Cinc anys sense ETA als titulars

Imatge del vídeo on ETA va anunciar la fi de la violència
Imatge del vídeo on ETA va anunciar la fi de la violència

Es compleixen cinc anys que ETA va comunicar el cessament de la seva activitat armada de manera permanent. Aquell 20 d’octubre de 2011, els mitjans de comunicació van fer una àmplia cobertura que va durar setmanes i en la qual posaven en context les quasi cinc dècades de conflicte. A partir d’aquell moment començava una nova etapa no només política i social, sinó també mediàtica.

Tal i com deia Imanol Zubero, doctor en Sociologia y professor a la Universitat del País Basc, en un article a El Diario Norte, la pau a Euskadi era una pau humil en què la violència hi és absent. En què ETA diu que deixa les armes i ho compleix. Als mitjans, més que a la societat, els hi va costar adaptar-se a aquesta situació.

L’organització va ocupar – sobretot des dels anys 80 – gran part de les capçaleres estatals. A partir dels anys 90, però, hi va haver una sobreproducció d’informació al respecte i es van publicar peces que actualment es rebutjarien per poc noticiables.

Un nou relat?

Segons Luis Aizpeolea, periodista i guionista del documental El fin de ETA –dirigit per Justin Webster i que es va presentar al Festival de San Sebastian–,  “al dia següent de produir-se el cessament definitiu d’ETA, els mitjans conservadors de comunicació de Madrid eren absolutament escèptics”. Van qualificar l’alto al foc de moltes maneres i van advertir que tindria lloc un “tsunami nacionalista”, que “ETA havia guanyat” i que s’havia “traït a les víctimes”. Unes reaccions que eren la culminació d’un relat hegemònic elaborat per la premsa durant trenta anys.

“Han passat cinc anys i els fets són tossuts: ETA  no ha tornat a matar”, assegura Aizpeolea. Tot i així, l’organització armada no ha acabat mai de desaparèixer dels mitjans però el discurs sobre el conflicte i els seus protagonistes ha anat canviant. Segons el periodista i director de l’Observatori de Cobertura dels Conflictes, Xavier Giró, s’ha vist una evolució en el relat mediàtic. “Abans no tenien veu els presos, ara sí”, explica, tot i que matisa que només aquells que s’han atès a les línies marcades per la negociació – condemna del terrorisme, demanar perdó a les víctimes– han estat els que han tingut aquest ressò mediàtic.

Així, s’obre una nova etapa en què els mitjans cedeixen espais a les dues parts del conflicte, tot i que hi ha certes inèrcies que persisteixen. L’exemple més clar el tenim en aquests darrers mesos en què l’organització ha tornat a ser notícia, principalment per dos motius: l’acord de pau a Colòmbia i el desmantellament d’un zulo amb armes a França. I amb aquests temes s’han reobert dos dels debats principals que s’havien donat als mitjans generalistes en els últims anys d’activitat armada: com s’havia d’afrontar la pau i el desarmament d’ETA.

A l’hora d’explicar-los segueix vigent el que Giró anomena “enfocament més penal que no polític”. És a dir, més des de la versió oficial i policial que des del context de les accions i les causes polítiques, el que porta a donar més importància a una de les parts del conflicte, tot i que sigui implícitament.

Encara és notícia

Podria semblar que amb l’alto al foc definitiu els mitjans expliquessin ETA des d’un altre punt de vista i amb més distància. “Detesto el concepte de ‘relat’. Cadascú està construint el seu; l’esquerra abertzale, el Govern espanyol, des de Catalunya” explica Antoni Batista, corresponsal polític a Euskadi per La Vanguardia i l’Avui durant 23 anys i conductor del documental Polifonía Vasca, produït per Clack, dirigit Joan Salicrú i Ariadna Vázquez i que fa pocs dies es va emetre a ETB-2. “És massa aviat per fer història. D’aquí uns anys, amb distància, podrem escriure els fets com a històrics de manera desganada”, afegeix.

Tanmateix, hi ha certa tendència a pensar que el cessament de l’activitat armada no és definitiu. “Hi ha sectors que encara diuen que això no ha acabat perquè no han entregat les armes”, afirma Aizpeolea. “I la derrota d’ETA va ser fa cinc anys perquè no va aconseguir els objectius polítics. I als mitjans conservadors de la capital els hi ha costat molt digerir aquesta informació”, afegeix.

Així, malgrat que, com apunta Giró, hi ha hagut avançaments en la manera d’enfocar la informació sobre ETA, encara hi ha alguns discursos amb “cert to d’apel·lació al càstig pel que s’ha fet i no per la reconciliació”. Es tracta, apunta, a ETA com a “banda terrorista”, tot i haver deixat de matar, el que els posa la responsabilitat a l’haver de ser qui entrega les armes.

El que queda per construir

Durant molts anys, tal i com explica Batista, la informació relacionada amb el conflicte “es tractava a favor o en contra i era difícil trobar un relat equidistant que donés versions contrastades. Passava en els ‘anys de plom’ i crec que aquest discurs periodístic encara continua. El periodisme està recuperant la tendència perquè està vivint realitats molt crispades”.

Tot i ser massa d’hora per definir un sol relat, cal fer pedagogia, assegura Aizpeolea. “Es va utilitzar el terrorisme com una arma al servei de la dreta, que li permetia presentar-se com els campions de la lluita antiterrorista. D’altra banda,  va explotar el morbo i es va anar a buscar l’espectacle”, afegeix.

Fer memòria encara és una opció minoritària dins els mitjans. Hi ha hagut molts periodistes que han retratat el conflicte amb totes les veus possibles, però s’ha imposat una visió formada essencialment amb fonts governamentals i policials. A això se li suma la por generalitzada de les darreres dècades. “Hi ha molta gent que encara no vol parlar d’això, que no ho vol explicar”, admet Aizpeolea.

Tot i així, surten nous projectes que volen contextualitzar què va passar durant tots aquells anys. En aquest sentit, tant Polifonía vasca com El fin de ETA mostren dues històries formades per altres històries, totes elles diferents però complementàries alhora. Antoni Batista apunta que l’única manera de construir la realitat és sumar moltes veus. Per la seva part, Luis Azpeolea explica que el seu film intenta ser pedagògic i que es presenta els fets de manera periodística, sense cap concessió a l’espectacle “per respecte a les víctimes i a la ciutadania, que tenen dret a un relat íntegre”.

Escriure a Report.cat

Neus Suñer

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *