Treure als mitjans de “l’espiral econòmica tòxica” que amenaça la seva independència i supervivència. Reporters Sense Fronteres ho té clar: els mitjans han arribat a un punt de no retorn i cal adoptar, ara sí, compromisos concrets que permetin preservar la llibertat de premsa i el dret a la informació. Per això en les últimes setmanes aquesta organització ha impulsat una proposta dirigida a institucions públiques i privades, plataformes tecnològiques i governs, sota el nom de New Deal pel Periodisme (Nou pacte pel Periodisme) inspirat en els treballs del Fòrum per la Informació i la Democràcia.

I és que els mitjans estan davant d’una crisi polièdrica tant econòmica, com de confiança i credibilitat davant l’audiència. Fa poques setmanes, el periodista valencià Adolf Beltran ho deia molt bé en una entrevista a El País quan afirmava que, dels dos grans canvis que s’han solapat els últims temps (la revolució tecnològica i la crisi empresarial) “s’ha parlat molt de la primera” quan, en realitat, el sector hauria d’haver estat també pendent del que passava com a conseqüència de la segona.

I, tot i haver-hi molts temes a reformular dins la professió (per primera vegada a la història, la Classificació Mundial de la Llibertat de Premsa de l’any 2025 posa de manifest que les condicions per a exercir són “difícils” o “molt greus” a la meitat dels països del món), l’organització francesa RSF posa especialment la mirada en com la viabilitat econòmica ha canviat el paradigma dels mitjans i hauria de ser una de les claus a reformular si es volen garantir uns futurs estàndards de qualitat de la informació.

Una crida, asseguren des de l’organització, que té la voluntat de “reconstruir col·lectivament els fonaments d’un espai públic lliure, fiable i plural.” “Sense independència econòmica no hi pot haver premsa lliure”, afirma Anne Bocandé, directora editorial d’RSF amb relació a les pressions econòmiques que fan que, moltes vegades, els mitjans prioritzin tenir audiència (el famós pescaclics) per sobre la qualitat informativa. Un fet que només fa que convertir-los en rotatius més vulnerables a la desinformació i la propaganda.

Onze propostes concretes

Per tot això, RSF ha elaborat un decàleg que passaria per protegir i garantir el pluralisme dels mitjans a través de la regulació econòmica; adoptar col·lectivament la certificació Journalism Trust Initiative (JTI) com a referència comuna per millorar la transparència, tant sobre la propietat dels mitjans com envers els processos editorials; fer que els estats estableixin un concepte de responsabilitat democràtica dels anunciants, incitant-los a condicionar les seves inversions publicitàries a criteris de fiabilitat i ètica periodística; imposar a les plataformes digitals i xarxes socials l’obligació de donar visibilitat i remunerar les fonts d’informació fiables (especialment des de la irrupció de la intel·ligència artificial); crear un impost per gravar als gegants tecnològics per utilitzar continguts de mitjans i que, a la vegada, permetés finançar informació alternativa i de qualitat; destinar com a mínim l’1% de l’ajuda pública al desenvolupament (APD) a finançar mitjans de comunicació lliures i independents per garantir la seva sostenibilitat i lluitar contra els deserts informatius; desenvolupar eines de suport que combinin el finançament públic i les contribucions privades; garantir la transparència en la concessió de subvencions públiques o privades a mitjans per evitar ingerències polítiques; blindar el que els mitjans de servei públic no són mitjans de comunicació estatals; millorar l’educació mediàtica per fer més resilients les noves generacions envers la desinformació; i encoratjar els Estats a sumar-se i a aplicar iniciatives internacionals com ara l’Aliança per la Informació i la Democràcia (iniciativa que ja compta amb més de cinquanta països signataris).

Protegir l’ètica i el pluralisme

Si s’analitza amb profunditat, de les onze mesures proposades en aquest New Deal per a mitjans, deu giren entorn de com els estats haurien de protegir l’ètica de la professió i el pluralisme informatiu mitjançant regulacions i ajudes econòmiques que garantissin la independència editorial i evitessin la concentració de poder en poques mans.

De fet, l’única que no parla d’aquesta problemàtica és la que posa el focus en l’educació de les audiències i demana reforçar el com s’ensenya a les noves generacions a ser crítics amb les informacions que reben. I hi ha un punt especialment conflictiu: el que posa el focus en el rol de les plataformes digitals i les xarxes socials. “Les accions dels magnats tecnològics estan mancades de consciència i supervisió”, exposa Kara Swisher, periodista nord-americana coneguda per les seves entrevistes incisives amb els líders de Silicon Valley i per haver criticat la manca de responsabilitat social de les grans empreses tecnològiques.

En el seu llibre Burn Book, Swisher ja expressava la seva desil·lusió amb la indústria tecnològica i el seu impacte en els mitjans de comunicació. I no es pot negar que, tot i ser molt ambiciosa, la llista d’aquest New Deal no explica en com fer possible aquestes mesures, que en alguns casos poden arribar a semblar impossibles. “Els mitjans s’han convertit en una força significativament antidemocràtica, especialment als Estats Units però també arreu del món. Com més rics i poderosos esdevenen els gegants mediàtics corporatius, més pobres són les perspectives per a una democràcia participativa”, afirma Robert W. McChesney, al seu famós llibre Desconexión Digital. Cómo el capitalismo está poniendo a Internet en contra de la democracia. McChesney, investigador en economia política dels mitjans i un dels que primer va alertar, ja fa molts anys, del fet que Internet estava deixant de ser l’espai de coneixement lliure i transversal que va semblar que seria en uns inicis per a esdevenir, en paraules seves, “en un instrument d’acumulació pel gran capital”.

I, tot i semblar titàniques o impossibles, fan falta reformulacions com la plantejada per RSF, així com fan falta projectes com el Media Ownership Monitor, una iniciativa global per generar més transparència sobre qui posseeix els mitjans. Perquè, tot i semblar gotes en un oceà, aporten llum i rumb a un moment complex i decisiu.

El món, en molt poques mans

Segons dades de 2024, setze conglomerats mediàtics controlen la major part del contingut que apareix als resultats de cerca de Google a nivell mundial, acumulant aproximadament 3.500 milions de clics mensuals. De fet, Reporters Sense Fronteres assenyala que la propietat dels mitjans està “altament concentrada” en quaranta-sis països, i en alguns casos, completament controlada per l’estat.

I, segons un informe de la Civil Liberties Union for Europe publicat per The Guardian, la llibertat i el pluralisme dels mitjans estan sota amenaça a la Unió Europea, amb una “concentració excessiva de la propietat mediàtica” en països que poden semblar tenir un sistema plural a priori, com podrien ser Espanya, França, Hongria i Suècia. I això també es dona perquè hi ha poques obligacions legals clares que obliguin a revelar qui controla els mitjans. Ja ho deia Noam Chomsky a les seves 10 estratègies de manipulació mediàtica quan assegurava que “l’element clau del control social és l’estratègia de distracció, que consisteix a desviar l’atenció de l’opinió pública dels temes importants.”

Com escrivia l’any passat el periodista de Crític Sergi Picazo, “quan parlem fake news totes les mirades se centren en els periodistes”, però “cal seguir el rastre dels diners”. “Aixecar la mirada crítica més amunt”, assegura, i apuntar cap a on es mouen de veritat els fils. Mirar “cap a la propietat”. Cap a les subvencions, cap al finançament, cap als anunciants i la seva responsabilitat social, civil i ètica. Cap a regulació de la propietat mediàtica i les lleis antimonopoli i de competència i cap a l’accés equitatiu a la publicitat institucional. Cap als pressupostos que retallen o no la informació de qualitat, cap als beneficis dels sis grans conglomerats transnacionals de mitjans que mouen el món. Cap als sous i els interessos dels consells d’administració, les juntes i els fons d’inversió, i cap a les condicions dels que fan la feina, la major part de vegades de forma extremadament precària. I, perquè no dir-ho, també cap a la no educació mediàtica que rep la majoria de la població en un moment d’alta vulnerabilitat davant la desinformació i cap a la protecció legal i econòmica d’aquells periodistes que s’atreveixen a anar en contra aquestes macroestructures arriscant, força sovint, la seva vida personal. Només així mesures com les apuntades per Reporters Sense Fronteres podran començar a ser factibles.

