Els periodistes són els encarregats de cobrir l’actualitat i explicar el què passa des de la distància, però va haver-hi un dia que aquesta situació va canviar i els professionals de la informació van sortir al carrer per convertir-se en els protagonistes de la notícia. Ens hem de remuntar al 18 de març de 1976, data de la primera manifestació autoritzada a Espanya després des de la Guerra Civil. Per això, aquella protesta, que va tenir lloc al centre de Barcelona, té un alt valor simbòlic en la història democràtica recent, i per això, també, dimarts vinent a la tarda, el Col·legi de Periodistes organitza una taula rodona per commemorar els cinquanta anys d’aquella efemèride. A l’acte hi participaran els periodistes Pilar Aymerich, Màrius Carol, Andreu Claret i Joan Maria Morros.

El cas Huertas, present

Aquell llunyà dia, al voltant de mig miler de periodistes van manifestar-se per reclamar llibertat d’expressió, el secret professional i la llibertat de Josep Maria Huertas Claveria, empresonat uns mesos abans. Sota el lema “Som periodistes, no confidents”, la protesta es focalitzava en la pressió i la repressió policial i estatal a la premsa. La manifestació, doncs, va esdevenir una fita per a la llibertat d’expressió a la Transició.

“Vaig quedar astorat de la quantitat de gent que hi havia. Em pensava que els periodistes no érem capaços de fer una cosa així perquè en certa manera érem privilegiats en aquells temps de frontera entre el franquisme i la democràcia”, sosté Andreu Claret, en aquells temps delegat a Catalunya del setmanari Cambio 16.

La protesta s’inscriu en el context del cas Huertas, en referència a l’empresonament, l’any anterior, de Josep Maria Huertas Claveria, un dels periodistes més coneguts de l’època, acusat d’injuriar a l’exèrcit per un reportatge publicat al diari Tele/eXpres sobre els meublés (cases de cites) de Barcelona, on s’afirmava que una bona part d’aquests negocis estaven regentats per vídues de militars, el que va interpretar-se com un insult a l’exèrcit. “Tots hi anàvem amb la bandera del Huertas, però després cadascú portava les seves reivindicacions”, apunta Claret.

Cap a la democràcia

Franco havia mort feia quatre mesos i Espanya estava immersa en la Transició, el camí cap a la democràcia. Aquest període va comptar amb un augment de mobilitzacions socials, reivindicacions per llibertats civils i l’aparició pública de sindicats i organitzacions que havien estat prohibides durant la dictadura.

El 1976 es van produir multitud protestes multitudinàries, moltes no autoritzades, de gran impacte, com les manifestacions per l’amnistia de l’1 i 8 de febrer, que setmanes abans de la dels periodistes va aplegar a milers de persones. Aquest període va ser clau, doncs, per donar visibilitat a reivindicacions reprimides durant la dictadura –tant de periodistes com d’altres moviments socials, culturals i polítics– i per posar les bases d’una societat amb llibertats plenes.

Un dels assistents a la manifestació de periodistes va ser Manel Armengol, aleshores un jove estudiant de periodisme que setmanes abans, en una de les manifestacions per l’amnistia, havia immortalitzat als grisos pegant els manifestants, una imatge que faria la volta al món i s’acabaria convertint, amb el temps, en un dels icones de la Transició.

Armengol també va assistir a la concentració dels seus col·legues de professió. Les seves instantànies, doncs, van servir per documentar la protesta i preservar la memòria d’aquell temps. “Crec que ha estat la vegada que hi ha hagut més periodistes junts reclamant al carrer”, afirma aquest fotoperiodista recordant aquella manifestació. Poc després entraria a treballar al Tele/eXpres, on va coincidir amb Huertas Claveria.

La primera autoritzada

A diferència de les multitudinàries manifestacions per l’amnistia, la dels periodistes va ser la primera legal. “Era una situació molt atípica. No s’havia donat mai que algú volgués fer una manifestació i el governador civil ho autoritzés”, explica Juanjo Caballero, aleshores redactor del Tele/eXpres. Havia entrat al diari per a una substitució gràcies a Huertas Claveria, a qui coneixia de la revista Quatre cantons del barri del Poblenou. “Vaig assistir en qualitat d’amic, però també de company de professió i de redacció”, afegeix.

L’Associació de la Premsa de Barcelona havia estat determinant per poder de rebre l’autorització pertinent. Era l’entitat que representava institucionalment els periodistes, abans de ser-ho, el 1985, el Col·legi de Periodistes. Carles Sentís, periodista ben relacionat amb el règim franquista i aleshores president de l’associació, va tenir un paper clau en la gestió de l’autorització de la manifestació i, també, en el posterior alliberament de Huertas Claveria. “Era un moment de transició i el moviment de periodistes va ser tan intens i tan notable, que l’Associació de la Premsa de Barcelona es va implicar”, afirma Caballero.

En aquest context, l’autorització de la protesta va respondre a la voluntat d’obertura del que quedava del Règim. “Jo crec que es va autoritzar per la influència enorme que tenien els mitjans de comunicació i els periodistes. Aquella gent que volia fer el paripé d’una democràcia mig controlada havia de quedar bé amb el món de la comunicació”, apunta Claret.

Manifestació insòlita

L’autorització de la manifestació va comportar que pels participants allò fos insòlit. La corrua de gent estava encapsulada per dos vehicles de la guàrdia urbana. Un al davant, a la capçalera, i l’altre, al darrere, tancant-la. “Era molt estrany. Anaves caminant i xerrant, i sabies que no hi havia perill, en principi. En un moment vaig dir: ‘ostres, això sembla la processó de corpus’”, rememora la fotoperiodista Pilar Aymerich.

En aquella època Aymerich, que feia poc que havia tornat d’un període vivint a París, col·laborava amb Triunfo i Cambio 16. Per tant, tenia experiència a l’hora de cobrir protestes, però aquella seria diferent. “Vaig fer fotos amb molta tranquil·litat. A les clandestines, entraves i sorties de la manifestació i miraves quin era el millor moment per fer la fotografia i no ser reprimida. Aquesta, en ser legal, canviava completament la situació”, recorda.

L’inici de la protesta va ser una concentració a les dotze del migdia a les portes de l’Associació de la Premsa de Barcelona. Hi havia pancartes de tota mena reclamant llibertat d’expressió i en contra la repressió policial. Per iniciar la marxa, un sergent de la policia municipal va pregar als manifestants que ocupessin el centre de la calçada. “¡Qué exótico!”, va expressar Manuel Vázquez Montalbán a la revista Triunfo.

La crònica (Profesores, artistas, periodistas: Ensayo parcial de libertad) d’aquest reconegut periodista és un testimoni directe de l’apoderament dels professionals de la informació en aquell moment de canvi polític. Vázquez Montalbán descriu la manifestació com una “marxa de pioners democràtics” i relata com es van formar grups espontanis al carrer que aplaudien els periodistes mentre que als balcons la gent sortia a donar suport a les seves reivindicacions. La marxa va recórrer pel passeig central de la Rambla de Catalunya i pel lateral de la Diagonal fins a la delegació del Ministeri d’Informació i Turisme.

Imatge d’unitat

Un altre aspecte insòlit de la manifestació era la presència massiva dels periodistes. Segons relata Vázquez Montalbán, es van concentrar periodistes de plantilla, periodistes titulats no associats, col·laboradors de premsa i també de la ràdio. Entre tots aquests, també hi havia els directors dels diaris Tele/eXpres i Mundo Diario els de les revistes Destino, Mundo, Por favor, Jano i Papillón així com diferents corresponsals estrangers. “Estàvem tots els companys de professió junts. Era quasi com un enterrament… T’anaves saludant perquè hi havia persones que no havies vist feia temps perquè eren d’un altre mitjà”, diu Aymerich.

Un cop van arribar a la delegació del ministeri, situada a l’Avinguda Diagonal (aleshores Avenida del Generalísimo), els manifestants es van asseure i van fer un minut de silenci en memòria dels darrers morts a l’Estat espanyol fruit de la repressió policial. Tot seguit, es va llegir un escrit dirigit al ministre d’Informació i Turisme Adolfo Martín-Gamero i signat per nombrosos professionals de la informació de Barcelona, que recollia reclamacions aprovades mesos enrere per l’Associació de la Premsa de Barcelona, com el reconeixement del secret professional, la clàusula de consciència, la derogació de la Ley de Prensa e Imprenta i l’amnistia per als presos polítics. La carta també denunciava agressions, amenaces i pressions sobre periodistes, recordava la necessitat de garantir la llibertat d’expressió i reclamava l’amnistia per Josep Maria Huertas Clavería. A més, posava en qüestió les jurisdiccions especials i la creació d’una normativa que protegís l’activitat periodística davant de les pressions polítiques i els interessos empresarials.

Després, una comissió formada per Josep Maria Cadena, Enrique Arias, Carlos Pastor, Joan Antoni Benach i Josep Maria Lladó, en representació dels manifestants, van lliurar la carta i es van reunir amb el delegat provincial Luis Fernández-Madrid per traslladar les seves demandes.

Quan, posteriorment, la delegació va explicar a la resta de manifestants que havien sigut rebuts, la protesta es va donar per finalitzada. Però ningú no sabia com fer-ho. Aquell final era inèdit. Durant el franquisme les protestes solien acabar amb la repressió dels grisos i corredisses amunt i avall. “Quan es va acabar, em ve el Manolo Vázquez Montalbán i em diu: ‘Escolta Pilar, tu saps que s’ha de fer quan s’acaba una manifestació legal?’”, apunta Aymerich. Irònicament, li van consultar al filòsof Josep Ramoneda, que havia viscut a l’estranger. “Normalment, quan s’acaba una manifestació, la gent se saluda, es dona la mà i se’n va a casa seva”, els va respondre. I així ho van fer. Van anar encaixant per acomiadar-se dels assistents i cadascú va tornar a la seva rutina. Així, d’aquesta manera fraterna i afectuosa va finalitzar la primera manifestació autoritzada a Espanya des de la Guerra Civil.