Open Arms o la percepció mediàtica de la realitat

menas mitjans open arms
Imatge compartida al compte oficial de Twitter de Proactiva Open Arms | Foto: Santi Palacios

El passat 31 de desembre, a pocs minuts de la mitjanit, mentre a Catalunya la ciutadania es preparava per celebrar el canvi d’any entremig de fortes mesures per evitar la propagació de la Covid-19, el vaixell de l’ONG Proactiva Open Arms va rescatar un grup de migrants que viatjaven en una embarcació de fusta a la deriva amb la intenció d’arribar a Europa. “Open Arms està rescatant en aquests moments més de 150 persones a la deriva en aigües internacionals a moltes milles d’enlloc. Per a totes elles serà un Feliç Any Nou. Adeu 2020″, escriuria poc després Òscar Camps, director de l’ONG, a les xarxes socials.

L’article 1 de la Declaració Universal dels Drets Humans estableix que tots els éssers humans han de néixer lliures i iguals en dignitat i drets, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres. La realitat, però, és ben diferent. Des de 2014, més de 20.000 persones han mort ofegades a la mar Mediterrània intentant arribar a un lloc segur on continuar les seves vides.

Mentre que l’extrema dreta viatjava a Canàries per fer discursos d’odi en contra dels refugiats, l’ONG espanyola fundada per Òscar Camps va iniciar el que ja era la seva Missió 79. Una dicotomia antagònica que es repeteix amb freqüència i que deixa en evidència els mitjans de comunicació.

Mesos enrere, el compte oficial d’Open Arms a Twitter anunciava que l’Audiència preliminar contra l’exministre d’Interior italià, Matteo Salvini quedava ajornada i recordava que Salvini havia de ser jutjat pel segrest de les persones a bord de l’Open Arms l’agost de 2019. Uns fets ocorreguts en el marc de la Missió 65 al Mediterrani Central i on Espanya, amb el PSOE al capdavant, va tenir part de responsabilitat.

La Missió 65 i la inhumanitat política

El 30 de juliol de 2019, el vaixell de l’ONG va iniciar la Missió 65 a la Mediterrània Central: fer-se a la mar des del port de Siracusa (Sicília) amb el propòsit de salvar la vida d’aquells migrants que volien arribar a Europa tot i el difícil temporal. Malgrat que cap voluntari dubtava de la dificultat de la travessa, ningú s’esperava que el vaixell es quedés vint dies a la deriva donada la negativa al desembarcament dels països amb ports més propers (Itàlia i Malta).

Inicialment, Espanya tampoc va voler fer-se’n responsable. El 5 d’agost, el Ministre de Foment, José Luis Ábalos, va dir que era impossible que Espanya fos l’únic país de tota Europa amb capacitat per assumir el desembarcament. I dies després, Pedro Sánchez va recórrer al reglament internacional per treure’s responsabilitats, recordant que el vaixell estava obligat a desembarcar al port segur més proper, i aquest no era l’espanyol.

El 13 d’agost de 2019, malgrat les pressions per part del coordinador legal de l’ONG, Jaime Rodrigo de Larrucea, el govern socialista continuava negant-se a assumir l’acollida. No és fins al dia 18 que Espanya ofereix el port d’Algesires. Ara bé, Open Arms anuncia no tenir més recursos ni forces per continuar navegant, ja que el risc és extrem. Finalment, la justícia d’Agrigento (Sicília) obliga a atracar el vaixell en el port de Lampedusa (Itàlia) negant, així, la validesa de la legislació pròpia creada per qui era en aquell moment el Ministre d’Interior, Salvini.

El desembarcament final marcava la crònica d’uns fets que van deixar en evidència les discrepàncies polítiques i institucionals entre l’ONG badalonina i els governs europeus, especialment l’italià i l’espanyol. Entremig de tota aquesta disputa, els mitjans de comunicació a Espanya van relatar durant més de vint dies la que havia estat una de les missions més asfixiants de l’organització. Malgrat estar en risc la vida de 163 persones, un anàlisi a nivell mediàtic del que va passar durant aquells dies mostra com la línia editorial dels diaris va dominar un discurs marcat per un us determinat del llenguatge que sovint pot caure en un cert paternalisme en funció de qui relatava la notícia.

open arms menas mitjans

L’abandonament a la mar del vaixell d’Open Arms durant vint dies és un fet innegable. Ningú va posar en dubte que la travessa es va iniciar el 30 de juliol de 2019, que la primera nit van ser rescatades cinquanta-cinc persones i que el capità es deia Marc Reig. Tots els mitjans de comunicació van donar aquestes dades. La realitat és, doncs, inqüestionable. Però, va complir l’Open Arms amb la legislació internacional? Té dret Itàlia a negar el desembarcament? És una amenaça pels europeus l’arribada d’aquestes persones? En les respostes a aquestes preguntes on on el receptor assumeix una certa ideologia així com els interessos de l’emissor, acceptant-los com un sistema natural de regles, valors i normes. I aquí rau el perill. En aquest sentit, l’anàlisi de la cobertura per part de tres mitjans de comunicació com són La Razón, La Vanguardia i Eldiario.es mostra diferències en el tractament.

El discurs de la por

L’anàlisi de la cobertura de La Razón mostra la seva posició conservadora mitjançant el discurs de la por. Primer, no comença a donar cobertura a la Missió 65 fins al 14 d’agost, per tant, dues setmanes després que el vaixell iniciés la seva ruta; i ho fa utilitzant un relat políticament intencionat. En una de les peces, hi ha un paràgraf destinat a la immigració il·legal a partir de dades aportades per Frontex, l’Agència Europea de la Guarda de Fronteres i Costes: “L’arribada d’immigrants irregulars a Europa va pujar a 10.500 el juliol passat, un 4% més que el mes anterior”. Amb aquest enfocament, La Razón vol inserir a l’opinió pública la por a l’arribada imparable de gent refugiada.

La cosificació de les persones que es troben a la deriva també és quelcom recurrent. En una altra notícia es fa referència “al repartiment equilibrat dels immigrants entre sis països europeus”. No només es compara el col·lectiu de persones migrades amb un grup de paquets que han de ser distribuïts entre qui té el poder, sinó que també s’evidencia el patriotisme d’aquells que no volen assumir la responsabilitat d’acollir a 163 persones.

En la mateixa línia, el rotatiu dirigit per Paco Marhuenda apel·la a xifres inexactes parlant “d’un centenar d’immigrants”. La identitat d’aquestes persones queda amagada rere uns números dels quals ni tan sols se’n diu la quantitat exacta, dificultant encara més la seva identificació. El relat de la por arriba al seu punt àlgid quan, en algunes peces, s’emfatitza el perill que els refugiats estiguin agafant malalties greus després de tants dies a bord. Concretament amb l’evacuació de tres persones que La Razón descriu de la següent manera: “una dona amb una possible pneumònia, un home amb tuberculosis i una altra dona amb un historial de tumor cerebral”. L’estigmatització continua dies després quan es refereixen a “vint immigrants amb sarna i altres amb infeccions de la bufeta”. El relat de la por arriba al seu punt àlgid quan s’emfatitza el perill que els refugiats tinguin malalties greus després de tants dies a bord.

En les diferents informacions sobre la notícia, el mitjà conservador es refereix a les persones que es troben a l’Open Arms com a ‘immigrants’ un total de vint-i-vuit vegades; donant rellevància, així, a la seva visió occidental en aquelles notícies on gent estrangera n’és protagonista. En menor intensitat, també fa ús dels termes ‘migrants’ (18 cops) i ‘refugiats’ (4 cops). D’altra banda, és positiu el fet que hi hagi una tendència per part del rotatiu a l’ús de conceptes neutrals per a referir-se als protagonistes. És el cas de l’aparició reiterada de la paraula “persones”. En algun moment, també es menciona la presència de “nens” i “dones embarassades”, donant importància als més vulnerables.

Tot i això, cal recordar que, malgrat aquest tractament de la notícia, l’Open Arms va rebre el 2018 el Premi Valors concedit per La Razón.

