La crisi climàtica només irromp als mitjans quan l’impacte la fa impossible d’ignorar. Ho ha estat aquests dies amb una onada de calor tòrrida que ha esmicolat rècords a Europa, però també va fer-ho, dos anys enrere, amb la DANA a València. Paradoxalment, mentre els fenòmens climàtics extrems es multipliquen i l’interès social es manté alt, la cobertura mediàtica disminueix. Segons el Media and Climate Change Observatory, la informació climàtica porta quatre anys consecutius de retrocés a escala global.

Davant la urgència del fenomen i la inacció global per aturar-lo, en què falla el periodisme? Com comunicar el col·lapse ecològic? Quines estratègies funcionen millor per generar l’interès que es mereix entre les audiències?

L’autèntica magnitud del problema

“La crisi climàtica és deu mil vegades pitjor del que s’està comunicant”, assegura Juan Bordera Romá, periodista, guionista i diputat a les Corts Valencianes. El 2021 va publicar El final de las estaciones, un llibre en col·laboració amb els científics i divulgadors Antonio Turiel i Fernando Valladares. Durant el procés de documentació van concloure que, mentre les evidències científiques alerten d’una emergència creixent, els relats són molt més moderats.

Aquest periodista cita la historiadora científica Naomi Oreskes i la seva expressió ‘erring on the side of least drama’ (‘errant al costat del mínim drama’) que adverteix es subestimen les projeccions més greus al voltant del canvi climàtic per no ser acusats d’alarmistes. En aquest sentit, Bordera adverteix que “la comunitat científica i l’acadèmia s’equivoquen sistemàticament cap a l’optimisme”. Per combatre aquesta tendència, mitjans com The Guardian han modificat la seva guia d’estil per prioritzar termes com “emergència”, “crisi” o “col·lapse” davant de “canvi” climàtic.

La ciència i l’acadèmia, però, no són les úniques censurades. El 2021, la responsable de comunicació del Laboratori per la Justícia Ambiental i Climàtica (LabJAC) de la Universidad Iberoamericana de Mèxic, Laura Yaniz Estrada, va impulsar la campanya ‘Presentes’, on es van analitzar els algoritmes de xarxes socials sobre crisi climàtica amb audiències de Mèxic, Xile i Colòmbia.

“Vam descobrir que [els algoritmes] penalitzen algunes de les paraules clau associades a la crisi climàtica i la justícia social”, explica Yaniz. “Per dir ‘emergència climàtica’ havíem d’escriure ‘context actual ambiental’, i canviàvem ‘canvi climàtic’ per ‘els canvis que viu el planeta’. Només així aconseguíem passar els algoritmes”, afegeix. La restricció de determinades paraules a l’espai digital condiciona tant la manera de comunicar aquests temes com la seva arribada a les audiències, especialment entre les més joves.

Una enquesta del 2022 del diari Ara va revelar que la major part dels lectors està preocupat per la crisi climàtica i vol més informació, però aquest interès contrasta amb dades de clics i lectures. Per revertir-ho, Sònia Sánchez, periodista de la secció d’Internacional del diari i especialitzada en medi ambient i emergència climàtica, exhorta “que les redaccions adoptin una mirada climàtica transversal”.

La transversalitat s’inclou des del 2024 entre les primeres recomanacions de narració de crisi ecològica pels mitjans de Catalunya en un estudi elaborat per Elisenda Forés i Català, periodista especialitzada en justícia ecològica, amb el suport del Consell de la Informació de Catalunya (CIC). “És importantíssim que els mitjans no depenguin d’empreses que estan generant la crisi ecològica”, aconsella l’autora.

“El que s’explica és una extinció massiva i un canvi d’era geològica; és una crisi de la humanitat”, adverteix Forés.

