Al novembre, durant la seva intervenció al setè Congrés de Periodistes de Catalunya, un professional reconegut com Ramon Besa va assegurar que “les redaccions esportives ja no fan tanta pudor de calçotets”. Una afirmació que, tanmateix, amaga una realitat colpidora com és que les periodistes esportives actuals han hagut de picar molta pedra per fer-se un lloc a les redaccions, ja que s’han enfrontat al repte mastodòntic de conquerir un terreny històricament dominat pels homes. Amb tot el que això implica.

La realitat, però, és que no fa ni una dècada que les dones que formaven part de les seccions d’esports es podien comptar amb els dits d’una mà. Ara són moltes més i, sobretot, cada cop se’ns fa menys estrany que una periodista ens expliqui què està passant a un terreny de joc i formin part de qualsevol redacció. És, doncs, una tendència a l’alça, però, malgrat tot, encara hi ha assignatures pendents.

Sense referents femenins

Quasi totes les periodistes consultades admeten que és una passió que ja vivien des de la infantesa. “Escoltava el Puyal, era molt futbolera i molt del Barça. Això em ve molt dels avis, dels dos. El meu avi patern era més culer que el pal de la bandera i des de petita em sabia el nom de tots els jugadors”, admet la Marta Ramon, professional de RAC1 que acumula més de vint anys en el periodisme esportiu.

No és l’única que tenia el ritual d’escoltar en Joaquim Maria Puyal. La Marta Carreras, de TV3, o la Sònia Gelmà, de Catalunya Ràdio, també ho feien. Per cert, en Puyal, va ser dels primers en apostar per veus femenines a la seva transmissió. Carreras admet la profunda empremta que, a nivell professional, va deixar-li el narrador dels partits del Barça. “El Puyal em va fitxar quan jo estava acabant la carrera. Cercava algú per fer de micròfon autònom a peu de gespa per les transmissions. És un periodista que m’ha marcat de per vida. No faig res a la meva vida sense pensar com ho faria ell. El tinc molt present. Hi penso dia sí i dia també”, explica.

Carreras, però, parla d’una excepció com en Puyal, que a finals dels anys noranta ja va apostar perquè les dones narressin la informació esportiva. Llavors, però, el panorama era desolador. Prova d’això és que les entrevistades per aquest reportatge admeten que van créixer quasi sense referents femenins en els quals emmirallar-se. “A la meva època veies l’Imma Pedemonte, a TV3 i la Pilar Calvo, que feia inalàmbric a les retransmissions del Puyal. Eren els dos únics referents femenins”, recorda Gelmà, nascuda el 1976 i que actualment condueix, amb Jordi Costa, el programa Tot Costa a Catalunya Ràdio. Tot i ser dotze anys més jove, Anaïs Martí, periodista de La Vanguardia, apunta en el mateix sentit. “Gemma Herrero, Olga Viza i Imma Pedemonte van ser referents, però, òbviament, el ventall era petit”, assegura.

Canvi de mentalitat

És un fet que aquesta tendència s’està revertint i que cada cop hi ha més presència de dones explicant els esports als mitjans. “Com a mínim, aquesta generació que ve, ni que sigui per nombre, té molt més on fixar-se. Després es pot parlar de qualitat, si t’agrada més una periodista o una altra, però són moltes més”, celebra Gelmà.

Tot i això, creuen que es podria haver accelerat el procés. “S’està avançant, però va molt lent. Òbviament, les noies d’ara tenen més referents que quan jo tenia deu anys, però és que han passat trenta anys…”, lamenta Ramon. “A més, quan faig xerrades a les facultats de Periodisme, la presència femenina als màsters o a assignatures d’esports continua sent molt baixa”, afegeix.

Actualment, no només ha augmentat la quantitat de dones que exerceixen en aquest àmbit, sinó que també s’ha donat un canvi de mentalitat sobre els rols d’aquestes professionals. Tot i que, pel camí, s’ha hagut de lluitar molt. Els inicis d’algunes de les entrevistades no van ser fàcils per la diferència de tasques que els donaven i pel fet, esgotador, d’haver d’estar demostrant constantment que valien per a aquesta feina.

“Potser sí que els costava més donar-me temes de futbol. En canvi, a un home se li pressuposava, per defecte, que d’entrada en sabria més que una dona. També m’havia passat que em fessin preguntes per comprovar que realment sabia de la matèria. Et senties com a prova, qüestionada pel fet de ser dona”, explica Ramon. Carreras apunta en la mateixa direcció: “Percebo que la noia sempre té molt més la síndrome de la impostora, sentir que no en sap prou, mostrar més inseguretat davant la càmera. L’home, en canvi, en general, el veus molt més segur”.

Qüestió de rols

Més enllà del factor quantitatiu, cal veure quin paper juguen les dones en els equips on exerceixen. “Moltes vegades –explica Carreras– hi ha presència femenina en les transmissions, però és de complement, de quota. Actualment, encara costa molt trobar que s’aposti per dones en els rols principals, tot i que als darrers anys, i també de la mà del futbol femení, han aparegut molts més rols importants per les periodistes”.

Un senzill exercici d’observació permet adonar-se d’aquest paper secundari. Per exemple, a DAZN, plataforma d’estríming on el planter d’informadores és extens, es pot veure com les professionals que hi treballen (Sandra Díaz Arcas, Ainhoa Pérez de Lema i Melissa Jiménez) tenen una funció complementària, formant part de l’equip de comentaristes o a peu de gespa. A altres televisions i ràdios es repeteix aquest patró.

Poca literatura sobre el tema

A més d’aquest paper secundari, sorprèn que quasi no existeixin estudis sobre la presència femenina en les redaccions esportives. Les dades que hi ha són escasses i no aprofundeixen massa en les funcions de les professionals. Tot i aquesta mancança de documentació, és aconsellable observar l’estudi que Paula Boada, alumne de la UAB, va realitzar el 2023. Sota el títol La dona en la informació esportiva catalana. Anàlisi de la presència femenina en l’elaboració i difusió de notícies, entre altres coses compara dues setmanes del 2013 i dues setmanes del 2023, per mostrar, amb deu anys de diferència, l’evolució viscuda.

L’estudi conclou que, efectivament, ha augmentat la presència de les dones en els mitjans i destaca, sobretot, que “hi ha hagut un canvi estructural en els mitjans públics on les dones comencen a ser la imatge i la veu principal dels informatius en la ràdio i la televisió. Els privats, en canvi, han fet un pas enrere, traient responsabilitats a les dones pel que fa a la direcció i la conducció dels informatius”. Una altra conclusió és que “d’entre tots els mitjans analitzats, els mitjans que mostren anar més endarrerits són els mitjans escrits, ja que encara són molt tradicionals”. També destaca com a fet positiu l’augment de la presència femenina en la cobertura de l’esport femení.

Malgrat tot, les estadístiques són molt relatives. “Jo vull dones en llocs de poder, perquè n’hi hagi quinze fent motor, però que cap decideixi res, no em serveix de res. Vull dones manant, amb influència i canviant les coses des de dins. M’és igual que siguin altes, baixes, rosses, morenes, de vint o de quaranta anys, el que realment necessitem són dones prenen decisions des del cor i el cervell dels mitjans”, demana Marta Ramon.

La llosa del sexisme

La pel·lícula Bombshell (2019) mostra una altra de les xacres més arrelades de l’ofici, com són els homes que aprofiten la seva posició dominant per aprofitar-se sexualment de les dones. El llargmetratge es basa en la història real dels abusos sexuals i vexacions que patiren diverses periodistes de la cadena nord-americana Fox News per part del seu director, Roger Ailes, que portava al capdavant del canal des de finals dels noranta.

Tot i que, afortunadament, cap de les entrevistades per aquest reportatge ha viscut una situació similar, sí que conviuen, però cada cop menys, en contextos en què han patit alguna vexació. Resulta interessant observar com aquest sexisme, segons admeten, se l’han trobat tant per part d’alguns companys de redacció com dels seguidors del futbol, l’esport on més es donen aquestes actituds.

Marta Ramon, que a casa seva mai l’havien fet sentir estranya pel fet que li agradés el futbol, reconeix que en els seus inicis laborals va rebre comentaris vexatoris per antena.  “Eren altres temps i hi havia moltes maneres d’excusar-ho, però ja em grinyolava que em diguessin segons què. I eren coses que a mi no em feien gens de gràcia i, a més, em desconcentraven, em minaven per dins i em feien sentir insegura”, reconeix.

Tot i això, assegura que no ha viscut cap conflicte important i creu que s’han fet passes endavant, malgrat mostrar-se escèptica davant de possibles denúncies quan tenen lloc  situacions incòmodes a les redaccions. “Hi ha certs comentaris que davant d’una dona ja no es fan perquè grinyola, però no perquè ho hagin deixat de pensar, sinó perquè ja no es porta, ja no toca”, assegura. Ramon, però, se sent molt emparada per l’empresa on treballa. No només mai li ha passat res sinó que se sent realment còmode treballant amb els seus companys. Però assegura que, tot i això, sempre cal estar alerta. “Mai es pot abaixar la guàrdia”, apunta.

Per la seva part, Sònia Gelmà recalca que gestionar bones fonts sent dona és una professió de risc, ja que “et poden malinterpretar fàcilment” i confessa que algunes companyes seves, quan alguns futbolistes els concediren una entrevista, havien fet que pugessin a les seves habitacions.

Pressió estètica

Un altre vessant d’aquest sexisme és la pressió estètica. Marta Ramon, que fa molts anys que col·labora en el mitjà televisiu, es queixa d’haver de complir amb la imatge que s’espera d’elles pel fet de ser dones. “Si tens una bona imatge, la televisió t’ajuda i si no la tens et penalitza, però, en general, a les pantalles veig molts més homes panxuts i canosos que dones grans, canoses i panxudes”, afirma. Sònia Gelmà –que es considera afortunada per no haver viscut situacions desagradables i per haver treballat en redaccions amb un ambient saludable i còmode, a més de sentir-se més resguardada per treballar en una ràdio– té una visió semblant. “Si encens la televisió, veuràs senyors de cinquanta, seixanta, seixanta-cinc anys, lletjos, alts, guapos, baixos, de tota mena. En canvi, costa veure a dones de més de cinquanta anys”, apunta.

Per Ramon, dotze anys fent informació esportiva donen per molt, sobretot quan es cobreix futbol des del camp mateix. “Quan he patit més comentaris va ser quan era jove i trobo que els vaig abordar amb massa innocència. Eren comentaris sobre el meu físic, que em feien sentir que em cosificaven”, lamenta.

És clar que el mitjà audiovisual exposa molt més a les dones periodistes, tot i que Carreras observa que a la ràdio i televisió pública cada cop hi ha més voluntat per dotar d’eines a les professionals i més severitat en cas de ser víctima d’algun tipus d’agressió.  “Encara falten eines i la dona que vol denunciar no està prou protegida, però n’hi ha moltes més que quan vaig començar. I de fet, vaig viure alguna situació que en aquell moment no vaig saber identificar, però que ara, vist amb perspectiva i amb aquest despertar de consciències, sí que tipificaria de greus”, admet.

Mirada femenina

Més enllà del sexisme i de la pressió estètica, un altre aspecte vinculat a la presència de més dones cobrint la informació esportiva és la diferent manera de tractar determinats temes. “Nosaltres tenim una sensibilitat i venim d’uns anys de molta lluita. Tot això acaba provocant que vegis coses que potser els teus companys no veuen”, assegura Anaïs Martí. “A nivell de sensibilitat, la mirada femenina és molt necessària, perquè ells ho han tingut tot molt fàcil. Nosaltres podem entendre de debò el que és la pressió, perquè ho hem viscut. És una evidència molt gran que estem més preparades per entendre-ho”, afegeix. Marta Carreras s’expressa en els mateixos termes: “Si ens quedem amb l’home blanc benestant que ens explica les coses, veurem només una part del món. Seria un detall que si la meitat de la població són dones i l’altra meitat, homes, s’apliqui el mateix en la informació esportiva. Al final, com més heterogènia i variada pugui arribar a ser la mirada, millor”.

Per tot plegat, potser avui en dia, com deia Ramon Besa, les redaccions esportives ja no fan tanta pudor de calçotets, però encara conserven l’aroma persistent d’un passat que costa d’esborrar del tot.