Manual de supervivència

riscos periodista
Els aldarulls al carrer són tot un repte informatiu pels periodistes

Les normes més elementals de seguretat laboral exigeixen uns mínims, que són formació (coneixement dels riscos inherents a la feina) i mesures de protecció (tècniques i mitjans materials de protecció).

Cal quelcom més que una armilla de premsa, bona voluntat i sort per cobrir aldarulls al carrer, una erupció al volcà de torn o un rebrot patògeno-pandèmic a qualsevol punt del globus. Les evidències ens mostren que certs professionals (reporters, fotoperiodistes, etc.) amb riscos obvis per a la seva integritat física i per la seva salut (o seguretat jurídica, fins i tot) haurien de tenir un coneixement mínim de com avaluar els riscos professionals per sortir-ne indemnes de l’aventura diària d’informar, especialment quan l’escenari de feina no és la relativa seguretat de la sala de redacció, sinó la incertesa d’un ‘eixam’ que bull. La seguretat perfecta no existeix –i menys per un dels oficis que se situa a la jerarquia de la perillositat. Això no obstant, hi ha uns consells bàsics per no sortir al carrer a cos descobert

Seguretat física i jurídica

Laila Jiménez, periodista de Informativos Telecinco, va patir una agressió mentre feia la crònica d’una manifestació independentista a Barcelona, el 2 d’octubre de 2019. No és el més normal que els periodistes siguin assetjats per manifestants, però pot passar. A les facultats de Periodisme no ensenyen tècniques de prevenció de riscos laborals.

No ha estat fins a l’arribada de la pandèmia que els professionals del periodisme de carrer no han començat a fer la feina amb unes mesures de protecció de mínims. Si havíem vist la Laila vestida de carrer, com qualsevol dels manifestants que l’envoltaven, amb la pandèmia tot va canviar. L’estat d’alarma sanitari va imposar l’ús de mascaretes autofiltrants (les famoses FFP2) i, de retruc, va arribar la consciència preventiva a la professió i vam començar a veure periodistes preparats per ‘anar a la guerra’, amb armilla de premsa, casc, roba resistent, calçat adequat… i, per descomptat, la protecció respiratòria en la seva expressió mínima com és la mascareta.

Assegurança de responsabilitat civil

Portar l’equip de mínims pel que fa a la protecció corporal, no implica necessàriament la indemnitat física –i molt menys la jurídica– com hem pogut veure en el cas del fotoperiodista Albert Garcia. La lliçó que podem extreure de tot plegat és que, donades les circumstàncies, els periodistes, especialment si són de carrer, haurien de blindar-se amb assegurances ad hoc, com tenen molts professionals de la medicina. El problema obvi és que una professió cada cop més precària no es pot permetre el luxe de cobrir-se les esquenes amb assegurances que no són barates i que no estan tan desenvolupades com les de la llar o el cotxe.

Garantir una assegurança de salut i discapacitat és un dels desafiaments més crítics que enfronten els periodistes. Els professionals amb contracte sovint no paren prou atenció a la negociació de les seves cobertures amb els mitjans pels quals hi treballen. I els freelance es veuen abocats a trobar i pagar qualsevol cobertura pel seu compte. Tant contractats com autònoms solen tenir escasses o nul·les cobertures, fet deplorable quan sobrevé l’accident o l’incident.

Des de juny de l’any passat, el Col·legi de Periodistes té un acord amb AON per protegir l’exercici professional a través d’una assegurança de Responsabilitat Civil per només 140 euros l’any. Per a més informació es pot contactar amb la companyia asseguradora a través del correu periodista.rc@aon.es o trucant al telèfon 93 414 50 66.

Avaluació dels riscos

Avaluar els riscos es la mare de tot plegat, la condició sine qua non de la prevenció. Encara que no ho sembla, els reporters locals necessiten fer un plantejament exhaustiu de la seguretat. Una investigació del CPJ (Comitè de Protecció dels Periodistes) conclou que “des de 1992, gairebé nou de cada deu fatalitats relacionades amb la feina han implicat a periodistes locals que cobrien notícies en el seu país d’origen. I més del 95% de periodistes empresonats a tot el món són reporters locals, periodistes fotogràfics, bloguers i editors”.

Amb independència de l’àmbit de treball del periodista, cal fer una avaluació de la seguretat anticipada quan estem davant d’una cobertura potencialment perillosa, contemplant els perills. Aquesta avaluació ha de ser actualitzada amb la freqüència que calgui, determinada pels canvis que es produeixin. “Sempre, de forma constant, cada minut, mesuri els beneficis enfront dels riscos. I tan aviat com se senti poc confortable amb l’equació, abandoni el lloc. No paga la pena”, aconsella Terry Anderson, ex corresponsal de l’agència Associated Press a l’Orient Mitjà, que va ser hostatge a Beirut quasi set anys i que va escriure el primer Manual de Seguretat del CPJ, publicat l’any 1993.

Àrees bàsiques a tenir en compte

El patró de riscos que assenyala Anderson ve determinat pel perfil del periodista. Això no obstant, citarem tres àrees bàsiques que cal revisar (i que cadascú adaptarà a les seves particulars circumstàncies). Aquestes àrees són: en primer lloc, la descripció de la missió informativa (dates, itineraris, persones, etc.). En segon lloc, l’anàlisi del risc potencial (persones hostils, localització-concreció del risc, tasques particularment arriscades). I, finalment, les mesures per controlar el risc (transport, comunicació, contactes, recursos materials, etc.).

Protegir la informació delicada

Entre les mesures de control del risc, un denominador comú a tots els professionals del periodisme és la preocupació per la seguretat de la informació. Sobre aquest punt, el CPJ aconsella clarament “especificar les mesures per a protegir la informació delicada”. Així mateix, fa un seguit de recomanacions, com ara deixar constància si s’empraran dispositius electrònics d’enregistrament de la informació i quines seran les mesures a adoptar en cas de confiscació o altra situació que comprometi la integritat del material o impliqui l’accés no autoritzat a la informació.

A priori, l’avaluació dels riscos (cada treball i persona és diferent) pot semblar una feina tant feixuga com innecessària. A la pràctica, una cobertura ben estudiada des del vessant del risc pot representar la diferència entre obtenir un reportatge (i la seva recompensa moral) o acabar malferit, potser detingut i amb càrrecs per presumpta agressió a l’autoritat.

riscos periodistaUn periodista de Telecinco cobrint una nit d’aldarulls a Barcelona

Bon estat físic

La protecció (cobrint aldarulls) estarà modulada pel risc i la seva intensitat, que són diferents –segons hem dit– per a cada professional. Tot i això, els trets bàsics seran l’estat físic de l’informador, el lloc on es troba fent la feina, la roba-calçat que utilitza mentre treballa, l’ús (o no) de credencials i l’equipament de ‘combat’ amb recursos essencials, però prescindibles. Sobre l’estat físic, el CPJ diu literalment: “un bon estat físic és important a l’hora de cobrir situacions que podrien fer-se violentes de forma sobtada. Els periodistes amb mobilitat reduïda deuran sospesar els riscos anticipadament”.

Ubicació correcta

Vigilar la nostra ubicació és també important, sent assenyat assegurar-nos un punt d’observació que ens permeti tenir una visió general (manifestants i antidisturbis o altres forces, en el cas de cobrir aldarulls). La clau és no acabar mai entre les dues parts que protagonitzen un enfrontament amb força. Com assenyala la repetida cita del cineasta Oliver Stone, “la innocència és la primera víctima en un conflicte”.

Roba còmoda i calçat adequat

El ‘vestit de combat’ deu triar-se amb atenció, havent decidit prèviament si ens convé cridar l’atenció o, al contrari, si és més tàctic barrejar-nos amb la gent. “La roba deu ser folgada i confeccionada amb teixits naturals (cotó, per exemple) doncs els materials sintètics poder entrar en ignició i cremar molt més ràpidament”, assenyala la Federació Internacional de Periodistes. S’aconsella igualment portar calçat de qualitat amb bon suport, flexibilitat i dotat de soles antilliscants.

Anar d’incògnit o no

Mostrar les credencials o anar d’incògnit? Doncs, tot depèn. El que sí que hauran d’estar accessibles per a mostrar-les davant un requeriment. Serà decisió discrecional del periodista: a vegades, pot convenir passar per un ciutadà qualsevol (la credencial a una butxaca amb molt fons, o tancada, però fàcilment accessible).

D’altra banda, hi ha consells obvis, però que podem oblidar en situacions límit com el rampell d’una manifestació convulsa. Per exemple, mai recollirem cap objecte desconegut del terra, que podria ser un explosiu casolà, o bé podria generar sospites en la policia i fer-los creure que som manifestants.

Equipament personal

I, finalment, els EPM (Equipament Personal per les Manifestacions). Els experts recomanen una motxilla amb subjecció pectoral i a la cintura, el que facilitarà qualsevol corredissa per tocar el dos sempre que convingui. El contingut de la motxilla –asseguren– “deurà ser prescindible”. Podem incloure una tovallola humida per protegir la cara dels efectes d’agents com gasos lacrimògens o còctels Molotov. Igualment, pot ser útil una màscara antigàs (mascareta autofiltrant si més no), protecció ocular d’una peça, tipus ‘goggle’ (no confondre amb Google). Cal evitar les lents de contacte quan sospitem del risc d’haver d’enfrontar ruixades de gasos lacrimògens o gas pebre.

Blindatge corporal

Depenent de la intensitat del servei pot ser encertat portar una armilla (diferent de les de premsa) per obtenir un cert blindatge corporal contra els efectes d’armes blanques, bales de goma, etc. I, millor que un casc, pot interessar-nos una gorra antibonys que protegeix el cap dels més que possibles cops, impactes, projeccions…

En aquest sentit, un aspecte vital per no acabar l’enrenou amb frustració és –tal com recomana la Federació Internacional de Periodistes– que fotògrafs i operadors de càmera portin cartutxos i targetes de memòria buits, que s’utilitzaran com a carnassa, mirant de canviar-los per a fer-los passar pels autèntics, en cas que se’ls demanin/confisquin.

 

Aquest article no pot improvisar en un post un manual complet d’autoprotecció de la professió, però sí llençar una invitació al col·lectiu a fer un canvi i convertir els manuals de seguretat (sigui el del CPJ o d’altres) en llibres de capçalera, consulta i, sobretot, observança.

Tot canvia: el coronavirus ens ha portat –sembla que per quedar-s’hi– l’autoconsciència de protecció. Mai més no treballarem amb ignorància i menyspreu dels nostres riscos professionals com a periodistes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.