Josep Maria Casasús, 50 anys de professió

Josep Maria Casasus UPF
Josep Maria Casasús al campus del Poblenou de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) | Foto: Montse Ferrer

Josep Maria Casasús i Guri (Barcelona, 1944), que el 31 de juliol compleix setanta-cinc anys, en porta cinquanta dedicats al periodisme i quaranta a l’educació dels futurs professionals, estimant una feina que només reconeix si és ètica i a la què sempre ha recolzat com a col.legiat. La trobada amb aquest veterà de l’ofici té lloc al campus del Poblenou de la Universitat Pompeu Fabra, anteriorment seu de Ca l’Aranyó, una fàbrica de manufactura de cotó del carrer Roc Boronat de Barcelona.

Casasús ha estat professor de milers d’alumnes en la seva llarga trajectòria docent a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, primer, i a la UPF, després, des de la seva fundació el 1993, on va definir els estudis de Periodisme. Per aquest catedràtic de Periodisme per la UAB, que sempre va combinar la docència amb l’exercici de la professió, majoritàriament vinculada a La Vanguardia, i al Grup Godó en general, el millor model de formació de la professió és el nord-americà, que exigeix una especialització per obtenir el títol.

El naixement de la UPF es va emmirallar, tal com recorda Casasús, en aquest model, que es va concretar a partir de “l’ordre ministerial específica pels estudis de Periodisme de Javier Solana, quan era ministre d’Educació, que va regular que Periodisme seria un segon cicle de dos anys de durada i al què s’hi podria accedir des d’un primer cicle completat de tres anys de qualsevol carrera o diplomatura”. Posteriorment, arran del Pla Bolònia, el model va canviar passant a ser un Grau de quatre anys més un de màster.

Ara bé ell, que des de ben petit va sentir el desig i la necessitat d’escriure, està convençut que l’èxit professional ve només si un fa el que realment estima i per això és essencial estudiar el que a un el fa feliç, sense fer cas a pressions familiars ni a convencions socials.

També per raons d’estimació a la professió, Josep Maria Casasús ha estat sempre col.legiat, primer a l’Associació de Premsa de Barcelona i, després, al Col.legi de Periodistes de Catalunya des que va néixer l’any 1985. Avui continua inscrit com a col·legiat sènior actiu, tot i que no participa en les activitats de l’entitat.

Recorda amb nostàlgia l’Associació de la Premsa de Barcelona, excepte pel context polític de la dictadura de l’època, ja que defensava als afiliats amb molta força situant al periodista a un nivell gairebé elitista, amb transport públic gratuït, aparcament lliure amb cotxe particular per Barcelona, atenció mèdica per part dels metges més prestigiosos de la ciutat, paga d’estiu a tots els associats de 10.000 pessetes…

Aleshores -com recorda- el periodista tenia prestigi social. Cal destacar que l’Associació de la Premsa era propietària de l’Hoja del Lunes, l’únic diari que es publicava els dilluns. “Com que els diners veníen de tenir l’exclusiva del diari dels dilluns (amb tota la publicitat d’aquell dia), eren molts ingressos; a més a més l’Associació tenia quioscos… i eren molts diners”. Tot això es va acabar amb la Transició. “Vam renunciar als privilegis en favor de la democràcia”, detalla.

Professió canviant

Josep Maria Casasús, que amb només 28 anys va escriure el seu primer llibre (Ideología y análisis de medios de comunicación, 1972), diu que encara el poder de la professió està en mans de grans grups mediàtics, “alguns molt consolidats amb els anys, com és el cas del Grup Godó i d’altres de més nous, com és Prensa Ibérica – el Grup Moll- i altres que han entrat en crisi i han rebut ajuts del sector bancari i financer”. De fet, puntualitza que la banca sempre han intervingut en els mitjans, d’alguna manera o altra. També menciona la influència de les institucions en la premsa. «És cert que els governs, a través de diversos sistemes, també tenen influència», admet però diu que hi ha un nou fenomen emergent de petites empreses digitals, que encara no són preeminents, però que creu que ho seran.

Josep Maria Casasus UPFSegons Casasús, el periodista d’avui no viu la notícia com el periodista d’abans perquè no surt tant de la redacció degut a les prestacions de les noves tecnologies. Per això, predomina la uniformització de la informació en el periodisme escrit i es perd el segell personal que sorgeix anant al lloc dels fets. “Amb el temps, el periodisme clàssic s’ha transformat en un treball de despatx, de taula”, critica.

És un fenomen, aquest, que s’ha accentuat amb el temps, com diu aquest professional distingit l’any 2011 amb la Creu de Sant Jordi. “Tots els meus professors de Periodisme als anys 60 ens deien que quan anéssim a qualsevol acte, ens havíem de moure de la forma més desapercebuda possible, passant per enmig de la gent… així ‘agafaríem notícies’, escoltant discretament per treure informació de primera mà; si ens posàvem tots junts a part, malament”. Tot això ha canviat molt amb la irrupció de la tecnologia digital. “Hi ha vida més enllà d’Internet”, adverteix.

