutat oberta, programa pel qual el 1986 va rebre el premi Ciutat de Barcelona.

Va ser una dona amb inquietuds culturals i polítiques que va posar en pràctica al llarg de la seva vida. De jove es va vincular a Unió Democràtica de Catalunya i ja en democràcia va formar part d’Iniciativa per Catalunya.

Als anys setanta va participar activament en la comissió organitzadora del primer Congrés de Periodistes Catalans, perquè ella era sempre als llocs on calia mostrar que les dones també hi eren; també va formar part del Sindicat de Periodistes, i no va faltar als espais reivindicatius de la professió, del feminisme i de la cultura catalana. Per això, mantenir les idees, malgrat les conjuntures polítiques i els prejudicis de l’època, va representar-li una lluita constant, com ella mateixa explicava: “No ho he tingut fàcil perquè era feminista i a més a més feia política, per tant, aquests ressentiments que hi havia, allò de sentir-te, no discriminada, perquè no m’he sentit discriminada, però, en canvi, sentia que molesta una dona amb idees pròpies”.

Montserrat Minobis en un reportatge a la Fira del llibre per TVE | Foto: cedida

Militància feminista

El feminisme va ser un dels eixos de la seva praxi política i professional. En aquest sentit, va ser una de les veus de les Jornades Catalanes de la Dones de 1976, i va ser la principal impulsora i fundadora de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya el 1992. També va participar en multitud de jornades, simpòsiums i tota mena d’iniciatives de militància feminista. El 1993, juntament amb altres companyes de l’ADPC, va crear la Xarxa Europea de Dones Periodistes, des de la qual van dur a terme projectes de divulgació europea, com el programa de ràdio 12 estels. Més endavant, el 2007, es va vincular a la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere, de la que, entre 2016 al 2019, va ser-ne co-cordinadora.

La seva activitat periodística, a més, va abastar els mitjans escrits col·laborant en moltes capçaleres, com Serra d’Or, Oriflama, Hora Nova, Avui, la Hoja del Lunes. També va treballar a TVE on, des de Sant Cugat, va conduir i presentar programes culturals. “Vaig fer tots els papers de l’auca a Sant Cugat fent l’informatiu, reportatges, un espai de cultura, de llibres. Amb el Lluís Quinqué, vam fer L’Odissea!, que va ser molt gratificant”, recordava Minobis en recordar el seu pas per televisió.

A partir d’un conflicte amb RNE, va decidir acollir-se a la jubilació anticipada i davant de l’espai temps que li quedava, va muntar una candidatura de dones per la junta del Col·legi de Periodistes. No la va guanyar, però va rebre molts vots i això va engrescar-la a fundar, l’any 1992, l’Associació de Dones Periodistes, que presideix fins que l’any 2000 en unes noves eleccions finalment va ser escollida degana del Col·legi de Periodistes, convertint-se en la primera dona que representava la professió periodística. L’any 2004 va ser nomenada directora de Catalunya Ràdio, fins ara l’única que ha assolit aquest càrrec.

Una pionera, doncs, en molts camps: en l’ús del català als mitjans, ocupant espais i càrrecs dels que fins aleshores les dones n’havien estat absents, al feminisme, treballant amb perspectiva de gènere i per la igualtat, però sobretot cal reconèixer a Montserrat Minobis la seva capacitat de vincular i entreteixir les seves militàncies a una manera de fer política amb fidelitat al país, a la democràcia i a la justícia.