Els límits del planeta

“Sona molt catastrofista, però sovint oblidem que és gravíssim el que vivim cada dia i de manera relativament silenciosa, perquè al Nord Global continuem mantenint una qualitat de vida molt elevada”, afirma Forés. Juan Bordera coincideix amb aquest punt. “Hi ha una història colonial al darrere, perquè com que a Europa no afecta tant directament, no se’n parla tant”, assegura.

Yaniz, qüestiona com el Nord Global –responsable en major part de la crisi– presenta el que passa al Sud Global, més afectat pels impactes. Segons ella, bona part de la cobertura tendeix a la victimització, l’exotització o el paternalisme. Considera que Llatinoamèrica està infrarepresentada als relats sobre la crisi climàtica europeus. Aquesta lògica, assenyala Yaniz, “dificulta una conversa entre iguals i perpetua formes de pensament colonials que sovint menystenen els coneixements i les solucions desenvolupades per comunitats locals i pobles indígenes”.

En conjunt, i més enllà d’aquests matisos, els quatre experts qüestionen el marc del creixement com a horitzó únic, fins i tot el ‘sostenible’. El debat que haurien de reflectir els mitjans, asseguren, ja no se situa en la diagnosi d’una crisi, sinó en la disputa sobre els límits del planeta i les possibilitats de supervivència de les espècies. Segons Forés, “la crisi ecològica és la falta de justícia social i en termes de biosfera, d’especisme. És un tema de col·locar qui està per damunt de qui”.

A partir de la seva experiència a l’Oxford Climate Network, Sánchez explica que va promocionar a l’Ara una dinàmica de treball inspirada en els anomenats climate hubs: espais de coordinació entre periodistes especialitzades per compartir informació, detectar temes emergents i construir una mirada estratègica i de llarg termini sobre l’emergència. “A totes les seccions, fins i tot a Esports, es poden fer temes interessants vinculats amb la crisi climàtica”, assegura. Tanmateix, subratlla que aquest enfocament només es pot consolidar si també compta amb suport de les direccions de les redaccions, des dels editors fins a la línia editorial.

Connectar-ho amb la vida quotidiana

Amb dades de la Comissió Europea, el 93% de la població considera la crisi climàtica un problema greu, però més del 70% no connecta amb la informació que rep. Potser perquè “les audiències no són homogènies”, aclareix Forés, que cita l’estudi Las ocho Españas ante el cambio climático, segons el qual a l’Estat espanyol s’han detectat almenys vuit perfils diferents d’audiència diferents en qüestions climàtiques. Donada la diversitat dels lectors, “cal buscar estratègies per fer arribar informació que és d’interès públic”, apunta Sánchez. En aquesta línia, Bordera apel·la a la comèdia: “parlo del final del món, però faig riure a la gent”.

Tots els especialistes consultats concorden en la importància de la cobertura climàtica local. Històries, descriu Yaniz, “que narren com canvia el camp, la qualitat de l’aire, que demostren la manca d’infraestructures”. Imatges que sovint, lamenta Forés, són difícils de representar, tret que els impactes siguin molt catastròfics. Per això els mitjans solen recórrer a imatges d’arxiu o simbòliques. A Catalunya, “no és el mateix explicar la pujada de temperatures amb una imatge del desgel de l’Àrtic que amb una foto del pantà de Sau sec”, afirma.

La qüestió no és simplificar la realitat, sinó acostar-la a la vida de les persones. Forés ho il·lustra amb el cas de l’empresa Nestlé després que Greenpence l’acusés en una campanya mundial d’utilitzar oli de palma provinent de proveïdors acusats de destruir selves tropicals d’Indonèsia i d’amenaçar als orangutans. Greenpece va centrar les seves protestes en la xocolatina Kit Kat i al final, fruit de les queixes de la societat civil, Nestlé es va veure obligada a canviar la seva producció. “Encara som a temps –apunta Bordera– de construir una consciència social i subjectes polítics.” Sánchez hi coincideix: “S’ha de posar el focus en quines polítiques s’estan fent i quines s’haurien de fer, i impulsar canvis a tots els nivells”.