A continuació, reproduïm les propostes publicades des de Reporters Sense Fronteres per tal de reformular els mitjans de comunicació, traduïdes de la llista publicada al web oficial de l’organització:

1. Protegir el pluralisme mitjançant la regulació econòmica
   Els mitjans no són empreses com les altres i no presten un servei com qualsevol altre. Tot i que en la seva majoria són entitats privades, fan una tasca d’interès general: informar adequadament el públic, element fonamental de la democràcia. Per això, és necessari garantir el pluralisme, no només en la seva dimensió externa (entre els mitjans), sinó també en la seva dimensió interna (dins les redaccions), independentment de qualsevol canvi d’accionistes. A França (25è en el rànquing anual de RSF sobre llibertat de premsa), el debat sobre la concentració dels mitjans, en particular al voltant del grup Bolloré, il·lustra els riscos que pesen sobre el pluralisme. A Sud-àfrica (27è), l’Autoritat de la Competència ha iniciat una reflexió per respondre als riscos que planteja l’economia de les plataformes digitals per al pluralisme de la informació a Internet.
2. Adoptar la JTI com a referència comuna
   Els mitjans, els gegants digitals i els estats han d’adoptar col·lectivament la Journalism Trust Initiative (JTI), impulsada per Reporters sense Fronteres (RSF). Aquesta iniciativa, que ja ha estat adoptada per més de 2.000 mitjans en 119 països, proposa un marc de referència comú, no per jutjar el contingut, sinó per avaluar els processos de producció de la informació, amb l’objectiu de millorar la transparència sobre la propietat dels mitjans i els processos editorials, així com per posar en valor els mitjans fiables. Aquesta certificació ofereix una base orientativa per a la concessió de finançament públic, per guiar les polítiques i permetre a les plataformes i motors de cerca valorar la informació fiable, alhora que protegeix contra les estratègies de desinformació.
3. Establir la responsabilitat democràtica dels anunciants
   Els estats podrien establir un concepte de responsabilitat democràtica de les empreses, similar a la responsabilitat social corporativa. Aquesta és una prioritat que haurien d’assumir, en primer lloc, els anunciants, qui, en transferir els seus pressupostos a les plataformes tecnològiques o, pitjor encara, a llocs web que alimenten la desinformació, tenen part de responsabilitat en la situació actual del periodisme. Es tractaria d’incitar els anunciants a condicionar les seves inversions publicitàries a criteris de fiabilitat i ètica periodística. L’alineació de les estratègies publicitàries amb l’interès general és un element decisiu per a un ecosistema mediàtic sa, a més d’una necessitat democràtica.
   Aquesta responsabilitat democràtica de les empreses ha estat defensada pel comitè directiu dels Estats Generals de la Informació a França i podria figurar en el projecte de llei que es revisarà el 2025 a l’Assemblea Nacional.
4. Regular el poder dels “guàrdies” digitals: Els Estats democràtics han d’imposar a les plataformes digitals l’obligació de donar visibilitat i remunerar les fonts d’informació fiables. La Unió Europea, amb la Directiva sobre els Drets d’Autor, i Austràlia (29è), amb la primera legislació que marca obligacions a Google i Facebook (News Media Bargaining Code), han adoptat lleis que obliguen les principals plataformes a remunerar els continguts periodístics en línia. Canadà (21è) ha iniciat reformes similars, però s’enfronta a una forta resistència, en particular per part de Meta, que ha expulsat els mitjans de les seves plataformes com a reacció. Per garantir una distribució justa del valor econòmic derivat dels continguts periodístics en línia, és necessari que aquestes lleis s’apliquin de manera efectiva i es generalitzin. Per això, les autoritats públiques han de garantir l’equitat de les negociacions, per evitar que els mitjans de comunicació siguin víctimes d’una relació desequilibrada amb els actors tecnològics. Finalment, a causa de l’auge de la intel·ligència artificial (IA), també és fonamental garantir una remuneració justa als creadors de continguts (articles, imatges, vídeos) utilitzats per entrenar o alimentar models d’IA. Aquesta nova realitat reforça la necessitat d’una regulació adequada per protegir el valor de la creació periodística davant les noves formes d’explotació tecnològica.
5. Imposar un impost als gegants tecnològics per finançar la informació de qualitat: La introducció d’aquest impost ha de tenir com a objectiu redistribuir tot o part del valor injustament capturat pels gegants digitals en detriment dels mitjans de comunicació. El seu producte podria redirigir-se als mitjans i permetria finançar la generació d’informació de qualitat. Diversos estats ja han iniciat reformes per gravar les grans plataformes digitals, però gairebé cap d’elles té com a objectiu específic donar suport a la producció d’informació independent. El 2024, Indonèsia (127è) va aprovar un impost sobre els serveis digitals estrangers, mentre obligava les plataformes a remunerar els mitjans de comunicació per utilitzar els seus continguts. França també va introduir el 2019 un impost específic sobre els ingressos de les empreses digitals.
6. Reforçar la informació independent i lluitar contra els deserts informatius mitjançant l’ajuda pública al desenvolupament
   Davant la multiplicació de les crisis, els conflictes i els règims autoritaris, és essencial donar suport a la informació independent i lluitar contra l’aparició de deserts informatius. L’ajuda pública al desenvolupament (APD) ha d’incorporar el suport al periodisme independent, com a factor indispensable no només per al desenvolupament econòmic, sinó també per al reforçament de la governança democràtica i la pau.
   Per tant, es proposa destinar almenys l’1% de l’APD a finançar mitjans de comunicació lliures i independents per garantir la seva sostenibilitat. Mentre que alguns mecanismes de suport, com el de l’Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional (USAID), es veuen amenaçats, el compromís dels estats donants és més crucial que mai. Entre els exemples de compromisos positius, cal destacar l’esforç d’Austràlia (29è) i Nova Zelanda (16è) per donar suport a programes regionals que reforcen els mitjans de comunicació, en particular a les illes del Pacífic.
7. Fomentar models de finançament híbrids i innovadors: A semblança del Fons d’Emergència per al Reforç del Periodisme (IFRUM) proposat a Ucraïna (62è) per RSF, és essencial desenvolupar eines de suport que combinin el finançament públic i les contribucions privades (donacions, inversions i préstecs). Per diversificar el finançament, els estats podrien reforçar els incentius fiscals als inversors i ampliar l’accés als donants més enllà de residents i contribuents.
8. Garantir la transparència i independència en la concessió d’ajudes als mitjans: La concessió de subvencions públiques o privades als mitjans de comunicació ha de basar-se en criteris objectius, transparents i accessibles al control de la societat civil. Només una distribució clara i equitativa de les ajudes permet preservar la independència editorial i protegir els mitjans contra qualsevol forma d’ingerència política. En aquest sentit, el Reglament Europeu sobre la Llibertat dels Mitjans de Comunicació (EMFA), que entrarà en vigor el 2025 a tots els països de la Unió Europea, imposa la transparència en la concessió d’ajudes, exigeix als estats membres que garanteixin la independència de les redaccions i prevegin salvaguardes contra les pressions polítiques. Altres països també han establert marcs exemplars. Canadà (21è) ha establert un sistema transparent que combina beneficis fiscals i subvencions, garantint la independència editorial.
9. Lluitar contra el debilitament dels mitjans de servei públic: Els mitjans de servei públic no són mitjans de comunicació estatals: són actors independents, finançats per la comunitat per garantir una missió d’interès general. La seva funció és garantir l’accés universal a una informació fiable, plural i independent, al servei de la cohesió social i la democràcia. Els atacs financers i polítics contra aquests mitjans, recurrents en molts països, amenacen l’accés del públic a una informació fiable.
10. Reforçar l’educació en matèria de mitjans de comunicació i la formació dels periodistes: Donar suport a la informació fiable implica que totes les persones puguin rebre formació per reconèixer la informació fiable des d’una edat primerenca i participar en projectes d’educació popular en matèria de mitjans de comunicació. També ha de recolzar-se la formació universitària i superior en periodisme, sempre que sigui independent. Finlàndia (5è) és una referència mundial en aquest àmbit, amb programes d’educació mediàtica integrats des de l’escola primària, que contribueixen a reforçar la resiliència davant la desinformació.
11. Encoratjar els estats a sumar-se i aplicar iniciatives internacionals com l’Aliança per la Informació i la Democràcia: L’Aliança per la Informació i la Democràcia ja compta amb més de cinquanta països signataris. El seu objectiu és promoure un entorn informatiu lliure, plural i fiable. En un context en què les democràcies perillen, RSF recorda que el periodisme és un bé comú.