La veu inconfusible d’Albert Malla s’associa a la ràdio musical de qualitat al nostre país. És el pare del Cocodril Club, programa que s’emet des de fa trenta anys i que actualment es pot escoltar a través de més de dues-centes emissores. Porta fent ràdio des dels tretze anys, quan va entrar a treballar a Ràdio Terrassa. Era el 1970 i, des de llavors, ha presentat i dirigit magazins generalistes i programes musicals a Radio Club 25, Radio España de Barcelona, Cadena 13, Cadena Cien, Ona Catalana, Punto Radio, COM Ràdio i Radio Marca, entre altres, i hem escoltat moltes vegades la seva veu a anuncis de ràdio i televisió, així com a documentals televisius.

“Quan vaig començar a fer ràdio vaig ser la persona més feliç del món”, explica. Era encara un nen i feia un programa els diumenges a la tarda. “Els amics em deien que era un pringat, però, quan portes la ràdio a dins, t’entregues al màxim”.

El mític locutor reconeix que durant la seva carrera ha hagut de sacrificar moltes coses. “T’adones que has perdut molt de temps irrecuperable d’estar amb els teus fills, amb la teva dona o amb la teva mare. Això t’ha d’agradar molt, si no, no ho aguantes”, admet.

A l’època en què Malla va començar a parlar davant del micròfon, la ràdio era pur espectacle. “Per l’estudi passaven els artistes de moda, hi actuaven en directe i els oients podien assistir-hi gratuïtament amb una invitació,” recorda el locutor, per a qui “la ràdio d’aquella època era un transatlàntic comparada amb la ràdio d’ara.” Actualment, assegura, el mitjà és una altra cosa, perquè “les ràdios viuen de la publicitat, que ara està molt repartida entre les xarxes socials, Internet, desenes de canals de televisió…, i això afecta directament l’antena i ja no es pot cuidar tant la producció, el guió ni la realització d’un programa, tret d’algunes excepcions, que tenen molta audiència”.

La ràdio de làmpades

La passió d’Albert Malla pel mitjà radiofònic li va néixer de ben petit. “La ràdio formava part dels hàbits diaris de casa. La meva mare escoltava el consultori femení dels matins on donaven consells sentimentals i el meu pare seguia programes censurats i el Carrusel Deportivo”, recorda.

Als anys seixanta del segle passat, a la gran majoria de llars del nostre país els aparells radiofònics no tenien res a veure amb el que coneixem ara. “Teníem una ràdio de làmpades, que estava en una prestatgeria, com en un altar, perquè costava molts diners,” evoca. En aquella època, els aparells de ràdio s’havien de comprar a terminis i la seva producció era artesanal. “Hi havia gent que et deixava una ràdio amb una mena de guardiola. Per escoltar-la, hi havies d’anar posant monedes i, al cap de cinc o sis anys, passava a ser de propietat”, rememora.

També recorda el primer cop que va veure un aparell de ràdio que podia sortir de casa. “Un dia el millonetis del barri ens va venir a buscar al meu pare i a mi. ‘M’han posat una ràdio al cotxe’, ens va dir. No ens ho podíem creure”, assegura. El petit Albert llavors tenia sis anys i mai oblidaria aquella experiència: “La gran revolució dels meus temps d’infantesa va ser el transistor, que va permetre que la ràdio pogués ser portàtil. Ens la podíem emportar a la platja, a les excursions, a tot arreu, perquè pesava poc i només hi havíem de canviar les piles”.

Professionals d’una altra època

Pocs anys després, quan va començar a treballar a la ràdio, Malla es va emmirallar en els locutors més populars de l’època. “Els meus referents són una colla de professionals dels quals ja no n’hi ha, amb bones veus, bona dicció i que ens feien feliços amb les seves bromes, com Josep Maria Bachs, José María Pallardó, Rafael Turia, Constantino Romero, Àngel Casas…”, afirma.

El primer que li va deixar parlar per antena i tenir un espai propi va ser Salvador Escamilla, que, a través del seu programa Radioscope, de Ràdio Barcelona, va fer popular la Nova Cançó i va descobrir Joan Manuel Serrat. Malla també esmenta Luis Arribas Castro: “Era un exemplar únic que no et deixava indiferent. O t’agradava molt o no t’agradava gens. Era un paio capaç de barrejar tota mena de temes, amb una gran cultura, que improvisava, sense cap guió. Era un animal, un comunicador increïble”.

