Els corresponsals de guerra cobreixen els llocs més obscurs del món. I tot i que és una feina amb un gran reconeixement social, també comporta conseqüències psicològiques sovint invisibilitzades. Perquè ningú torna a casa de la mateixa manera que va sortir-ne.

Es pot pensar que la feina d’aquests corresponsals té a veure amb voler construir un món millor. Una utopia, segons el personatge Daniel Vinton, de la novel·la El Corresponsal, de David Jiménez (Planeta, 2022). Els corresponsals, assegura, es juguen la vida per una crònica que després una persona veurà des del sofà de casa durant un minut i mig. I per cròniques així, només el 2023 fins a noranta-quatre periodistes han perdut la vida. Un 72% a l’actual guerra de Gaza, segons les dades de la Federació Internacional de Periodistes. A més, la llibertat de premsa també s’ha vist afectada i gairebé quatre-cents professionals de la informació han entrat a presó aquest any. Els països amb més periodistes entre reixes són Myanmar, Turquia, Xina, Rússia, Egipte i Aràbia Saudí.

“La por et salva la vida”

El David Jiménez –corresponsal durant vint anys en més de trenta països per El Mundo, rotatiu que acabaria dirigint– ha cobert una desena de guerres i té ben presents alguns moments on admet que va tenir molta sort, perquè podria no haver tornat a casa. “A Timor Oriental vaig estar molt a prop que em matessin. He tingut algun intent de segrest, detencions, m’han disparat…”, comenta amb naturalitat. I en situacions com aquestes, ser veterà et dona cert avantatge. “No. Morir té més a veure amb ser en el lloc equivocat en el moment equivocat. La sort ha estat determinant per a mi”, reconeix.

Per la seva part, Txell Feixas –periodista de TV3 i Catalunya Ràdio i corresponsal durant cinc anys a l’Orient Mitjà– destaca que en les guerres també apareix la por. “I que bé que aparegui”, apunta. “La por és el millor termòmetre que et salva la vida”, afegeix. “La por és un mecanisme de defensa”, argumenta Sònia Campos, psicòloga i especialista en emergències i situacions de crisi. Tot i això, Feixas  intenta treure-li importància a la por. “Tu has entrat allà amb un passaport i un visat i pots marxar quan vulguis. La gent d’allà, no ho pot fer”, recorda Feixas.

Però per molt que es vulgui relativitzar, els corresponsals de guerra veuen morts, desastres naturals, misèries i injustícies. I tot plegat, implica conseqüències mentals. “No tinc temps de parlar d’aquestes coses. Imagino que algun dia hauré d’afrontar-ho”, reconeix Sal Emergui, periodista barceloní que des dels noranta viu i informa des d’Israel. “Ho gestiono com puc. Són moments complicats, d’ansietat, estrès, però et poses un pilot automàtic i intentes concentrar-te només en la feina. Et converteixes en una màquina de treballar”, detalla aquest freelance que treballa per El Mundo i RAC1 i que actualment cobreix la guerra a Gaza.

Sal Emergui admet que gestiona com pot l’ansietat de la feina

El problema de la solitud

Jiménez critica la manera de treballar dels mitjans de comunicació i assegura que s’hauria de limitar el temps dels corresponsals en els conflictes bèl·lics per així evitar un impacte emocional greu. I comenta un cas d’un periodista que ha estat a Ucraïna i ara es troba a Gaza.

En el cas Txell Feixas, sempre ha buscat ajuda psicològica per tenir millors eines per gestionar-ho tot. A més, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals proporciona aquest servei en tot moment. Segons Campos, davant d’això, és molt important l’autoconeixement i anticipar-te a diferents situacions que un es pot trobar. Entre els trastorns més habituals dels corresponsals de guerra hi ha els atacs de pànic i l’estrès posttraumàtic. “El més crucial és demanar ajuda. Haurien de tenir un suport psicològic només arribar a casa”, afirma aquesta psicòloga.

“Recordo que les dues o tres setmanes després de tornar, em va costar aixecar-me del sofà. Havia tornat físicament, però mentalment seguia a Afganistan o Birmània”, comenta Jiménez. És llavors quan el rescata la família. “Anar a jugar a futbol amb els teus fills o que la teva dona et digui que s’ha d’entapissar el sofà, et torna a la quotidianitat de cop”, explica. Aquest, però, és el cas de Jiménez. Hi ha, en canvi, altres companys que tornen a pisos buits i sense un entorn amb el qual recolzar-se. “Hi ha una síndrome que provoca que aquestes persones vulguin estar sempre a conflictes. En alguns casos acaba amb consum de drogues, alcohol i problemes psicològics”, afirma l’exdirector d’El Mundo.

“La solitud és molt dolenta. És important que aquestes persones vegin que no estan soles”, destaca Campos. “També ajuda molt escriure. És terapèutic”, comenta aquesta experta, amb qui coincideixen Jiménez, Feixas i Emergui. Tots tres han escrit llibres, fruit de les seves històries: El Botones de Kabul (2010), El Corresponsal (2022), Aliades (2023), Dones Valentes (2020) i Descifrando Israel (2023), entre d’altres.

Ells han tingut la sort de tornar a casa, però hi ha hagut altres companys que no ha estat així.  Jiménez s’emociona en anomenar als que ja no hi són i han perdut la vida en conflictes armats, com Julio Fuentes (Afganistan), Julio Anguita Parrado (Iraq), Ricardo Ortega (Haití) o Kenji Nagai (Birmània). “El que em fa més llàstima és que ràpid oblidem”, assegura.

Freelance i precarietat

Actualment, la majoria dels corresponsals són freelance i això implica treballar en condicions precàries. Fa vint anys tot era molt millor, recorda Jiménez. Els corresponsals tenien un bon sou i una assegurança mèdica. I per això considera “indignant” les actuals condicions laborals. “Els tema dels freelance és heroic. Moltes empreses de comunicació s’aprofiten de la passió dels periodistes per precaritzar la professió”, critica Feixas. No obstant això, reconeix que ni aquesta precarietat frena als apassionats de l’ofici.

El periodisme en una professió cada vegada més mal pagada. I on, a més, s’ha de lidiar amb un munt de notícies falses que circulen per les xarxes. En aquest context, la paraula d’un periodista que informa des del terreny sovint és l’arma més poderosa. Una paraula que pot arribar a derrocar governs i treure del poder a dictadors. Per aquests herois sense capa, el periodisme és més necessari que mai.