La corresponsal de guerra sempre s’acomiada dels seus fills (“la mama t’estima”) i una mirada amorosa i profunda amb el pretext que, si mor durant la cobertura d’una guerra, recordin aquestes darreres paraules acompanyades de l’esguard ple d’amor maternal.

La periodista francesa Dorothée Olliéric té “la necessitat visceral d’estar allà on s’escriu la història” i això l’ha portat a països com Afganistan, Mali, Bòsnia o, més recentment, Ucraïna. De manera que transita el seu camí personal i professional entre l’amor per la família i la protecció d’una armilla antibales i un casc. La reportera ha sentit la necessitat d’explicar-se, sobretot als seus fills Félix i Castille, com pot estimar tant una família i una professió. Dues pulsions que són el seu motor. El resultat és el llibre Maman s’en va-t-en guerre: ma vie de grand reporter (Éditions du Rocher, 2024), on comparteix les seves vivències com a reportera de France Télévisions.

De Nantes a la resta del món

El 17 de novembre de 1966 neix a Nantes una nena, que, per tradició familiar, havia de ser metgessa, però que a l’hora de la veritat es va sentir més atreta per la literatura. Ser amiga de la filla de l’editor del diari regional L’Éclair, i deambular sovint per la redacció i la impremta  del diari, la van encaminar a París per estudiar a l’Institut Pratique de Journalisme.

Allà, sola i sense la família, es va espavilar a tots nivells. Tenia molt d’interès per l’actualitat internacional fins al punt que el 1989 va anar a Xile, on va aconseguir entrevistar al dictador Augusto Pinochet, poc abans de ser derrocat. “Tenia llàgrimes als ulls”, recorda la periodista en el seu llibre. L’any 1990, Olliéric va entrar a fer pràctiques a Antenne 2 (l’actual France 2, el canal públic de televisió). I allà continua, després de cobrir conflictes armats arreu del planeta.

Aquesta periodista francesa considera que ha escollit el seu ofici, però admet al llibre que també l’ha “imposat a la família”. De totes maneres, la seva parella, el també periodista Phillippe Vandel, ja la va conèixer com a corresponsal de guerra. Ell, però, no comparteix l’afany d’adrenalina, i per això ha demanat als mitjans on ha treballat que l’enviïn on vulguin menys a la guerra. En canvi, els fills de la parella estan acostumats a no veure la seva mare durant llargues temporades. Encara més, se senten orgullosos de la feina que duu a terme, especialment la seva filla.

L’olor de la mort

En el passaport d’aquesta coneguda corresponsal hi figuren països com Egipte –on va arribar a pensar que l’executarien–, Angola –on va tenir lloc el seu “veritable baptisme de foc”– o Ruanda, on al llibre explica com va presenciar els efectes del genocidi, ja que durant diversos quilòmetres van circular “sense creuar una ànima viva” mentre que dels milers de cadàvers els arribava “l’olor de la mort com una bufetada”. D’altra banda, a Colòmbia va retransmetre en directe l’alliberament de la política Ingrid Betancourt, després del captiveri de sis anys en mans de la guerrilla de les FARC.

També va anar a la guerra dels Balcans. En canvi, on no ha estat és a Síria. Ho va prometre als seus fills després de la mort del periodista Gilles Jacquier, molt amic de la família, assassinat el 2012 durant la cobertura del conflicte. Félix i Castille li van demanar que no anés a Síria i la mare ha acomplert la promesa.

Els segells del Congo, Mali, Iraq o Ucraïna també figuren al passaport d’Olliéric, però explica al Report que “no és possible tenir un visat israelià i un altre iranià en el mateix passaport”, per exemple. De manera que, com molts corresponsals, utilitza els dos documents que pot tenir com a premsa i evita “tenir visats afganesos en el mateix passaport que el visat de premsa nord-americà”.

Col·legues sobre el terreny

En el seu llibre, Olliéric parla de referents i col·legues de professió, tant masculins com femenins, però visibilitza moltes professionals, com Martine Laroche-Joubert –que l’any 2019 va publicar Une femme au front. Mémoires d’une reporter de guerre–, Auberi Edler o Veronique Taveau. També cita companyes sobre el terreny com Karen Lajon, Catherine Monnet, Liseron Baoudoul o Anne Barrier. O Marine Jacquemin, amb qui es van fer bones amigues, entre moltes d’altres.

Al llibre, reconeix el paper de Catherine Lambret-Prungnaud, que va ser la presidenta d’honor de l’Institut Pratique de Journalisme, sense la qual no haurien estat “els periodistes que hem esdevingut”. Tampoc s’oblida dels fixers –ciutadans locals que s’encarreguen d’un munt de gestions sobre el terreny–, tan importants pel desenvolupament de la feina periodística en altres països. També lamenta morts properes com l’assassinat de la periodista siciliana Maria Grazia Cutuli, l’any 2001, al convuls Afganistan després de l’atemptat de les Torres bessones de Nova York. Cutuli va morir juntament amb el periodista d’El Mundo, Julio Fuentes, i dos periodistes de Reuters, l’afganès Aziz Ullah Haidari i l’australià Harry Burton.

Més enllà de les guerres

Durant tota la seva vida professional, Olliéric ha emès i escrit infinitat de notícies i reportatges. Però es sent molt orgullosa d’haver col·laborat amb l’associació Too Young to Wed que treballa per evitar els matrimonis prematurs de nenes afganeses, ja que va permetre “salvar a dues famílies”. “Actualment, viuen a Herat, envoltades de la gent d’aquesta meravellosa associació”, explica al Report.

Malgrat la seva trajectòria com a corresponsal de guerra, també li ha tocat cobrir altres esdeveniments. L’any 1995 va tenir l’oportunitat d’entrevistar a Nelson Mandela, experiència que va deixar-la impressionada. També va assistir al casament reial entre la Infanta Cristina de Borbó amb Iñaki Urdangarin, el 4 d’octubre de 1997 a Barcelona. I explica al Report que ha informat sobre diverses eleccions espanyoles, però, com era d’esperar tractant-se d’Olliéric, també va fer seguiment de l’activitat d’ETA i va elaborar un reportatge sobre la mort de Miguel Ángel Blanco.

Finalment, a la pregunta de si en el front s’ha sentit qüestionada pel fet d’anar a la guerra sent mare, la periodista francesa respon que “els soldats de tots els països ja hi estan acostumats”. En canvi, se sorprèn pel fet que siguin les joves estudiants de periodisme les que li preguntin “si és possible tenir vida familiar i fills, i continuar anant al camp de batalla”. Perquè Dorothée Olliéric ha demostrat que, efectivament, és possible.