Durant els anys setanta del segle passat, les principals emissores de ràdio encara tenien prou recursos per invertir en programes de ficció i es podien permetre pagar un quadre d’actors per fer radioteatre. “Quan vaig començar a treballar a Ràdio Terrassa, associada a la SER, les radionovel·les ens les enviaven en tren des de Madrid en cinta magnetofònica perquè s’escoltessin millor. Quan a l’emissora feien qualsevol altre programa i se n’anava la llum i l’antena es quedava muda, no ens trucava ningú, però si alguna vegada les cintes de les radionovel·les no havien arribat a temps, la centraleta explotava de trucades de gent queixant-se com una mona”, recorda. Molts d’aquells programes de ficció eren capaços de paralitzar un país. “No tant com un Barça-Madrid o un Festival d’Eurovisió, però déu-n’hi-do, sobretot entre les mestresses de casa, que adaptaven les seves feines per poder escoltar la radionovel·la”, apunta.

En aquell moment, la ràdio s’escoltava majoritàriament per ona mitjana, encara que des de començaments dels seixanta a l’Estat ja hi havia emissores que emetien a la freqüència modulada. “Jo soc d’una generació que escoltava molt la ràdio per l’ona mitjana” explica Malla, que es confessa nostàlgic de l’emissió en aquesta amplada de banda. “L’ona mitjana és molt cara de mantenir, gasta molta electricitat i l’escolta poca gent, però sabria greu que arribi el centenari del mitjà i no puguem escoltar la ràdio que realment compleix cent anys”, es lamenta. Ràdio Barcelona encara es pot escoltar en AM, tot i que ha baixat molt la potència d’emissió i la cadena SER ha tancat pràcticament totes les freqüències que emetien per aquesta amplada de banda. Malla demana que la històrica emissora barcelonina aguanti l’ona mitjana almenys fins que celebri el centenari de la seva primera emissió, el 14 de novembre de 2024.

No morirà mai

L’amplada de banda, però, no és l’única cosa que ha canviat. El creador d’Els Mallamusicals afirma que la manera de fer antena també ha canviat amb el temps. “Abans, per treballar a la ràdio, havies de tenir una bona veu i una bona dicció. Els locutors eren la referència, el model de com havia de parlar la gent. Això s’ha perdut. Tret d’algunes excepcions, avui dia no es valora la veu. Hi ha gent que fa moltes hores de programa amb una veu desagradable i hi ha persones a qui no se’ls entén, perquè no vocalitzen. I això és terrible. Si no et fas entendre, per què xerres?”, es pregunta. Malla també creu que actualment “la naturalitat s’està portant a un extrem desagradable” i critica que “hi ha gent que fa ràdio que diu paraulotes sense cap necessitat.” Això, afirma, era impensable quaranta anys enrere. “Si se’ns escapava una paraulota, ens enviaven a casa amb una suspensió de feina i sou. I ara ens hem passat a l’altre extrem”, afirma.

Des de l’aparició del mitjà al qual Malla ha dedicat la seva vida fins ara, s’ha vaticinat més d’una vegada la seva desaparició, però la ràdio segueix ben viva. “La ràdio no morirà mai mentre hi hagi una persona disposada a comunicar i una persona disposada a escoltar,” pronostica. Segons ell, la clau del seu èxit és que “és el mitjà més proper, el que més estimula la teva imaginació i l’únic que et permet fer qualsevol cosa mentre l’escoltes, per exemple, conduir.” El locutor considera que en l’actualitat la ràdio al nostre país gaudeix d’una bona salut, “tot i que està concentrada en tres o quatre emissores, tant en l’àmbit estatal com en l’autonòmic”.

No es mostra, però, tan optimista amb el futur dels locutors i parla amb preocupació de la intel·ligència artificial, un fenomen que, confessa, li fa molta por. “Suposo que no hi ha res a fer i qualsevol dia ens trobarem un programa de ràdio fet per una màquina”, es lamenta.

Aquest contingut forma part dels articles del Report.cat per commemorar els cent anys de l’arribada de la ràdio a Catalunya