Mercè Rodoreda, periodista

Merce Rodoreda 3
Mercè Rodoreda, en una imatge d'arxiu | Cessió de l'Arxiu Mercè Rodoreda de l'Institut d'Estudis Catalans

El periodisme de Mercè Rodoreda és un dels aspectes més desconeguts de l’escriptora. L’escriptora catalana més llegida es va iniciar en la professió periodística a principis dels anys trenta, fins a convertir-se en membre de l’Associació Catalana de Premsa i ser una de les redactores més destacades del setmanari cultural Clarisme. El periodisme, però, va ser només el principi de la seva vocació com a novel·lista i, a través de la professió, va establir relacions amb personalitats catalanes de l’època. L’esclat de la Guerra civil i el posterior exili van suposar la fi per a l’etapa periodística de Rodoreda, sovint a l’ombra de les seves novel·les de maduresa.

Mercè Rodoreda va néixer el 1908 al barri barceloní de Sant Gervasi, on va viure una infantesa feliç al costat dels seus pares i el seu avi; un període evocat amb nostàlgia en molts dels seus relats. El seu avi matern, Pere Gurguí, era un personatge singular vinculat als cercles catalanistes de la Renaixença i a autors com Verdaguer. Amb els anys, la figura de l’avi tindrà una forta influència en Rodoreda. De fet, Pere Gurguí també va col·laborar puntualment en revistes com La Renaixensa o L’Arc de Sant Martí.

El 1928, amb només vint anys, Rodoreda es va casar amb Joan Gurguí, germà de la seva mare i catorze anys més gran que ella. L’arribada de Gurguí, indiano que havia fet fortuna a Amèrica, va suposar un gran canvi en la vida de l’escriptora: s’imposa l’austeritat i, amb el naixement del seu fill Jordi, se sent mancada d’independència com a dona. El matrimoni es va distanciant i Rodoreda recorre a l’escriptura i a la literatura per alliberar-se de la dependència econòmica i social del seu marit.

La República i els inicis en el periodisme

Un cop declarada la Segona República, el 1931, Rodoreda es matriculà al Liceu Dalmau, centre dirigit pel lingüista i pedagog Delfí Dalmau. Allà va cursar classes de gramàtica i ortografia catalanes, però també va establir gran amistat amb Dalmau. Paral·lelament als primers anys al Liceu, Rodoreda va publicar el 1932 la seva novel·la de debut, Sóc una dona honrada?, i alguns relats a diaris de l’època.

El 1932 també va suposar, però, l’inici de Rodoreda en el món del periodisme, ja que escriure una peça per a la revista Mirador, on dialogava amb la famosa actriu de l’època Maria Vila, i pocs mesos després, ja a principis de 1933, va publicar un article al setmanari La Rambla, escrit en primera persona, sobre la visita a casa de Francesc Macià i la intimitat de la família de l’aleshores president de la Generalitat.

Clarisme, periòdic de joventut

La participació de Rodoreda en el setmanari Clarisme va significar la primera i possiblement l’única relació estable i compromesa amb el periodisme. La revista Clarisme, que va ser editada setmanalment entre octubre de 1933 i juny de 1934, es presentava com un periòdic de joventut i com vehicle per a la descoberta de nous artistes catalans.

El setmanari tenia la clara voluntat de fer-se un lloc entre la premsa intel·lectual de l’època i aspirava a ser una alternativa a publicacions existents com El Bé Negre o Mirador. L’humor i el sarcasme són la base de moltes seccions de la revista, que conformen un retrat de la realitat cultural dels anys trenta.

La revista també es va comprometre a organitzar una cooperativa editorial sota el nom d’Edicions Clarisme, per tal de donar visibilitat a nous escriptors. En general, va ser una publicació de qualitat irregular, amb col·laboracions de molts joves estudiants, sovint vinculats al Liceu Dalmau, a qui després se’ls va perdre la pista.

Rodoreda va convertir-se amb una de les col·laboradores més destacades de la redacció de Clarisme. A causa de la gran amistat entre l’escriptora i Delfí Dalmau, alguns filòlegs i acadèmics han apuntat en diverses ocasions que Rodoreda va ser, fins i tot, codirectora de la revista. Unes suposicions que s’evidencien en el pròleg de la seva novel·la Crim (1936), on s’explica que l’escriptora “va dirigir el periòdic de joventut Clarisme”.

Merce Rodoreda 1
Mercè Rodoreda, en una imatge d’arxiu

L’entrevista: el gènere predilecte

A Clarisme, Rodoreda va publicar-hi fins a tretze entrevistes, el gènere periodístic que més va cultivar. Per a les seves entrevistes va triar personatges que formaven part de l’actualitat recent de l’època, però que també li interessaven a ella en l’àmbit personal.

Les entrevistes de Rodoreda comencen sempre amb una llarga introducció, breus reflexions sobre els entrevistats i l’espai on es produirà la conversa. Així doncs, les entrevistes són més aviat diàlegs emmarcats en literatura, on l’escriptora també hi és present i on explica la conversa en primera persona. Alguns dels personatges que apareixeran en les seves entrevistes són l’escriptor i traductor Cèsar August Jordana, la novel·lista Maria Teresa Vernet o el polifacètic artista Apel·les Mestres.

En els diàlegs amb els entrevistats, Rodoreda hi deixa entreveure bona part de les seves preocupacions i interessos literaris, com la fixació amb el Premi Crexells al que es va presentar el 1933 amb Sóc una dona honrada?. Les entrevistes també mostren la ideologia política i social de Mercè Rodoreda, defensora del catalanisme radical, i que proposa als convidats reflexions sobre l’estat de la cultura catalana i la literatura dels anys trenta.

Novel·les i reportatge

Tot i la rellevància de les entrevistes de Rodoreda, l’escriptora també va participar en seccions diverses del setmanari, fos signant amb el seu nom o amb pseudònim. Així, va escriure diverses peces interpretatives o d’opinió, com ressenyes literàries, reflexions sobre festes populars o notes biogràfiques.

Malgrat això, un dels seus articles destacats és “Coll de Nargó”, crònica publicada a Clarisme després que viatgés al poble de l’Alt Urgell. L’escriptora defineix el poble amb llenguatge literari, posant l’accent en la descripció del paisatge. Rodoreda explica que les cases són “tristes” i que “la gent hi té un aire cansat”. Com a la resta dels seus articles, parla del viatge en primera persona i la peça esdevé un retrat exhaustiu del poble.

Però la rellevància d’aquest article va molt més enllà del periodisme. Just dos mesos després de la seva aparició a Clarisme, Rodoreda va publicar la seva segona novel·la, titulada Del que hom no pot fugir. En aquest relat, és fàcil veure-hi paral·lelismes amb la vida de Rodoreda fins aleshores, tant en la vessant sentimental com en la periodística. De fet, la localització i els personatges són un producte de la descripció que ella havia fet de la Catalunya rural en l’article de Clarisme. El periodisme de Rodoreda es converteix, doncs, en matèria primera per a la seva literatura.

Guerra Civil i exili

El treball periodístic de Rodoreda va acabar el 1934, quan va tancar Clarisme. Tot i això, va continuar publicant relats i contes, sovint adreçats als infants, a altres mitjans de l’època, com La Publicitat on hi va arribar a publicar fins a setze contes entre 1935 i 1936. Un cop començada la Guerra civil, l’escriptora va seguir escrivint breus narracions a revistes com Companya, Moments i Revista de Catalunya. Els relats, però, agafen una dimensió més profunda, amb el conflicte bèl·lic de fons.

El 1937, Rodoreda començà a treballar com a correctora en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat. En aquests anys, va publicar novel·les com Crim (1936) i Aloma (1938), obres de joventut, però, que serien rebutjades posteriorment per la mateixa Rodoreda, i les seves publicacions adultes arribarien al gran públic tot aclaparant els inicis literaris de l’autora.

Com molts altres intel·lectuals catalans, la Guerra civil va suposar l’exili. L’escriptora va marxar a França -i després a Suïssa- amb altres personatges destacats de l’època, deixant enrere la seva família. No va tornar a establir-se a Catalunya fins als anys setanta, quan va fixar la seva residència a Romanyà de la Selva i on, el 1983, va acabar morint per malaltia.

Les peces periodístiques de Rodoreda dels anys trenta són, doncs, essencials per entendre la formació literària i cultural de l’autora. Tot i la seva educació d’infantesa, necessitava emancipació i pràctica per arribar a constituir un estil propi, que després la convertiria en la gran novel·lista que sempre havia volgut ser. A més, el periodisme li va proporcionar l’entrada en contacte amb els cercles intel·lectuals catalans del moment, ja fos per la seva pertinença a l’Associació Catalana de Premsa o per les trobades amb els personatges a qui entrevistava. Així, els inicis literaris de Rodoreda van anar lligats, fins a mitjans dels anys trenta, a l’exercici del periodisme.

Escriure a Report.cat

Irene Riart

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *