Les set claus de la verificació

The Atlantic magazine
A The Atlantic es comproven totes i cadascuna de les informacions | Foto: Laboratorio de Periodismo

El concepte de la verificació d’informació o fact-checking com s’ha popularitzat no és res nou. Forma part natural de la feina de tot periodista. Del que sí que es parla molt més, d’ençà d’uns anys, és de la verificació a posteriori, és a dir, la comprovació de dades, declaracions o informacions un cop aquestes ja han vist la llum. És la tasca que desenvolupen des d’El Objetivo de La Sexta o Maldita, per posar nom a dues de les moltes iniciatives sorgides tant a Espanya com a la resta del món.

La tasca de tots aquests projectes és totalment necessària. Sense anar més lluny, un estudi realitzat durant la primavera de 2019 als Estats Units mostra que un 10% dels ciutadans comparteix notícies sabent que són falses mentre que prop de la meitat ha enviat notícies a familiars i amics i poc després ha descobert que no eren certes.

Però hi ha una tasca periodística encara més necessària i arrelada a la professió, especialment en els mitjans escrits: la verificació prèvia. Durant el segle XX era habitual que les principals capçaleres tinguessin un equip encarregat de revisar que tots els detalls i declaracions que acompanyaven una informació fossin verídics. La Columbia Journalism Review afirmava l’any 2010 que el setmanari alemany Der Spiegel era el mitjà amb més periodistes dedicats a la verificació, amb al voltant de 80 professionals destinats a comprovar tot allò que aporten els col·laboradors abans de ser publicat.

En el seu llibre Reportero [Península, 2019], el periodista d’investigació Seymour Hersh relata com tant al New York Times com al New Yorker, dos dels llocs on va col·laborar, destinaven periodistes a fer una “exhaustiva comprovació” de tots els detalls sobre les investigacions de la massacre de My Lai (Vietnam). Al cap i a la fi, la publicació d’aquestes informacions li van valdre una desena de premis, entre ells un Pullitzer el 1970.

Des de la revista nord-americana The Atlantic, fundada el 1857 i que aposta pels assajos i els reportatges d’investigació que l’han convertit en tot un referent en la professió, la seva cap d’Investigació, Yvonne Rolzhausen, ha explicat en un butlletí dirigit als subscriptors les set passes que segueix el seu mitjà per verificar les informacions dels col·laboradors abans de publicar qualsevol història. Són les següents:

 

1 – Familiaritzar-se amb el material

La primera tasca és llegir “diversos cops” el material a analitzar per després ajudar-se de l’autor per respondre qüestions com quines han estat les fonts emprades o “què és allò que preocupa més a l’autor”.

2 – Llapis vermell… i a encerclar

Per a la cap d’Investigació de The Atlantic un element fonamental de la verificació és el seu llapis vermell, amb el que va subratllant, encerclant i anotant tot allò que ha de ser verificat o que ha de consultar amb l’autor de la peça. Un cop va confirmant cada detall, posa “una marca de verificació al seu costat”.

3 – Planificar entrevistes amb les fonts

És una fase important perquè, tal com apunta Rolzhausen, “aquestes converses són massa importants per deixar res a la improvisació”. Aquest punt pot implicar “hores de conversa o de preguntes per correu electrònic”. Malgrat reconèixer que aquest és un moment delicat on es posa en perill la publicació de la investigació, la periodista subratlla que “l’últim que vol un verificador és permetre la publicació d’una peça que no suporta l’escrutini dels fets”.

4 – Tot és començar

Rolzhausen recorda que el 2015 va haver de verificar una extensa investigació del periodista Graeme Wood sobre Estat Islàmic. Una de les preocupacions de l’actual cap d’Investigació de The Atlantic era com aconseguir que les fonts més importants d’aquella investigació parlessin amb ella després que a Wood li hagués costat hores i hores guanyar-se la confiança. En el butlletí, Rolzhausen confessa que, un cop es va posar en contacte amb les fonts, “i potser per la confiança que havien adquirit amb Graeme”, tot va ser més fàcil.

5 – Revisar les declaracions

Un cop establert el contacte amb les fonts, s’ha de revisar que totes les declaracions que se citen en nom seu siguin “acurades”. “Si algú s’oposa a una cita, no vol dir que no la publiquem”, matisa Rolzhausen. “Només necessitem assegurar-nos que la cita és precisa, que s’està atribuint a la font apropiada i que el context és just”, afegeix.

6 – Consultar amb experts

Per verificar les diferents dades i informacions, un cop tot el que té a veure amb les fonts principals ja ha estat contrastat, és hora de posar-se en contacte amb experts en la matèria de la investigació, tant si són citats a l’article com si no, perquè tots ells aportaran el context necessari per entendre encara millor la informació i determinar-ne la veracitat.

7 – Parlar-ho tot amb l’autor

“Un verificador mai ha d’assumir que ho sap tot sense donar a l’autor el benefici del dubte”, estableix Rolzhausen, que recomana estar sempre en contacte amb  el periodista de la investigació “per suggerir canvis que podrien solucionar els problemes de verificació”. Parlar amb l’autor “que ha estat nadant en aquestes aigües molt abans que tu”ajudarà a trobar solucions quan no s’entén totalment el problema, reconeix Rolzhausen.

 

Per acabar el butlletí, la cap d’Investigació de The Atlantic considera als verificadors dels mitjans “en part detectius, en part terapeutes”, però, per sobre de tot, “uns àngels de la guarda a les espatlles de l’autor, assegurant que els seus arguments estan basats en fets en comptes d’en suposicions”.

Adrián Caballero

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *