De professió, tertulià

Les tertúlies són comuns als diferents canals de televisió i emissores de ràdio | RTVE

El gremi dels professionals de l’opinió està format per periodistes, expolítics i acadèmics, amb preponderància masculina. Una anàlisi de la periodista Laia Altarriba va detectar l’any 2010 un centenar de persones que conformaven un “cos professional de tertulians” que cada matí opina sobre l’actualitat. Alguns tertulians participen regularment en diversos programes de diferents mitjans de comunicació. Normalment, entre dues i sis vegades al mes, tot i que hi ha casos excepcionals. Per exemple, l’octubre de 2015 Vicent Sanchis, actual director de TV3, va participar en 26 tertúlies. La minuta que perceben varia segons el mitjà, però s’estima que oscil·la entre els 150 i 300 euros per programa. En els cas de les cadenes privades pot arribar fins als 600.

Informació i, sobretot, entreteniment

La tertúlia d’actualitat és un dels formats principals del politainment ―expressió anglosaxona que barreja els conceptes de política i entreteniment― espanyol. Enganxa a una audiència que està polaritzada ideològicament i que busca programes d’entreteniment que ratifiquin les seves idees.

La seva identitat emana de la figura del conductor, que es converteix en icona de la pròpia cadena al moderar el debat i definir el to, el perfil dramàtic i l’enquadrament des del qual s’aborden els temes. Els tertulians segueixen aquestes pautes, i en el seu discurs combinen informació, interpretació i opinió.

Luisa Santamaría, professora de periodisme de la Universitat Complutense de Madrid, defineix la tertúlia com “una escena en la que un periodista, que és el titular de l’espai i actua com a moderador, reuneix a uns col·laboradors de renom per opinar sobre diversos temes d’actualitat. El resultat és una conversa dirigida a públics amplis i ajustada als principis bàsics dels mitjans de comunicació: informar, formar i entretenir”.

A la ràdio fa molt temps que aquest format funciona. Les dades d’audiència de la franja matinal evidencien que compta amb una àmplia acceptació. Es considera que La trastienda de la Cadena SER és la primera tertúlia de la ràdio espanyola. La va idear Fernando Ónega amb el convenciment que el debat entre professionals podria donar molt de joc a les ones. “Quan vam plantejar el gènere era com a complement de la informació encotillada. Això ha derivat en pura opinió i confrontació ideològica. Però és veritat que ara és molt més entretingut”, afirmava Ónega a El País. La tertúlia que dirigia Luis del Olmo en el programa Protagonistas que s’emetia a mitjans dels vuitanta a la cadena COPE va comportar la consolidació del format.

L’any 2005, la irrupció de la Televisió Digital Terrestre (TDT) va comportar l’obertura de nous canals televisius que van començar a omplir les seves graelles amb una programació que comptava amb pocs recursos econòmics. En aquest context, les tertúlies televisives van proliferar degut a la seva producció senzilla i barata en contraposició amb d’altres programes. Les cadenes modestes van trobar en aquest format una bona manera de fer bones audiències, com és el cas de Intereconomía amb tertúlies com Más se perdió en Cuba o El gato al agua. De la mateixa manera, les grans cadenes com Telecinco o La Sexta es van afegir a la moda del debat-espectacle amb un model que deixa més entreveure la seva voluntat de retenir una audiència àmplia i heterogènia amb discursos emocionals més que amb argumentacions racionals pròpies del debat clàssic dels erudits de les desaparegudes tertúlies de cafè.

Del ‘Café Erudito’ a la tertúlia mediàtica

L’origen del terme “tertúlia” s’atribueix a un nom propi, el de Tertul·lià, un erudit del segle II citat pels clergues del Segle d’or pels seus relats sobre com a l’antiga Roma els ciutadans es reunien per parlar de temes profans i sagrats. Els estudiosos i comentaristes de la seva obra es coneixien com a “tertulians”. En el Barroc es va associar a les tertúlies literàries de gent culta. A l’Estat espanyol,  les tertúlies tenen des dels seus inicis un perfil més informal i estrictament oral. L’establiment de Societats Econòmiques d’Amics del País a finals del segle XVIII en casinos, ateneus i liceus va facilitar la creació d’aquest tipus d’associacionisme. La finalitat d’aquestes societats consistia a difondre les noves idees i coneixements científics i tècnics de la Il·lustració, així com les notícies de la premsa donant lloc al debat.