Una de freda i una de calenta

D’altra banda, l’anàlisi de la cobertura de La Vanguardia sobre la cobertura de la Missió 65 mostra com el rotatiu del grup Godó va utilitzar denominacions genèriques poc conflictives per a referir-se a qui es trobava a l’espera d’un rescat europeu. Per exemple, al titular del 30 de juliol: “L’Open Arms desafia a Salvini amb el rescat d’un bot amb 40 persones a la deriva” mentre que en altres notícies es posiciona a favor de la defensa d’aquest col·lectiu: “les seves històries de vida són devastadores”. I continua així: “La realitat és que ja hi ha 14.000 morts en aquesta legislatura europea”. Tot i la defensa dels drets dels migrants, hi ha ocasions en què alguns adjectius denoten cert paternalisme: “rescatats”, “socorreguts” o “auxiliats.

Tot i això, tal com passava amb La Razón, la reducció dels migrants a simples xifres i la cosificació tornen a repetir-se. La Vanguardia parla de “quasi una dotzena del total de rescatats” i dóna un major protagonisme a la barca que a les persones que allà es troben: “[…] s’ha de reiniciar la recerca de vaixells en perill”.

La Vanguardia es refereix a les persones que es troben a l’Open Arms com a ‘migrants’ un total de 50 cops. I també utilitza el terme ‘immigrants’ un total de 37 vegades. ‘Emigrants’ i ‘refugiats’, en canvi, són dues denominacions que tenen una incidència mínima en aquest mitjà.

Amb noms i cognoms

Eldiario.es, en canvi, es desmarca de la cobertura realitzada pels altres dos rotatius, adherint-se a la seva línia editorial progressista. El mitjà d’Ignacio Escolar és el que més peces escriu sobre la Missió 65 al llarg de l’agost de 2019, un total de quaranta notícies i posa nom a aquells que es troben a la deriva: “Issiaga és una de les 107 persones que es troben a l’espera de desembarcar […]”. I continua: “Safa, altra de les supervivents rescatades per l’Open Arms […]”.

La contextualització de la situació és també un punt positiu. El rotatiu dedica espai a explicar perquè aquestes persones han necessitat pujar a aquest vaixell i encaminar-se cap a un país europeu: “[…] trobem la tensió habitual posterior a un naufragi. Hi ha persones amb estrès posttraumàtic derivat de les tortures patides a Líbia”.

També es percep l’empatia en el relat: “Alguns dels rescatats han patit atacs de pànic que han desencadenat en amenaces de suïcidi”. En general, Eldiario.es treballa per convertir els migrants en la columna central de la peça per sobre d’altres actors implicats com Salvini o Sánchez. És per mitjà de l’ús de metàfores que es pot percebre aquesta idea. En una peça publicada el 2 d’agost es parla del “rescat de 124 vides per part de l’ONG”. El substantiu “vida” com a sinònim de persones refugiades, acompanyat d’una xifra exacta, s’allunya del paternalisme i treu protagonisme a la feina de l’Open Arms que, tot i essencial, no és l’element noticiable.

Finalment, les diferències ideològiques amb els anteriors mitjans es veuen clares amb la utilització del concepte ‘migrants’: un total de vuitanta-un cops utilitzen aquest substantiu neutre. La paraula ‘immigrants’ apareix en quinze ocasions, però sempre com a cita directa d’algun actor polític concret. D’altra banda, els termes ‘refugiats’ o ‘emigrants’ quasi no apareixen.

Tres maneres d’informar, doncs, on els detalls del llenguatge permeten extreure conclusions lligades sovint a la línia editorial. Malgrat l’anàlisi d’aquests tres mitjans de línies editorials diferents, cap d’ells va relacionar el que estava passant a la mar Mediterrània amb el racisme institucional ni amb els privilegis occidentals. Parlen de “crisi humanitària” i no expliquen el perquè, parlen d’una “inacció europea” i no posen en evidència els culpables. Parlen de l’augment de morts al mar com si fossin vides impossibles de salvar.

Escriure a Report.cat

Mary M. Villena

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *