El suïcidi és la primera causa de mort no natural a tot el món. Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), unes 800.000 persones en tot el món se suïciden cada any. I estudis internacionals indiquen que, en alguns països, durant les festes de Nadal es detecta un augment de suïcidis degut, entre altres causes, a l’increment de sentiments com la solitud en aquestes dates tan assenyalades.

Cada any el 10 d’octubre es celebra el Dia Internacional de la Salut Mental. Diverses associacions, col·lectius i entitats van voler sumar-se a les campanyes que un cop més, donen veu a totes aquelles persones que pateixen algun tipus de trastorn mental. Tanmateix, la salut mental, en tota la seva complexitat, segueix estant estigmatitzada, mitificada, i invisible als ulls de la societat contemporània. Aquesta, sovint, tendeix a negar la necessitat de col·lectivitat per edificar consciències entorn dels problemes de la salut mental.

Enguany, es va voler emfatitzar en la necessitat de parlar del suïcidi, i sobretot, de la seva prevenció. En aquesta línia, l’Observatori de Mitjans i Salut Mental va realitzat un informe, titulat “El suïcidi als mitjans”, on analitza quin tractament fan els diferents diaris, tant tradicionals com digitals, quan parlen sobre el suïcidi. L’informe, a part d’exposar empíricament quines són les pràctiques més comunes en la redacció de les peces periodístiques, ofereix pautes i eines per revertir algunes de les males costums usades. Amb això, es vol aconseguir que “les cobertures mediàtiques ajudin a la prevenció d’un problema de salut” d’aquestes dimensions, tal com remarca el mateix informe.

A continuació, doncs, s’exposen les idees que es consideren claus perquè el col·lectiu periodístic disposi de mecanismes eficients que l’ajudin a tractar el suïcidi, acompanyades de reflexions de Carles Alastuey, cofundador de l’associació Després del Suïcidi – Associació de Supervivents, i Carla Benito, coordinadora del Diari de la Sanitat.

Primer, prenem consciència

Abans de redactar, és important saber quin pes té la informació de la qual disposem, i els diferents mites que l’envolten. Quan ens centrem en els suïcidis, s’ha de tenir present que històricament han estat silenciats, a causa de diverses pràctiques religioses i culturals, que han perpetuat la falta de coneixement social entorn de les malalties mentals, i de retruc, sobre el suïcidi. “La nostra programació biològica de preservar la vida”, incorporada des de fa segles com un dels principals lemes de vida, com comenta Alastuey, supera sovint la percepció de què significa en realitat l’existència del suïcidi i que hi hagi persones que decideixin llevar-se la vida.

Els mites de “suïcidar-se és de covards”, “qui fa això és perquè està boig”, o “ho ha intentat per cridar l’atenció”, han circulat entre generacions, provocant que el silenci s’apoderés del problema. Això provoca que les escandaloses xifres que ens rodegen quedin emmascarades. Amb tot s’estima, tal com feia públic l’any 2017 l’Institut Estadístic de Catalunya (IDESCAT), que a Espanya es van suïcidar 3.679 persones, 504 de les quals a Catalunya.

Aquestes xifres són només una representació estatal de les morts autoinfligides que es produeixen a escala mundial: un mort cada quaranta segons. O el que és el mateix: 800.000 suïcidis a l’any, segons l’Associació Per a la Prevenció del Suïcidi i l’Atenció al Supervivent.

Aquestes dades mostren que no es pot obviar un problema de salut pública d’aquesta magnitud. I és precisament aquí on entra la importància dels mitjans de comunicació, com a divulgadors que, sense obviar la necessitat de “desplegar polítiques de prevenció que normalitzin el coneixement social sobre el suïcidi”, tal com opina Alastuey, parlin de la realitat del suïcidi, del seu impacte continuat i lluitin per revertir les estadístiques.

És a dir, com l’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana des de fa anys, s’ha de parlar del suïcidi de la mateixa manera que es parla dels càncers, el VIH o els accidents de trànsit, entre d’altres, perquè la societat normalitzi aquesta situació i no tingui por, vergonya, o senti rebuig a parlar-ne. Si la societat “no està preparada per treballar emocions i valorar les cures”, afirma Benito, li hem de donar informació i respostes des d’un dels altaveus socials, com són els mitjans de comunicació.

Les bones –i no tan bones- praxis periodístiques

Una vegada hem fet un treball intern com a periodistes, és imprescindible que les paraules que s’escriguin es regeixin per l’ètica periodística i una deontologia ferma i ben treballada. Sembla obvi, però com s’ha comentat, que els tabús que rodegen el suïcidi dificulten en tot moment les decisions del que s’ha d’escriure o el que no, i sobretot, determina quines són les bones o les males praxis per fer-ho.

Aquí entra l’etern debat de si és positiu o no informar-ne. Per una banda, n’hi ha que defensen que com menys se’n parli, menys morts volgudes hi haurà. Dit amb altres paraules, defensen que si no se’n parla, s’evita l’anomenat “efecte contagi”. D’altres, en canvi, pensen que com més repercussió se’n faci des dels mitjans de comunicació, més s’ajuda a la prevenció. Així opinen Alastuey i Benito, que remarquen la importància d’explicar les històries de qui ho pateix per forjar “sensibilitat i empatia (…), i que ajudi a indicar què pot estar passant una persona”, com s’ha d’actuar i normalitzar els suïcidis perquè les persones que tenen temptatives no tinguin por a explicar-les.

Així també s’expressa en les conclusions de l’informe de l’Observatori: és necessari parlar del suïcidi als mitjans, però sempre obviant la morbositat, que no s’aportin detalls massa específics, i que no ajudin a perpetuar els mites que giren al voltant del suïcidi que, com s’ha comentat, retroalimenten els tabús entorn aquesta temàtica, i són un perill per a la que Alastuey anomena “la conducta imitativa” que en pot resultar.

Tanmateix, la utilització de fotografies massa explícites o la d’un vocabulari poc cuidat, sovint amb to culpabilitzador cap a la persona que ha decidit llevar-se la vida, s’han d’eliminar rotundament. Per una banda, l’impacte visual que provoquen les imatges a la societat, contribueix a crear missatges indirectes que frivolitzen el problema o el classifiquen dins la negativitat. El mateix passa amb un lèxic generalista, estereotipat i amb poc tacte periodístic que, volent ser moltes vegades neutre, “s’acompanya amb declaracions d’experts acadèmics i professionals mèdics que rares vegades difonen missatges per combatre l’estigma”, destaca l’informe.

On són les veus en primera persona?

Benito emfatitza en la necessitat de parlar “del context sociopolític” que pot influir en la decisió de suïcidar-se a algunes persones per “no individualitzar el dolor” i analitzar “els motius del seu malestar que és el que la societat capitalista vol que fem”. Ara bé, s’ha tenir en compte, també, que “les causes del suïcidi són multifactorials (…) pel que és perillós parlar de les causes” de forma global, apunta Alastuey, sense donar veu a les persones que han tingut la temptativa, o l’entorn d’altres que finalment s’han suïcidat.

Qui pot parlar millor sobre un tema tan delicat, és qui ho ha viscut en primera persona. És qui pot ajudar a humanitzar el problema i ser “un potent factor preventiu i de sensibilització”, afegeix Alastuey. Però difícilment se’ls hi dona un espai dins de les peces periodístiques, potser, per falta de formació de com dirigir-s’hi. I quan es fa referencia a la importància de donar veu a qui normalment no se li cedeix, vol dir en la seva plenitud, ja que hi ha col·lectius, com l’informe subratlla, que es troben doblement silenciats, com per exemple, la gent gran o qui està empresonat i decideix escollir la via de la mort autoinfligida.

Hi ha diferents fonts que poden ajudar a humanitzar les històries. Les testimonials, ja mencionades, però també aquelles entitats o associacions que lluiten per a la prevenció del suïcidi o donen eines per superar la pèrdua d’un ésser estimat. També els “tallers i activitats positives” que es desenvolupen “perquè la gent i participi i ho conegui”, així com perquè doni la possibilitat que en altres territoris es reprodueixin tals pràctiques, comenta Benito.

No obstant això, com es fa ressò en l’informe, els periodistes segueixen donant el protagonisme a les causes, buscant els perquè, a vegades, de forma sensacionalista i generalitzada. De fet, citen textualment que “el contingut que més interessa als mitjans respecte al suïcidi, amb diferència, és l’explicació o especulació de la casa”, així com el fet d’associar el suïcidi amb la perillositat, amb les addiccions o amb el context socioeconòmic i geogràfic de les persones.

Cal més impacte

Així ho argumenten els resultats obtinguts per l’informe de l’Observatori, on es mostra que el to positiu ocupa un 44,5% de les notícies, enfront de l’11,5% negatiu, malgrat que la neutralitat segueix predominant en els redactats. Tanmateix, és el contingut on cal prestar més atenció, ja que sols en un 19,7% dels casos parlen de tractaments i recuperacions, davant l’elevat 36,1% del contingut etiològic o el 23,1% al voltant de la perillositat que adjudiquen a les persones que s’han suïcidat. Amb això, només en un 21,1% de les notícies es pot determinar que s’ha parlat en clau positiva.

Per últim, es considera essencial dedicar un espai en els estils que són adequats enfront dels inadequats a l’hora de decidir l’estil periodístic que s’empra. I és que el món periodístic tendeix a tractar de suïcides a les persones que han decidit morir, sense tenir en compte la vulneració que això pot representar tant cap a la persona que ha mort com pel seu voltant. Així com que el subjecte sigui el diagnòstic i no la persona diagnosticada, o que es tracti de reclusió a les persones que han estat ingressades en un centre o hospital.

Gràfic de l’informe El suïcid als mitjans de l’Observatori de Mitjans i Salut Mental

Ara bé, tot i remarcar aquelles pràctiques periodístiques que no s’han d’utilitzar, és important remarcar que la voluntat de desestigmatitzar el suïcidi i revertir la manera en què en fem difusió està anant en augment. En aquest sentit Alastuey opina que “la major part dels periodistes mostren una gran empatia respecte a el tema i molta voluntat per informar-ne correctament”. Precisament amb això ens hem de quedar, amb les ganes d’ajudar a revertir les estadístiques utilitzant bones praxis i sense deixar de comprovar, a través d’informes o d’assessories expertes en guiar als i les periodistes, si la feina està o no ben encertada.