Oh capità, el meu capità! Així comença un dels poemes més cèlebres de Walt Whitman, un dels poetes més influents dels Estats Units que aquest any celebra el 200 aniversari del seu naixement (el maig de 1819). Encara que la poesia sigui l’àmbit en què es va fer mundialment famós, el que molta gent no sap és que aquest autodidacte nascut el 1819 a West Hills, Nova York, va començar la seva carrera com a periodista.
El 1838 va editar el setmanari Huntington Long Island i dos anys més tard va fer el salt cap a Manhattan, on va treballar com a periodista per al Broadway Journal, on escrivia ressenyes de teatre i òpera, cròniques del dia a dia, partits de beisbol i relats curts. Durant els següents anys també va escriure per altres mitjans de comunicació com el Long Island Star i va ser editor al Daily Eagle i el Freeman Brooklyn. En aquestes publicacions ja es podien veure les marques del seu estil característic, amb els anomenats whitmanismes, és a dir, la utilització de paraules inventades, així com els seus escrits que comptaven amb un marcat compromís social. Els seus àmbits d’interès anaven des de l’abolició de l’esclavitud i la pena de mort, passant per la millora dels salaris i dels drets socials.
Però, quina mena de periodisme es feia a mitjans del 1800? David Vidal, director del Màster de Periodisme Literari de la UAB, aclareix que en aquella època el periodisme “no s’assemblava gens al d’ara ni existia com a tal”. En aquell moment, les persones que escrivien als diaris eren les que tenien vocació d’escriure. “Encara no hi havia una professió constituïda com a tal, amb els criteris periodístics que avui coneixem”, explica. Això arribaria uns anys més tard amb l’aparició de la premsa industrial i els negocis de Joseph Pulitzer i William Randolph Hearst.
Però el cas és que quan Whitman treballava al diari encara no es diferenciava del tot entre la informació i l’opinió, igual que tampoc havien arribat les novetats tecnològiques com la fotografia, el gravat o les impressions de qualitat. D’aquella època és famosa la història del reportatge que es va inventar Edgar Allan Poe al New York Sun, que va exhaurir exemplars explicant la gesta de vuit homes que van sobrevolar en globus des de Londres fins a Nova York en tan sols 75 hores. Com poder fiar-se de la fertilitat creativa de molts dels escriptors que aleshores es trobaven a les redaccions dels diaris?
Poesia d’actualitat
Tot i això, Vidal considera que Whitman sí que estava més a prop del que es coneix com el periodisme modern, perquè anava als llocs i explorava la realitat. Fins i tot es considera un innovador en tots els gèneres. I un gènere amb el qual va traspassar les línies va ser amb la poesia. El 1855 Whitman va publicar Fulles d’herba, un volum amb les seves poesies que aniria refent i ampliant al llarg de tota la seva vida. D’aquelles poesies, no són poques les que estan estretament relacionades amb l’actualitat del moment. Tant és així que a la Universitat Nebraska-Lincoln fa temps que s’està indagant en la seva obra per relacionar els fets històrics plasmats als seus escrits.
Un manuscrit amb alguns dels seus poemes
Un dels poemes més famosos és el que parla d’un ferri de Brooklyn que travessa el riu. Una història que en realitat Whitman va anar a cobrir pel diari on aleshores treballava, quan es va estrenar aquesta línia de ferri a la ciutat. O sense oblidar el seu poema més famós Oh capità, el meu capità!, que parla sobre la mort del president nord-americà Abraham Lincoln el 1865. De fet, no eren poques les sol·licituds que feien les revistes de l’època al poeta per aconseguir aquesta mena d’escrits on es barrejava la poesia amb l’última actualitat. Era això periodisme? “Si es mira el periodisme des d’una forma de coneixement i una estètica i lingüística, sí ho era”, aclareix Vidal.
Si per una altra cosa es coneixia a Whitman aleshores, era per encarnar la figura de l’escriptor com un artista bohemi i rebel. De fet, va ser la principal font d’inspiració de generacions posteriors que també van marcar tendència, com la generació beat als anys cinquanta. Allan Ginsberg i Jack Kerouac es van emmirallar amb Whitman i també es van presentar com persones connectades a la natura, hedonistes, que estimaven el seu cos i els cossos dels altres. Un cant a la rebel·lia, l’exaltació de la natura i l’autoritat d’un mateix.
A més, Whitman sempre va buscar escandalitzar als lectors i optava per posicionar-se en contra dels gustos hegemònics de l’època. “Estava a favor dels drets de les minories, del dret al propi plaer, de sortir de les esglésies i de qualsevol mena de credo col·lectiu”, remarca Vidal, que afegeix com durant tota la vida Whitman va treballar per redescobrir la construcció del seu propi jo, “una cosa molt pròpia de la modernitat”.
En tot cas, el poeta sempre va voler quedar al marge de tot i mostrar el seu esperit més rebel. Una essència que, probablement, seguirà inspirant sempre a noves generacions d’escriptors.
