L’adolescència actual fa fotografies constantment. Retrata amistats, viatges, estones d’oci, moments íntims. Comparteix imatges, però sovint només en cercles reduïts. Desconfia del que li arriba de fora, però confia cegament en el que li envia algú proper. I, tot i conviure amb pantalles d’ençà que té ús de memòria, li costa explicar què està veient quan mira una fotografia amb deteniment.

Aquesta és una de les principals alertes que fa l’informe Alfabetització visual i adolescència, una investigació pionera impulsada per la Fundació Photographic Social Vision (PSV) amb el suport del projecte europeu Visual Trust de la Universitat de Barcelona i la col·laboració de la Fundació Banc Sabadell.

L’estudi, basat en una enquesta realitzada a gairebé dos mil joves d’entre dotze i dinou anys de 168 centres educatius de Catalunya, dibuixa una radiografia clara: el jovent consumeix més imatges que mai, però no disposa de prou eines per interpretar-les críticament.

“Fa anys que treballem amb adolescents a les visites guiades del World Press Photo i ens adonàvem que alguna cosa fallava en la manera com llegien les imatges”, explica Alice Monteil, responsable de l’àrea d’acció social de Photographic Social Vision i coautora de l’estudi. “La fotografia és, sobretot, una eina relacional. Serveix per crear vincles, construir memòria i compartir moments emocionalment significatius”, explica. “Abans de dissenyar propostes educatives, necessitàvem entendre quins eren els reptes reals i urgents”, afegeix.

Mirar no és entendre

Les dades són contundents. Només un 2% dels adolescents sap descriure una fotografia de manera precisa, significativa i simbòlica alhora, i interpretar-la en profunditat. La majoria capta el sentit global de la imatge, però no és capaç d’analitzar-ne els elements visuals ni el context. Segons Monteil, una de les causes principals és estructural: “Ensenyem a llegir textos, però donem per fet que les imatges s’entenen soles. I no és així. La imatge és un llenguatge amb codis, capes i intencions que s’han d’aprendre a desxifrar”.

Aquesta manca de profunditat esdevé especialment preocupant en un context de proliferació d’imatges manipulades, intel·ligència artificial i desinformació. Sandra Balsells, fotoperiodista i professora de fotoperiodisme a la Universitat Ramon Llull, ho constata també a l’aula. “El que més em preocupa no és que no interpretin bé una imatge, sinó la manca de criteri a l’hora de parlar de credibilitat”, afirma. Balsells també explica que sovint mostra als estudiants fotografies generades amb IA al costat d’imatges originals. “Els resulta molt difícil discernir-les, i aquest debat sobre l’autoria, l’origen i la veracitat gairebé no es planteja”, assegura.

La confiança passa pels vincles

Un dels aspectes més reveladors de l’estudi és el desplaçament de la confiança. Un 41,6% dels joves confia en una imatge perquè ha compartit una persona propera, molt per sobre del mitjà on s’ha publicat o de la seva versemblança.

“A diferència d’altres generacions, ara la veracitat està directament vinculada a la relació emocional”, assenyala Monteil. “Quan una imatge arriba d’algú de confiança, el criteri crític desapareix”, prossegueix. Aquest mecanisme, alerta, és especialment problemàtic perquè és dins dels cercles privats on pot circular contingut manipulat, poc ètic o, directament, fals.

Per a Cristina Calderer, fotoperiodista i responsable del Grup de Treball de Fotoperiodisme del Col·legi de Periodistes de Catalunya, aquest fenomen té molt a veure amb l’ecosistema digital actual. “Els joves ja no van a les fonts. Simplement reben les imatges”, afirma. “Creuen el que els dona la Xarxa, però no saben que la veritat d’una imatge està en el fotoperiodisme fet amb rigor, no en pseudodiaris o continguts sense verificar”, lamenta. Calderer també apunta als mateixos mitjans de comunicació. “Quan es publiquen imatges de procedència desconeguda o cedides gratuïtament, es perd el control. Producció pròpia, contrast i verificació són la base, però això costa diners, i avui triomfa el tot gratis”, critica.

Prudència i bretxes

L’estudi també trenca alguns tòpics. Lluny del mite del selfie narcisista o de l’exposició constant, el 66% del jovent opta per una circulació limitada de les seves imatges i un 94% utilitza plataformes que permeten un ús privat. Fotografien molt –el 81,7% fa fotos, davant del 35,8% que opta pels vídeos– però comparteixen poc i quan ho fan tenen molta cura.

La majoria dels joves consultats evita difondre imatges sense consentiment i un 62,5% assegura que no compartiria mai fotografies sensibles. Aquesta prudència, però, conviu amb una lectura superficial de les imatges que reben. “Desconfien del que prové de fora, però quan és d’un cercle proper, abaixen la guàrdia”, resumeix Monteil.

L’informe també detecta diferències de gènere i context. Les noies mostren una pràctica més activa i una lectura més acurada de les imatges, mentre que els nois tendeixen a un ús més desinhibit i menys reflexiu. En l’àmbit territorial, els entorns urbans i amb més recursos concentren més capacitat crítica, mentre que els contextos rurals o de renda baixa presenten més limitacions. “Això s’ha de tenir molt en compte a l’hora de dissenyar programes educatius. I aquí el paper de les entitats culturals i del tercer sector és clau, sobretot mentre no hi hagi un canvi estructural al sistema educatiu”, apunta Monteil.

De la por a la formació

Les conclusions de l’estudi apunten cap a un canvi de paradigma: passar del discurs de la protecció al de la formació. “Els joves ja tenen interioritzat el relat del perill”, assegura la coautora de l’estudi. “Ara cal dotar-los d’eines per comprendre, qüestionar i produir imatges”, afegeix.

Una idea que comparteix Sandra Balsells. “En un món on estem permanentment exposats a imatges, la pedagogia visual no pot ser residual”, assegura. Tot i això, admet que l’interès pel fotoperiodisme ha decaigut. “El fet que tothom faci fotos amb el mòbil ha generat desinterès per aprendre’n les bases”, argumenta.

En aquest sentit, l’informe proposa integrar l’educació visual com una competència troncal a Primària i Secundària, amb formació específica per al professorat i recursos adaptats a les desigualtats territorials. Mentrestant, des de la Fundació Photographic Social Vision ja han començat a aplicar canvis en les visites escolars del World Press Photo, fent-les més participatives i connectades amb les vivències dels adolescents. “La idea és que aquest coneixement sigui útil i compartit. Que moltes entitats se’l facin seu i ajudin a construir una societat més crítica en un món dominat per les imatges”, conclou Monteil.