Fa un any, que Youmna El-Sayed viatja pel món assistint a múltiples fòrums, conferències i gal·les per parlar sobre què significa exercir el periodisme mentre es viu un genocidi. En el darrer mes ha viatjat a Sud-àfrica, als Estats Units, a Bèlgica i, per últim, a Barcelona. Quan parla, és impossible no percebre la passió i estima que sent per aquest ofici; un ofici que li ho ha donat tot, però que com ella defineix ha estat el seu càstig. Actualment, El-Sayed viu a Egipte, però no pot exercir. Per això, recorre el món per conscienciar sobre el setge i la violència que viu el seu poble i els greus perills que afronta la llibertat de premsa a Palestina.

“Com a periodistes sempre hem estat sota foc”, afirma El-Sayed que afegeix que els companys internacionals se sorprenen de no poder accedir a Gaza, perquè mai havien entès el tracte que reben els periodistes locals. “Durant anys hem estat reprimits i oprimits, i ens han disparat per cobrir esdeveniments simples i quotidians”, recorda. Una acció tan senzilla com aconseguir un casc i una armilla per una cobertura de risc, a Gaza és extremadament difícil perquè el govern israelià els administra.

Youmna vivia molt a prop de la Press House of Palestine, organització dedicada a proveir equipament, formació i ajuda legal als periodistes, així com a fer d’observatori de les agressions que rebien. Era molt amiga del Bilal Jadallah, periodista, col·laborador del Comitè per a la Protecció dels Periodistes (CPJ) i director de la Press House. El recorda molt bé. Va ser un mentor i un protector que va impulsar espais segurs per l’ofici. El 19 de novembre de 2023 va ser assassinat per l’exèrcit israelià.

“Ell era qui, d’amagat, aconseguia entrar els cascos i les armilles d’un en un. Ho feia sol o amb l’ajuda de personal de l’ONU. També n’hi arribaven de periodistes estrangers que regalaven el seu equipament abans de marxar”, explica El-Sayed.

El casc i l’armilla de la Youmna van quedar sota les runes d’un edifici que havia estat bombardejat mentre ella corria a veure els seus fills després de quatre dies sense poder estar amb ells. “Enmig de les bombes, vaig haver de buscar un nou equip per protegir-me”, recorda. Precisament, gràcies a la Press House en va poder recuperar un. Aquest mateix equip que la protegia, és el culpable dels intensos dolors musculars que ara té a l’esquena, resultat de quatre mesos carregant quinze quilos diàriament.

Abandonats a l’exili

Des del 2021, El-Sayed era la corresponsal d’Al Jazeera English a Gaza, on vivia amb el seu marit i els seus quatre fills. El seu ofici es va convertir en la seva sentència, i això li genera una impotència immensa. “Sempre vaig sentir que els meus fills estaven orgullosos que fos periodista. Fins aquell moment en què per telèfon em van amenaçar: casa meva seria el proper objectiu de l’exèrcit”, recorda.

Com a mare va sentir que els estava posant en perill. “No podia protegir-los”, confessa. I afegeix que per primera vegada va sentir “que el periodisme, la veritat, era el meu càstig. Ells eren conscients de l’amenaça: sentien que podrien morir per culpa meva”. Amb un gust amarg, ho repeteix una vegada i una altra, “el periodisme va ser el meu crim, el periodisme va ser el meu crim”.

El gener del 2024, va pagar 20.000 dòlars per sortir de la Franja amb la seva família. Però no van ser només els diners els que ho van fer possible –assegura que tothom que ha sortit ha hagut de pagar–, sinó, sobretot, els contactes que va mobilitzar i van moure els fils necessaris per aconseguir-ho.
Al Caire s’ha anat reunint amb els periodistes que, com ella, han aconseguit travessar la frontera. Calcula que actualment hi ha al voltant de 180 periodistes exiliats. El gran gruix es troba en una situació molt precària i vulnerable, són freelance. “Jo mateixa ho soc. Però fins i tot aquells que treballen per organitzacions grans com l’AP, Al Jazeera, AFP o France Press no tenen assegurança mèdica, baixa ni privilegis de personal fix. Estan abandonats”, explica.

En el seu cas, no pot continuar treballant per Al Jazeera a Egipte perquè la cadena està vetada des del 2013. L’única opció que li donen per continuar amb el seu contracte seria tornar a Gaza. Però si ho fa, quin futur tindran els seus fills? No queda res. Després de ser periodistes a la primera línia, jugar-se la vida i ser víctimes d’un genocidi, ara s’han convertit en refugiats sense cap permís de feina ni futur professional. El govern egipci no emet permisos de treball als palestins ni garanteix cap ajuda bàsica per escolaritzar els fills, ni tampoc accés a la sanitat, ni estatus de refugiat. “Hem de sobreviure amb els nostres estalvis”, conclou.

Peu de foto: Vídeo íntegre de l’acte, amb Youmna El-Sayed, del 20 de novembre al Col·legi de Periodistes.