La circumscripció de la tertúlia en el periodisme d’opinió és una herència de les trobades dels intel·lectuals i artistes en cafès o clubs socials d’elit molt esteses durant el segle XIX i la primera meitat del XX a les grans ciutats espanyoles. Tanmateix, no va ser fins el segle XX que la tertúlia es va incorporar a les graelles de les ràdios i les televisions.  La ràdio, el mitjà de la paraula per excel·lència, va ser el primer mitjà en incorporar la tertúlia a la seva programació. Pràcticament tots els magazines radiofònics compten amb una. El desenvolupament de les tertúlies coincideix amb el final de la dictadura franquista i, més concretament, als anys vuitanta amb l’arribada del socialisme al poder. La dècada dels noranta significa la consolidació del format.

Inicialment, la tertúlia apareix a la televisió com a necessitat de debatre i argumentar en profunditat durant la Transició espanyola. Un dels primers exemples el trobem en el programa La Clave (1976-1985), de José Luis Balbín. L’ampliació de l’espectre televisiu que va propiciar la TDT va avivar el format amb l’objectiu de fer-lo més dinàmic i àgil. L’exemple paradigmàtic de l’espectacularització de la tertúlia és el programa 59 segundos (2004-2012) de TVE impulsat per l’aleshores directora de l’ens televisiu, Carmen Caffarel, amb la finalitat de retornar el debat a l’àmbit mediàtic. El programa comptava amb una taula de discussió amb micròfons que es replegaven automàticament després d’un minut en actiu, la qual cosa obligava al tertulià a ajustar la intervenció a aquest temps.

La modalitat de les tertúlies també va trobar encaix en les petites cadenes que buscaven formats barats i que enganxessin a l’audiència a través de l’espectacle i la confrontació d’idees, com és el cas  de El gato al agua de Intereconomía (2015) o El Cascabel de 13TV (des del 2013). La proliferació de tertúlies s’ha traduït en la consolidació d’una nova espècie mediàtica: la de l’opinador professional.

Al matí, les principals emissores de ràdio i programes matinals s’omplen de tertulians | Catalunya Ràdio

Radiografia del tertulià

El tertulià s’ha convertit en una figura mediàtica clau. És un opinador professional que parla de qualsevol tema d’actualitat i es prodiga per diferents mitjans de comunicació. Del salt en diferents tertúlies n’han fet una ocupació. Segons Paloma Abejón, professora de periodisme de la Universitat Complutense de Madrid, el prototip és masculí i amb un perfil polític marcat. Eduardo Inda, Francisco Marhuenda o Ignacio Escolar son els màxims exponents. Per contra, les dones estan infrarepresentades. Un estudi del col·lectiu #OnSonLesDones del 2016 va concloure que la presència de les dones a les tertúlies radiofòniques catalanes només representava el 32% del total.

Inicialment, els professionals de les tertúlies es situaven en el Règim General Especial d’Artistes accentuant la dimensió d’espectacle de la seva ocupació. Però l’any 2015, l’Agència Tributària va posar el focus sobre aquest col·lectiu propiciant que la Seguretat Social definís jurídicament aquesta figura. L’any 2013, RTVE va gastar 438.263€ en 113 tertulians, a raó de 150€ per cada col·laboració, segons va informar Leopoldo González Echenique, aleshores president de la corporació, a instàncies d’una pregunta parlamentària del PSOE.

Actualment, com hem dit abans, aquestes oscil·len entre els 150 i 300€ i la retribució a les cadenes privades és més suculenta. Els tertulians que acudien als programes de debat durant un cap de setmana, com La Sexta Noche o Un Tiempo Nuevo es podien arribar a embutxacar entre 400 i 600 euros. Aquestes compensacions són peccata minuta al costat de les que van cobrar tertulians de renom (alguns mitjans apunten a l’exdirector de El Mundo, Pedro J. Ramírez) que van arribar a cobrar 6.000€ per una sola participació al programa 59 segundos de Televisió Espanyola.

L’elecció dels tertulians marca la línia editorial. La pluralitat d’opinions queda supeditada a la confrontació i l’espectacle. Tres quarts del mateix amb l’anàlisi. Els arguments esgrimits estan altament ideologitzats. En relació als intervinents, es dona sovint la combinació de polítics o expolítics que actuen com a tertulians juntament amb els periodistes-opinadors habituals. Joan López en el seu llibre “Hablar de todo y no saber de nada” (Debate, 2016) defineix tres tipus de tertulians: el tertulià periodista, l’expolític i el «qualsevol altra cosa», que habitualment és un professor universitari.

Els periodistes són els que gestionen més i millor informació. Per la seva part, els expolítics reciclats com a opinadors han de saber adaptar-se al nou rol: de ser l’entrevistat a fusionar-se en la melé de tertulians. El bagatge polític representa una gran targeta de presentació per acudir a les tertúlies. Segurament, Jordi Cañas és un dels millors exemples. El polític de Ciudadanos destaca per la seva agressivitat dialèctica, tal com va demostrar en nombroses ocasions en la seva etapa de diputat al Parlament de Catalunya, càrrec que va haver de deixar al veure’s implicat en un suposat delicte de frau fiscal del qual posteriorment seria absolt. Quan es va produir la sentència exculpatòria la formació taronja el va recuperar per a la primera línia política, però durant l’etapa de recés Cañas es va refugiar com a assessor a l’Eurocambra i va exercir de tertulià a TV3 (Els matins, Tot es mou, FAQS i Més 324). Pels companys de tertúlia podia resultar ofensiu, però pel debat era trepidant: llenguatge contundent, exposició eloqüent i predisposició a la brega. Amb Cañas, TV3 va trobar un tertulià que no s’arronsava quan s’enfrontava al mainstream independentista. Quan va ser escollit candidat per a les eleccions europees es va acomiadar de les tertúlies de TV3.

Com presentar-los

Un tema essencial dins d’aquesta tipologia d’opinadors és com es presenten a l’audiència. En el cas de la televisió, quin text apareix en el càiron ―títol o rètol informatiu sobreimprès a la pantalla― o quina expressió o càrrec s’utilitza a la ràdio. Per exemple, el càiron de Màrius Garcia, exsecretari de Política Municipal d’ICV i representant d’aquesta formació a la Diputació de Barcelona o a l’Ajuntament de Badalona, quan apareix a la tertúlia de Els Matins de TV3 indica “advocat”. En el cas de Joaquim Nadal, exconseller de Política Territorial de la Generalitat de Catalunya pel PSC amb una llarga corrua de càrrecs institucionals i orgànics al seu darrera, se’l defineix com a “historiador”. I com aquests, molts més exemples. Evidentment, la informació no és falsa; però obviar la militància política pot representar una mena de blanqueig del tertulià. Joan López ho justifica així: “Quasi mai exdiputats o ex-alts càrrecs acudim a les tertúlies en condició de tals, sinó com a professors d’universitat, consultors de comunicació, etc. Lligar-se a un partit és un argument que un adversari pot usar sempre per desqualificar-te, donat que aquesta vinculació resta independència de criteri de cara a l’audiència”.

Finalment, el tertulià «qualsevol altra cosa» solen ser els que millor contextualitzen gràcies a la seva condició d’erudits. L’historiador Joan B. Culla, l’economista Gonzalo Bernardos o el penalista Joan Josep Queralt són exemples d’aquest grup. La captació d’aquesta tipologia depèn de l’actualitat conjuntural de cada moment. Per exemple, durant la crisi econòmica es demanaven economistes; durant el procés, politòlegs i advocats constitucionalistes. El risc d’aquesta tipologia d’opinadors és la manca de domini de la situació comunicativa. És a dir: saber emprar un llenguatge divulgatiu, proper, poc acadèmic.

Per alguns, els tertulians s’han erigit en líders d’opinió; per d’altres, en personatges del show mediàtic. Sigui com sigui, permeten omplir moltes hores de graella, i això els converteix en figures clau.

Escriure a Report.cat

Francesc Ponsa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *