És el matí del 23 d’abril del 1993 quan als quioscos apareix el primer número d’Enderrock. A la portada, una imatge de Sangtraït i un eslògan: “La primera revista de rock en català”. Tota una declaració d’intencions. Un nou mitjà acaba de sortir a la llum i trepitja fort. Un mitjà que, trenta anys més tard, té una tirada de deu mil revistes mensuals, més de quatre mil subscriptors i tota una sèrie de multiplataformes des d’on es difon la música catalana arreu del territori.
Però anem al principi de tot. A aquell any en què apareix als quioscos aquesta nova revista. Darrere del seu naixement hi ha persones com en Lluís Gendrau –actual director editorial– que aleshores és un estudiant de Ciències de la Informació a la UAB i a qui fa temps que li ronda pel cap, juntament amb l’empresari Josep Pons, muntar una revista de rock català per a joves. Paral·lelament, Ferran Amado, Xavier Mercadé i Agnès Rotger signen un article al fanzine basc El Tubo, on parlen sobre el rock català. Precisament ells també estan contemplant la idea d’encetar una revista, que es diria El Galliner, per a potenciar els grups catalans.
Tots convergeixen un dia com a periodistes acreditats al Mercat de Música Viva de Vic. És el 1992 i encara no saben que estan a punt de fer història. Fruit d’aquesta trobada, on posen en comú totes les seves idees, surt el que mesos més tard serà la revista Enderrock. I apareix en un moment en què, precisament, els mitjans de comunicació diuen que el rock català ja no existeix, que ja s’ha mort. Han passat dos anys des del gran concert del Palau Sant Jordi del 1991, –quan 21.104 espectadors van omplir el recinte per veure Sau, Sopa de Cabra, Els Pets i Sangtraït– i no són pocs els que pensen que tot allò va ser una escena musical promoguda i subvencionada per les institucions, però que ja s’ha desinflat.
El moment adequat
Els impulsors d’Enderrock no comparteixen aquesta idea. “Veiem que era tot el contrari, que més aviat s’havien creat les bases per a poder implantar una escena musical que ja tenia un públic, una sèrie de petits segells discogràfics que apostaven per nous grups, molts artistes nous i un suport per part de l’administració. També hi havia programes com Catacrac de Catalunya Ràdio i a moltes festes majors es programaven concerts i festivals de rock català. Per tant, era un bon moment per apostar per fer un mitjà de comunicació que arribés a la gent i fes un retrat de tota aquesta escena musical”, recorda Lluís Gendrau.
Tot i que als seus inicis la publicació se centra en el rock català, que és el que predomina aleshores, els creadors d’Enderrock defensen que la revista sempre s’ha caracteritzat per adaptar-se a les noves escenes musicals que han anat sorgint. “Quan un panorama musical és sa i funciona, cada sis o set anys es va renovant i els nous artistes, la nova escena, mata a l’anterior”, opina Gendrau, que considera que hi ha hagut sis o set escenes diferents durant els trenta anys d’història de la revista.
“Als noranta parlàvem de rock català, fins que a finals de la dècada va morir Carles Sabater i pleguen Sau, Sopa de Cabra i Sangtraït. També mor Marc Grau, el productor que havia creat el so del rock català”, explica Gendrau. “A partir dels 2000 irrompen a l’escena grups com Mishima o Antonia Font, que porten el pop català a les ciutats. Allò canvia el concepte que es tenia que el rock català era de comarques”, continua relatant.
Adaptar-se o morir
És precisament amb aquest canvi de paradigma que Enderrock també enceta una nova etapa i s’atreveix a publicar un titular on diu que el rock català ha mort. “Molts opinadors i músics deien que com podia ser que una revista com nosaltres titulés això en una editorial”, explica el director editorial. “Però teníem clar que aquesta era la manera d’explicar la nova escena musical i que, si no ens adaptàvem als nous temps, la revista no tenia sentit”, matisa. És precisament el 2005 quan neix la versió digital de la revista.
Gairebé una dècada més tard, cap al 2008, temps en què ja existeix el Sona9, el concurs de maquetes creat per Enderrock, Catalunya Ràdio, Televisió de Catalunya i Ritmes.cat, sorgeixen grups com Manel o els Amics de les Arts. Formacions que surten del mateix concurs. Una etapa que Gendrau descriu com a pop-folk, que vindrà seguida, sis anys més tard, per la irrupció de la música de mestissatge, amb grups com La Pegatina o Txarango.
D’aquest últim grup el director recorda l’atreviment que van fer a l’hora de posar-los en portada, malgrat que encara no havien tret cap disc. “Teníem molt clar que havíem d’apostar per un grup que, a tot arreu on anava, estava omplint. Per tant, va ser una aposta clara de la revista per aquesta nova escena”, recorda. Més endavant, cap al 2017, sorgeix tota la tendència de música urbana que torna a canviar el paradigma, amb artistes també sorgits del Sona9 com Lildami o Figa Flawas. I finalment, després de la pandèmia, Gendrau considera que ens trobem davant d’un nou canvi en la manera d’entendre la música. “És aquest pop de butxaca, pop d’autor o bedroom pop amb un pop més intimista, una cançó d’autor barrejada amb bases urbanes”, reflexiona.
Noves maneres d’informar-se
I en cada canvi d’etapa musical, també ha evolucionat l’accés a la música. Dels discos als CDs fins a arribar a les plataformes. En conseqüència, també ha anat canviant el format de la revista. “Vam passar de ser una revista només de paper, a tenir un digital d’actualitat, a crear un setmanari digital com és l’EDR, a muntar el Sona9 o els Premis Enderrock. Ens hem anat adaptant i creant una xarxa de complicitats amb la indústria musical al voltant de la revista”, explica Gendrau, que considera que, si no es fes així, seria impossible tirar endavant un mitjà de comunicació durant trenta anys.
Encara que reconeix que, quan mira enrere, els primers números de la revista poden fer l’efecte que són un fanzine, Gendrau assegura que sempre s’ha procurat que hi hagués una bona qualitat en el text, contingut i fotografia. “Cada text és revisat com a mínim cinc vegades i juguem amb la doble figura del director i l’editor, figures tretes de les revistes de rock angleses amb les quals sempre ens hem inspirat”, reconeix.
Actualitat i profunditat
Un altre canvi que s’ha anat produint amb els anys és que, si bé al principi els redactors escrivien a partir del que els agradava i inspirava, o el que creien que devia agradar als lectors, a mesura que la revista ha anat creixent s’ha intentat que no només fos un retrat de l’escena, sinó que també hi hagués anàlisi i opinió. Així doncs, d’una banda, hi ha la revista digital, on es publiquen les notícies d’actualitat del sector i, d’altra banda, la revista en paper, on es vol aconseguir una lectura més pausada, amb reportatges més llargs i de profunditat. “Tot i tenir els formats digitals, la revista en paper és la nostra marca, la nostra ànima. No deixarem d’editar Enderrock en paper mentre sigui possible”, admet Gendrau.
I això que d’actualitat, no es queden curts: “Quan vam començar sortien al voltant de cent cinquanta discos a l’any, ara en surten dos mil”, assegura Gendrau. Però més enllà de la publicació de les novetats discogràfiques, també aposten per números especials amb mirades històriques cap al passat musical del país. “Hem fet números sobre la Nova Cançó, el rock laietà o especials sobre les figures més importants de la nostra música”, explica el director editorial. “Volem mirar cap endavant amb l’actualitat, però sempre tenir present d’on venim”, matisa.
“Tenim molt clar que no hauríem arribat fins aquí si no fos perquè molta gent ha fet cançons i ha escrit pàgines musicals de la història del país. Sempre hi ha la tendència a considerar la música com un entreteniment, però és un element cabdal de la cultura. Sense la música no podríem escriure la història del país. La música ens identifica, ens projecta i ens explica”, conclou Gendrau. I des d’Enderrock, la volen continuar difonent sempre amb la visió estratègica dels Països Catalans.