Un front comú per la llibertat de premsa

Durant aquesta entrevista, El-Sayed és a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya a Barcelona per participar en l’acte “Obrim Gaza a la Premsa Internacional”, que va tenir lloc el dijous 20 de novembre a la tarda i que era organitzat pel col·lectiu Periodisme Contra el Genocidi a Palestina, que exigeix la fi del bloqueig mediàtic i reclama que els periodistes i mitjans puguin entrar-hi.

A Barcelona, El-Sayed confessa sentir-se reconfortada: “A tot arreu on camino veig banderes palestines i llegeixo la paraula Free Palestine en català. Això em dona una sensació molt bonica, de suport, de què finalment ens escolten i no estem sols”.

Però també és molt sincera. “El preu que hem pagat és molt alt”, admet. Durant els darrers anys, El-Sayed ha compartit en incomptables fòrums la seva frustració amb la premsa internacional, perquè considera que no ha estat a l’altura i ha abandonat els seus drets. “Necessito veure-us lluitar per la vostra llibertat d’expressió, per la vostra llibertat de paraula i per la llibertat d’informar”, exclama. Aquella mateixa tarda, El-Sayed va ser rebuda i aplaudida per una sala que va escoltar atentament el seu testimoni i va sumar-se a la demanda de lliure accés a la premsa internacional.

Des del 7 d’octubre de 2023, fins a 250 periodistes i treballadors de mitjans han estat assassinats, i avisa que els supervivents estan al límit. “No podem fer-ho tot alhora: informar mentre som testimonis d’un genocidi, protegir-nos constantment perquè som objectius militars, treballar amb greus mancances d’aliments, d’aigua, de descans i d’equipament; i tot això mentre les nostres famílies són desplaçades repetidament d’un lloc a un altre”, relata.

Les pantalles que anestesien

Youmna El-Sayed consulta la premsa cada dia i detecta amb claredat com la cobertura periodística ha anat evolucionant. “O bé no s’informava, o bé s’infrainformava, tot i que els periodistes locals dèiem que era un genocidi”, resumeix. A partir de la tardor del 2024, però, va començar a percebre un canvi: les evidències i les investigacions d’organismes com el Tribunal Penal Internacional o el Comitè per a la Protecció dels Periodistes començaven a tenir un impacte en els mitjans.

Aquesta professional de la informació és contundent en afirmar que “la neutralitat davant d’un genocidi és una traïció”. I recorda que la tristesa que sent qui veu un vídeo d’un nen greument ferit és momentània, però per aquell infant el dolor és real i continu. “Si ens tornem immunes al patiment, no podrem canviar res. Per això hem de recordar-li al nostre cervell que la gent que apareix en aquelles imatges són reals”, assegura El-Sayed, que és conscient que consumir informació a través d’una pantalla ens anestesia i ens allunya.

La importància d’investigar

Han passat més de sets-cents cinquanta dies, i El-Sayed considera que s’ha avançat molt per arribar on som ara, i per això demana als mitjans de comunicació que “l’alto el foc no serveixi d’excusa per tornar a infrainformar novament sobre el genocidi. Perquè el setge continua”.

Com a exemples de bones pràctiques, cita les capçaleres israelianes Haaretz i la revista independent +972, que han destapat casos d’espionatge, les ordres de la Força de la Defensa d’Israel a les cues de la fam o investigacions que revelen que el 83% de les víctimes són civils. Tot això en un clima repressiu perquè per “qüestions de seguretat” els mitjans israelians estan obligats per llei a sotmetre’s a censura.

En aquest sentit, segons la revista +972, durant el 2024 els mitjans israelians van enviar 20.770 notícies a revisió, de les quals el 38% van ser intervingudes –20% rebutjades íntegrament i 18% parcialment. “Si ells poden fer periodisme d’investigació des d’Israel, per què la premsa occidental no pot fer-ho?”, es pregunta. “Necessitem més periodistes i més organitzacions investigant aquests casos i tants altres”.

En la darrera edició del llistat “Depredadors de la Llibertat de Premsa”, elaborat per Reporters Sense Fronteres, aquesta organització assenyala que Israel manté dos mecanismes que atempten directament contra la llibertat de premsa. D’una banda, el mateix exèrcit israelià, que desplega campanyes en línia per desacreditar els professionals de la informació i són “responsables de l’assassinat de centenars de periodistes”, exposen. De l’altra, l’organització Honest Reporting, que es presenta com a entitat sense ànim de lucre, i difama contínuament i sense proves tant a periodistes com a mitjans. Precisament, va ser aquesta organització qui va difondre sense evidències que professionals de Reuters, The New York Times, Associated Press i CNN tenien coneixement previ dels atacs de Hamàs.

Per a la Youmna res s’acaba aquí. Assegura que el patiment del seu poble és el motor que la guia i la responsabilitat que assumeix. Però afirma que no només és seva: és de tohom. Perquè quan la llibertat de premsa es viola en qualsevol indret del món, el missatge que s’envia ens interpel·la a tots.