És una de les veus i les cares més populars del nostre país. Va començar a treballar a la ràdio amb dinou anys i, des de llavors, ha desenvolupat la seva carrera professional als mitjans audiovisuals, activitat que compagina amb la consultoria de comunicació, la docència i la investigació. Es tracta de Sílvia Cóppulo, una de les personalitats més rellevants de la història de la comunicació a Catalunya. Parlem amb ella sobre la seva trajectòria professional, especialment a la ràdio.

Aquest mitjà, que enguany commemora el seu centenari al nostre país, ha estat vinculat amb la seva vida des del primer moment. La seva infantesa està lligada a les radionovel·les, al Diario hablado, a La comarca nos visita de Ràdio Barcelona –on de nena va sortir cantant amb la seva germana– i a les veus engolades dels locutors de l’època franquista. El transistor sonava tothora a casa seva i “quan sortia de l’escola, corria per arribar a temps per escoltar Tambor, tambor, tambor o Matilde, Perico y Periquín”. Als dinou anys, mentre estudiava Psicologia, va entrar a treballar a Ràdio Mataró, que s’acabava d’inaugurar. Va ser la primera veu femenina de l’emissora, on va entrar juntament amb Carlos Herrera i Ricardo Aparicio.

Capacitat evocadora

D’això ja fa quaranta-sis anys. “Gairebé la meitat de la vida del mitjà al nostre país”,  assegura. Però la ràdio ha canviat molt des de llavors. És més àgil, més directa, més participativa, admet, tot i que també reconeix que, en essència, els seus fonaments continuen sent els mateixos: la veu, la música, els recursos sonors i el silenci. Tan sols amb aquests ingredients, afirma, la ràdio és capaç de crear mons. “Hauríem de buscar en la neurociència els motius que fan que el so tingui aquesta capacitat evocadora en les persones, aquest poder de fer reviure records, generar sentiments, només comparable amb l’olfacte”, afirma.

És precisament aquesta força la que fa que la ràdio sigui el mitjà més honest. Mentir és molt més difícil que a la televisió, assegura la periodista mataronina: “L’oient nota quan estàs alegre, quan estàs content de fer la feina i quan estàs trist, perquè la veu expressa qui som i què sentim”. Per això, Cóppulo considera que a la ràdio l’autenticitat és molt més important que en cap altre mitjà i això fa que sigui imprescindible que els locutors siguin honestos i que tinguin “certa capacitat d’assumpció de risc emocional”.

Però no tots els mitjans de comunicació són iguals. “La televisió és espectacle i la ràdio és proximitat emocional”, apunta amb coneixement de causa, ja que fa més de trenta anys que treballa a la petita pantalla, on la imatge ho eclipsa tot, de manera que, tal com explica, allò que no surt al pla, no existeix. Entre el presentador i el televident hi ha molts elements –el maquillatge, la realització, la il·luminació– i intervenen moltes persones, que fan que el missatge no acabi sent tan directe. “La narració en televisió és més distant”, afirma.

A la televisió també cal que hi passin moltes més coses que no pas a la ràdio. Cóppulo reconeix que els teleespectadors tenen poca capacitat d’atenció, i cada cop menys. “Ara, especialment els més joves, no volen fer cap esforç, perquè els hi hem donat tot ben trinxadet i s’hi ha acostumat”, afirma aquesta veterana de la comunicació  que, quan treballava a Televisió Espanyola, vint anys enrere, calculava que cada set minuts havia de passar alguna cosa nova. “I ara crec que deu ser cada minut i mig”, assegura.

D’altra banda, Cóppulo explica que “els oients de la ràdio et coneixen molt més que les persones que et veuen per televisió”. Això ho nota quan l’aturen pel carrer. “Si és algú que t’escolta per la ràdio, vol saber coses de tu, però si et veu per televisió, només s’hi vol fer una selfie”, apunta.

Supervivència del mitjà

Des que va començar a treballar al mitjà radiofònic, s’ha vaticinat moltes vegades que aquest desapareixeria, però no ha succeït. Ni succeirà mai, afirma. Segons ella, el motiu de la seva supervivència és que “la ràdio és barata, ràpida, accessible i genera un vincle emocional amb les persones més gran que cap altre mitjà”. Amb veu i un telèfon, qualsevol persona pot convertir-se en un informador a través de la ràdio, mentre que a la televisió “si no tens una càmera, no tens res a fer”.

Un altre dels motius de la seva pervivència és que permet fer altres coses mentre la consumeixes. “Pots conduir, cuinar, córrer, caminar i, alhora, escoltar la ràdio, i això no t’ho permet cap altre mitjà”, assegura.

La ràdio també té la capacitat de cohesionar socialment, d’establir vincles i de crear comunitat. És, apunta Cóppulo, el mitjà que potencialment és més democràtic, perquè ofereix més oportunitats per participar. Després de la mort de Franco, va donar-se una eclosió de programes que donaven veu a la ciutadania. “Durant la Transició i els primers anys de democràcia ens vam inventar molts programes perquè els oients poguessin fer preguntes”, recorda. I cita, com a exemple, Fil directe, el programa que va dirigir a Catalunya Ràdio als anys vuitanta, on entrevistava personalitats públiques i donava pas a les intervencions de l’audiència. També rememora la desagradable l’entrevista que va fer a Tip i Coll, l’any 1986, en un estudi mòbil a la seu del Col·legi de Periodistes. Els humoristes es van enfadar quan la presentadora i els oients els van començar a parlar en català, amb naturalitat. Encara que tots dos entenien la llengua i Cóppulo els traduïa amablement les preguntes, els còmics no toleraven que no els parlessin en castellà. L’episodi va provocar una allau de crítiques entre els oients, fet que va obligar els dos personatges a suspendre les actuacions que estaven fent a Barcelona.

Cóppulo creu que actualment seria difícil aconseguir una resposta com aquella perquè la ràdio no dona tanta veu als ciutadans. “Avui els personatges populars i els dirigents polítics s’han parapetat darrere de posicions que els permeten que la gent no pugui connectar amb ells”, alerta aquesta periodista. “Hauríem de ser més atrevits i exigir als polítics que responguin la ciutadania”, afirma.

També considera que “la ràdio podria arriscar més incorporant-hi nous formats i ser més democràtica”, apostant per la participació dels oients. “Al final –prossegueix– la ràdio ha d’oferir un espai de vida on tothom es pugui sentir acompanyat, sabent que se’ls té en compte i se’ls integra i que reben continguts que satisfan les seves necessitats informatives, socials i d’entreteniment”.

El fenomen dels pòdcasts

Cóppulo no creu que aquest espai de vida l’estiguin oferint els pòdcasts, que veu com un fenomen interessant, però que, en la seva opinió,  encara no és comparable amb els mitjans tradicionals. De moment, afirma, és un fenomen complementari, amb quotes d’audiència que, en general, estan per sota de la ràdio convencional. Un format que trenca el principi de sincronia que, segons Cóppulo, és el tret característic de la ràdio. I relaciona l’emissió en directe amb el concepte de proximitat, d’identitat i de servei públic característics del mitjà radiofònic. “La sincronia i la immediatesa estan relacionades amb el sentit de pertinença, de comunitat, de país”, conclou.