Casasús, doctor i catedràtic emèrit de Periodisme i llicenciat en Dret, veu un aspecte molt positiu de la professió en l’actualitat respecte al passat, que és la major presència de la dona a la professió. En la seva opinió, gràcies a això, “el periodisme s’ha humanitzat més i és més sensible. La prova és que, en l’univers de l’agenda periodística en general, primen ara els temes humans”.

A més, també s’ha notat en la forma de treballar. “Crec que la dona assegura molt la continuïtat de moltes coses dins de les redaccions perquè té més tenacitat, més persevarança; és més corredora de fons que de sprint…”, afirma.I avança que el periodisme del futur serà femení per la presència majoritària de dones a la universitat i a la redaccions. “Arribarà un moment que els mitjans seran dominats per les dones. Segur”, prediu.

O és ètic o no és

“El problema amb el receptor és que hi ha tants missatges com receptors perquè on es crea el missatge és a la recepció. El que fem els emissors (periodistes) és un producte, que no esdevé missatge fins que es rep i  modifica inevitablement”, assegura. Això és degut al fet que el missatge es modifica en funció de molts factors, com les expectatives individuals, l’estat d’ànim, les il·lusions, les experiències, etc; i tot això, inconscientment, modifica el missatge.

Casasús reconeix que els mitjans han canviat i l’entorn digital ja és hegemònic. “Aquest és el canvi més substancial que hi hagut”, afirma. Respecte als diaris en paper creu que no morirà mai, però esdevindrà més exclusiu.

Malgrat la preponderància del canal digital, assegura que els mitjans no aprofiten prou el potencial de les noves tecnologies, com la intel.ligència artificial. Tot i això, és crític amb les narratives dels mitjans digitals, que considera infantils i i banals, apart de suposar una regressió de 250 anys enrere, “no per falta de perícia dels periodistes, sino per raons comercials, que volen allargar al màxim el temps de connexió del lector als dispositius electrònics”. Així, entre els retrocessos, apunta la mort delleadper evitar l’anticipació dels fets així com la desaparició del model de ‘piràmide invertida’ per estructurar la informació.

En el tram final de la conversa, Casasús recorda que només es pot considerar periodisme si és ètic i periodista si segueix el Codi Deontòlogic. Endevino la resposta a la meva darrera pregunta: si tornés a néixer, seria de nou periodista.

 

50 ANYS DE TITULARS VITALS

Aquesta mosaic recull fets clau vinculats a la trajectòria de Josep Maria Casasús, com a protagonista i/o com a espectador, que ell mateix ha volgut destacar.

Juliol 1971. La censura en forma de taca d’impressió al número de juliol de 1971 de la revista Dossier Mundo, que ell dirigia, per ocultar declaracions del líder conservador José María Gil Robles.

1972. Portada del seu primer llibre, de l’any 1972, “Ideologia y análisis de medios de comunicación”, primer tractat en llengua castellana que aborda l’anàlisi estructuralista dels mitjans de comunicació.

Desembre 1977. La columna d’opinió on revela els antecedents feixistes de Folchi, conseller del govern Tarradellas, publicada el 6 de desembre de 1977 a Catalunya-Express.

1985. El llibre que recull la seva tesi doctoral sobre Josep Pla, de l’any 1985, considerada punt de partida dels nous estudis de Periodística a Catalunya.

1992. L’any 1992 neixen els Estudis de Periodisme a la UPF, dels quals era Degà Fundador. A la foto, amb el rector Argullol i l’alcalde Maragall.

1996. El llibre “Periodisme català que ha fet història”, de 1996, que va esdevenir un referent en els estudis superiors sobre Periodística analítica i comparada.

2003 – 2004. Com a Defensor del Lector a La Vanguardia, dos dels seus escrits rellevants en motiu de la invasió d’Iraq de 2003 i dels atemptats de Madrid de 2004.

2011. L’any 2011 rep la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria com a periodista, professor i investigador.

2012. Primer text publicat el 2012, per encàrrec del diari ARA, per fer una secció diària de peces sobre la història del periodisme, que manté des de fa set anys.

Escriure a Report.cat

Montse Ferrer

2 comentaris

  1. M’ha agradat molt el reportatge de Montse Ferrer. Fa un bon retrat de Josep Ma Casasús. El vaig conèixer com a professor i com a persona i realment el reportatge es retrata molt be. Felicitats!

    1. Moltíssimes gràcies, Miriam. Ell va ser molt generós amb les seves explicacions i amb el material gràfic que il.lustra les cinc dècades de professió.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *